Hi entens?

—No és només que el desig sigui un constructe; la qüestió és com es construeix el desig en totes nosaltres, és a dir, què significa, què comporta que el desig sigui un constructe. És difícil explicar que no és una cosa abstracta. Diem que el desig és un constructe i que, per tant, se’ns imposa què i com hem de desitjar –hem de desitjar l’heteronorma, hem de desitjar el neoliberalisme–, de manera que no es pot desitjar de cap altra manera, però tot això sembla molt racional, molt causa-efecte, i, d’altra banda, la gent se sent atacada, qüestionada, i això dificulta el diàleg. La qüestió és que sents aquests altres desitjos que no s’ajusten al desig construït; els tens a dins, però no ets capaç de captar-los, d’interpretar-los com a desig, perquè no figuren en cap marc, perquè no estan reconeguts en cap narració que t’han ofert per explicar-te què és el món i, per tant, no et pertanyen i estàs limitada, i, cosa que és pitjor, estàs limitada sense saber que ho estàs, i aquesta és la més gran de totes les limitacions –la Nere agafa aire. Està asseguda en un racó del bar, amb la Marta davant, mentre el dolç sol d’hivern li toca la cara–. O potser només em passa a mi, que sóc una fera radicalment discursiva.

Feia deu anys que no es veien, i podien xerrar de mil coses, però la Nere sabia que algun dia arribarien a aquell punt, per la qual cosa hi desvia la conversa, perquè així sigui. A més, des d’on han quedat –l’estació de metro de Callao– fins al lloc on es troben ara –un bar genèric–, han tingut temps de sobra per a desgranar mil i un temes metafòrics: és a dir, tot allò que tenen a dir-se dues amigues íntimes de la universitat que, en acabar els estudis, es van allunyar.

La Marta viu a Madrid. La Nere és a la ciutat per motius de feina.

Una setmana abans del viatge, finalment es va atrevir a enviar un whatsapp: li va escriure que hi anava i que a veure si, per casualitat, i només si li anava bé, potser li venia de gust quedar per fer un cafè, després de tant de temps.

La lectora es troba amb la Nere en aquest precís moment en què està a punt d’explicar-li a la Marta allò que li volia dir.

Pensa que quan està nerviosa fa moltes pauses i fa servir paraules massa denses i que vol expressar massa coses alhora i que al final pensa que de la boca només li surt un embolic, però que, en el fons, sap que és força eloqüent i que sap guanyar-se qui té davant tot enllaçant paraules que lliguen molt bé les unes amb les altres –una fera radicalment discursiva.

Fa un glop a la beguda, com fent veure que havia interromput les seves paraules perquè tenia set, i continua:

—Per exemple, l’altre dia, parlant amb la meva companya i amb una altra amiga, em va venir una cosa a la memòria: recordes que vam anar a aquell festi pels volts del 2009? Em vaig passar el cap de setmana de morros. És a dir, desitjava anar-hi, però alhora sentia una ràbia a la panxa, o un nus, o un no sé què, que m’impedia estar relaxada, i ara em fa vergonya pensar com en vaig ser, d’esquerpa, tota l’estona, i que vaig ser una autèntica imbècil amb les teves amigues, però recordo especialment una sensació: quan vam entrar a la tenda de campanya i ens vam estirar cadascuna a la seva màrfega, sense sortir de marxa perquè jo estava insuportable, recordo que érem allà i que vaig sentir el teu cos estirant el meu, que vaig sentir el cos bategant de sentir el teu tan a prop, i que alguna cosa en el racó més profund de la meva ment va entendre-ho, però jo no; que no em vaig adonar que era possible, i també senzill: allargar una mà, plantar-nos cara a cara. Així que vaig girar l’esquena, metafòricament, al meu desig, i a tu, en canvi, et vaig girar l’esquena literalment. Em vaig acabar adormint. Deu anys després m’he recordat d’aquella nit i alguna cosa m’ha fet crac en adonar-me del que em vaig negar a mi mateixa –torna a agafar aire–. En fi, que amb això et volia dir que, bé, que en aquell moment no n’era conscient, però que, doncs això, que tenia un crush amb tu.

No li ha dit que en va estar enamorada, tot i que realment ho pensa, que estava enamorada de la Marta. Però li fa saber allò que li volia fer saber. Com també li va fer saber allò que li havia de fer saber fa uns quatre o cinc anys, quan, amb motiu de l’aniversari d’una de les dues, van començar a xatejar i li va comentar que ara sortia amb noies.

No està orgullosa de les dreceres que ha agafat i encara menys quan pensa que algunes persones van proclamar, pronunciant ben clarament totes les síl·labes, que eren les-bi-a-nes, en una època en què per una cosa així et podien a acomiadar –i no només això–, i també quan pensa que elles hi van posar els seus cossos i que ella, en canvi, encara s’entrebanca amb aquest tipus d’embuts –quan alimenta la relació causal que pot haver-hi entre aquests dos fets, no sol saber què fer amb la culpa.

En definitiva, aquest tema sempre li ha provocat maldecaps. El problema no va ser identificar per fi allò que li rondava per dins –la qual cosa la va alleujar, de fet–, sinó les seves conseqüències: haver de dir-ho –va dir–; haver de dir-ho una vegada i una altra –dir-ho una vegada i una altra–; adonar-se que aquell haver de dir-ho no s’acabava mai. Que no semblava que s’hagués d’acabar mai. La Nere mai no ha tingut cap vocació de fer-se notar d’aquesta manera. Durant molt de temps va creure que certes coses eren drets, i no privilegis –com ara guanyar seguint les regles, tenir raó–, i que a ella també li pertocaven.

Tanmateix, aquesta vegada, el moment en què la lectora es topa amb la Nere (febrer del 2019), és molt especial. Aquí, la Nere no té cap obligació amb ningú. Digui el que digui, ningú no li cantarà les quaranta a Twitter ni enlloc, i només es representarà a si mateixa. Aquí, es troba cara a cara amb el seu passat: un passat irrecuperable, que podia haver estat i no va ser, fruit del que llavors no sabia i d’allò que no va dir. Aquí, només pot beneficiar-se o perjudicar-se a si mateixa i a qui ha estimat: se sent lliure.

Ha deixat enrere l’última esberla de la pedra que durant tant de temps ha portat als pulmons.

S’acomiaden cordialment. Es fan les promeses habituals, sabent que, encara que les compleixin, només ho faran de manera parcial. No hi fa res. La Nere ha sentit pau –amb vint anys la menyspreava, amb trenta la desitja–, però ha aguantat fins a l’hotel. Obre la porta de l’habitació, seu i plora amb ganes, fins a buidar-se del tot.