Hi caben a l’ANC, els del sí-no?

El president de l’ANC, entrevistat el dia 6 de juliol a ‘Els Matins’ de TV3, dóna per suposat que un bon gruix dels partidaris del sí-no, especialment els 232.000 que van fer costat al dret de decidir el 9-N, se sumarà al procés constituent que s’activarà el 28-S. A mi em sembla que hauríem d’intentar convèncer­ la majoria d’aquests partidaris del sí-no que la primera part del sí-no és més viable si ja el 27-S conflueixen amb els independentistes.

Des del 2010, quan els militants del PP que ocupen el Tribunal Constitucional van començar a reescriure la constitució neofranquista, en aquest país anem molt ben servits de federalistes (duranistes, icetistes, herreristes…), però no hi ha manera que concretin el model on ens volen dur. L’ANC podria acollir els federalistes autèntics, els que no es parapeten en una hipotètica federació per posar bastons a les rodes, els qui no esperen de genolls que Espanya es cansi de maltractar­-nos, els qui desitjarien una fórmula que agrupés igualitàriament les nacions de la península i no una almoina dels espanyols. Ara és qüestió de veure si podem encabir en el full de ruta els qui volen construir una federació sense esperar que els regalin o si el 27-S els haurem de comptar com a contraris a la independència.

Com diferenciar els federalistes autèntics dels federalistes mendicants? Els federalistes pidolaires es coneixen perquè continuen esperant permís de l’amo per a posar fil a l’agulla, volen dissenyar un estat federat català clònic de l’estat federat de Ceuta, de Múrcia o de la Rioja, permetran que els espanyols tutelin la relació entre els estats federats de llengua catalana (i en segrestin la representació en els organismes internacionals) i continuaran permetent que els espanyols siguin part i jutge en el debat constituent. El federalista autèntic es coneix perquè, en cas de desacord amb Espanya, s’estima més la independència que no la submissió al centralisme més jacobí; si Espanya fa inviable el sí-no, el federalista autèntic sap que el no-no —combinat amb la pertinaç sequera de democràcia que s’ha de suportar sota la tirania borbònica— durà, en pocs anys, a la nostra assimilació genocida definitiva, mentre que el sí-sí sempre deixarà la porta oberta a un futur en què el franquisme desaparegui definitivament d’Espanya, els espanyols facin la transició a la democràcia d’una vegada i s’obri la possibilitat d’una relació entre iguals amb els altres pobles de la península.

Cal encabir els federalistes (o confederalistes) autèntics a l’ANC i per això és necessari de crear-­hi una sectorial de confederalistes amb les següents condicions i funcions:

– Els confederalistes de l’ANC han de tenir un lloc propi al full de ruta, que impliqui que fins el 27-S se sumen al primer sí (‘volem que Catalunya sigui un estat’) fent costat a la solució electoral afavorida per l’ANC, però des del 28-S es posen a preparar una proposta de constitució federal per a pactar amb Espanya, amb el benentès que la resta de forces partidàries del primer sí els permetran de fer el seu camí sense traves. Cal recordar que Israel tracta de traïdors aquells que volen negociar amb els palestins; nosaltres hem de pactar que els del sí-no que estiguin disposats a negociar la federació amb Espanya des de la independència (aquells que Ferran Requejo anomena ‘independentistes instrumentals’) seran respectats. També s’hauran de preveure les condicions per a considerar vàlida qualsevol mena de negociació amb Espanya per a una solució confederal.

– Des del moment que es constitueixin en sectorial de l’ANC, els federalistes autèntics han de començar a dissenyar la federació (o sigui, la constitució de l’estat català, les competències que se cediran al govern federal, òrgans que tindrà la federació, amb quina representació dels estats… i la coordinació amb els altres estats catalans per a tenir veu conjunta a la UNESCO, etc.). Aquest disseny no ha d’inventar la sopa d’all, sinó estudiar models com els del Canadà, Suïssa o l’extinta federació de Sèrbia i Montenegro i adaptar-­ne un al nostre context espigolant idees dels altres.

La sectorial haurà de pensar en variables com ara la justícia, la llengua, els impostos, la sanitat… segons les solucions ja provades als estats autènticament federals i decantar­-se per la que trobi que pot resultar convenient per als catalans i acceptable per als espanyols. Per dir-­ho amb un exemple, la sectorial de confederalistes haurà de reflexionar sobre la multa de Cadis i la de Dénia, posada per un policia municipal. Si seguim el model canadenc, aquest policia municipal haurà de ser capaç de posar la multa en qualsevol de les llengües de l’estat federal, mentre que en el model suís, amb territorialitat lingüística, la de Cadis serà escrita en castellà en un formulari en castellà i explicada verbalment en castellà, però la de Dénia serà escrita i explicada en la meua llengua a qualsevol ciutadà o estranger.

Tot seguit hem de demanar si n’hi haurà, de federalistes autèntics, disposats a fer alguna cosa més que gastar la paraula ‘federalisme’ com un mantra mentre esperen el permís de l’amo. Haig d’admetre que a mi mateix la idea m’engresca: si haig de triar entre la independència del Principat, deixant valencians i balears abandonats sota la tirania borbònica, o bé un model com ara el suís, amb subsidiarietat que acosti totes les decisions a la base, territorialitat lingüística i òrgans federals no hegemonistes, democràcia participativa basada en dobles majories…, la veritat és que no em costa triar l’aventura compartida, sabent que pot desembocar en la recuperació de nivells importants de sobirania a tota la nació o pot servir per a comprovar si la via federal és una via morta. I sabent que cap proposta no seria acceptable si no incloïa el reconeixement del dret d’autodeterminació.