Hi ha hagut marea fatxa al País Valencià?

Deixeu-me dir d’entrada que el panorama institucional que ens ha quedat al País Valencià després de les darreres eleccions fa impressió. Mala impressió. Que et trobes els amics i fem tots aquella cara: Bon dia, com estàs? Què vols que et responga… Bon dia, sí, per dir alguna cosa. Etcètera.

Tinc una samarreta amb un vers de Vicent Andrés Estellés. De l’emprenyamenta i la tristesa que duia a sobre, dilluns em vaig llevar pensant que dedicaria tot el dia a caminar per Torrent, agafar el metro i caminar per València, agafar el metro i tornar a Torrent, amunt i avall només per passejar-hi la samarreta. El vers és del conegut “Oratori per Marilyn Monroe” i té una pregonesa i una sonoritat que se t’enganxen a la memòria i que de tant en tant t’hi tornen perquè resulta que, ves quines coses, sents que realment et representa. I fa, clarament i estellesiana: “Ah fills de puta!”

En fi. No hi va haver passejada. Perquè tenia feina i perquè no n’hi va haver.

Amb el xoc de veure el resultat en escons i els titulars gairebé unànimes, marea blava, allau pepera, els de vox afilen ganivets, la sensació era d’aclaparament. Per bé que el ball d’escons, en general, hagi estat curt (un regidor a València que abans queia d’un cantó i ara de l’altre, els diputats que abans tenien els uns, 52, i que ara tenen els altres, 53), el resultat serà tantes institucions en mans del Ppox que sí: impressiona. I hi ha una basarda, un ai mare, un jo què sé. Passada la impressió, però, em sembla que cal mirar les dades una mica més de prop.

I les dades ens mostren, d’entrada, l’evidència: el capgirament institucional. Tot (gairebé tot) pintat de blau sembla que ens digui que ha guanyat la dreta espanyolista.

(Un parèntesi d’aclariment, en aquest punt de l’article: hi faré, sovint, la simplificació en dos blocs. No pas perquè consideri el PSPV-PSOE ni d’esquerres ni nacional, per exemple, sinó perquè la divisió serà entre “Botànic” –l’acord PSPV-PSOE, Compromís, Podem que ha governat l’autonomia els darrers vuit anys– i “anti-Botànic”, senzillament.)

Les dades, per tant: a les autonòmiques, des del punt de vista dels vots absoluts, el bloc Pepoxanos (PP + Vox + Ciudadanos) ha aconseguit (sempre arrodoniré, en parlar de xifres) 1.200.000 vots, i l’any 2019 en va tenir 1.260.000. Per tant, 60.000 vots menys. Menys. No hi ha marea que valgui. Cap tsunami fatxa al País Valencià.

La participació ha baixat (enguany han votat cosa de 260.000 persones menys que el 2019) i ha afectat tothom. Però més les opcions botàniques que les de dreta: el bloc del Botànic ha passat de tenir 1.300.000 vots a tenir-ne 1.125.000. N’ha perduts 175.000. Poca broma.

Si enfoquem una mica més concretament, cal assenyalar que aquesta davallada tampoc no ha afectat igual totes les potes del tamboret Botànic: el PSOE, de fet, ha guanyat gairebé 50.000 vots, mentre que Compromís n’ha perduts gairebé 95.000, i Podem – Esquerra Unida, pràcticament 130.000. I és en aquesta pèrdua de vots que hi ha el canvi a les institucions. I el fet que Podem-EU no hagi pogut entrar a les Corts (on, no ho oblidem, fa falta superar un 5% del total per a aconseguir representació) ha pesat força en el decantament de la balança.

Així doncs, amb les dades a la mà, d’entrada potser sembla que, més que no pas guanyar els uns, hagin perdut els altres. I que hi hagi hagut, per tant, un sector important de l’electorat d’esquerres que enguany no ha votat. Que no ha volgut. Que no ha pogut. Que ha expressat la seva protesta. El que sigui. Que no s’ha sentit mobilitzat. Tampoc per la por del tàndem PP-Vox, i tot i saber que la seva abstenció podria propiciar un govern d’extrema dreta espanyolista. Cal tenir-ho present, això, si és així.

Si l’interès i la intenció és corregir aquesta situació, convindrà afinar les causes que l’han generada. I, probablement, les causes són múltiples. Jo, de la meva banda, a hores d’ara continuo tenint més preguntes que respostes. Tan sols posaré sobre la taula algunes qüestions més que suggereixen les dades i que potser ens compliquen les anàlisis de blanc o negre. De segur que n’hi ha més. I amb més detall. Però començo.

Pot ser que l’abstenció sigui per descontentament amb la gestió del govern del Botànic. Però això no ho explica tot. Tampoc no encaixa amb la bona valoració d’aquesta gestió que han mostrat repetidament les diverses enquestes. Ni amb l’augment de vot del partit que precisament encapçalava la gestió. Ni amb el fet que la davallada sigui compartida amb altres opcions d’esquerres que no han governat (si ampliem la visió més enllà del Botànic, podem veure, per exemple, que també ERPV ha reculat, dels poc més de 5.000 vots el 2019 als poc més de 4.400 enguany).

També pot ser que el descontentament sigui amb la política lingüística i nacional del Botànic. I de segur que n’hi ha casos (jo mateixa en conec). Però potser no acaba de casar amb el fet que una opció com ERPV no hagi recollit aquest enuig. Que no l’hagi recollit gens. I aquí la qüestió afecta sobretot Compromís, aquells 95.000 vots menys respecte de les anteriors eleccions autonòmiques: potser cal mirar si resulta que això no ho explica. O no tan sols això. Perquè un vot tan conscient que no va a Compromís per la qüestió lingüística, però que tampoc no va a ERPV, potser és una mica estrany. Potser no. Però potser sí.

Si continuem a Compromís (una opció política que és coalició de Més –l’antic Bloc Nacionalista Valencià–, Iniciativa i Verds), com que hi havia, al mateix temps, eleccions autonòmiques i municipals, la ciutat de València ens forneix una dada interessant: Joan Ribó (d’Iniciativa, candidat a la batllia) va tenir-hi poc més de 99.000 vots, i Joan Baldoví (de Més, candidat a les Corts), gairebé 67.000. Tots dos es presentaven sota idèntic paraigua: Compromís. Si altres vegades hi havia hagut una certa diferència batllia-Corts, enguany ha estat molt significativa. Molt. Vull dir que més de 32.000 persones han votat Ribó, que prové del PCPV i Esquerra Unida, però no Joan Baldoví, amb un perfil més nacionalista valencià. Són 32.000 vots que falten als 95.000 i que mereixen una anàlisi concreta.

Podria ser que una part dels vots haguessin caigut per una altra banda? Se m’acumulen les preguntes, se m’acaba l’espai i encara no he esmentat Mónica Oltra. O, més exactament, l’absència de Mónica Oltra (igual com Ribó, PCPV-EU-Iniciativa), que anys enrere va aglutinar al seu voltant (i, per tant, al voltant de Compromís) sectors molt importants de gent que fins aleshores no haurien votat res que tingués a veure amb el Bloc. Aquesta vegada (per obra dels jutges espanyols), Mónica Oltra no ha estat candidata. És possible que alguns d’aquells votants se n’hagin anat? Que fossin “sector Oltra”, diguem-ne? Pregunto.

Més preguntes que respostes, sí. Ja ho havia dit. Però per evitar que les extremes dretes espanyolistes se’ns enquistin a les institucions, caldrà posar sobre la taula tots els interrogants que les dades ens generin. Tants com n’hi hagi. I mirar de respondre’ls. Perquè si no afinem les lectures tampoc no afinarem les solucions.

De saber, però, sí que sabem d’entrada una cosa: que això d’ara, amb les dades a la mà, no ens fa, ni de bon tros, tornar a la casella de sortida. No és, ni de bon tros, aquell ofegar-ho tot que sí que hi va haver als anys noranta del segle XX. Ni de bon tros. Perquè ells no han aconseguit cap onada i nosaltres (i ara ja no parlo d’aquella simplificació en dos blocs que deia abans, sinó de nosaltres, partit amunt, partit avall o sense partit: nosaltres) ara sortim de més amunt. I amb més base. No és poca cosa, no.