25.08.2018 - 22:00
Avui fa cinquanta anys de la publicació als Estats Units de la cançó dels Beatles ‘Hey Jude’. Quatre dies més tard, el disc que contenia la cançó, el primer del segell propi del grup, va aparèixer al Regne Unit i de seguida a la resta d’Europa. Immediatament, va escalar en les llistes d’èxits malgrat el fet, absolutament inusual, que la cançó durava set minuts. ‘Hey Jude’ va ser un èxit immediat, en bona part gràcies a la coda, el famós ‘Na-na-na na, hey Jude’, que amb el pas dels anys ha esdevingut un himne no solament musical i que la canten públics de tot el món en les ocasions més variades. Si la cançó és arxiconeguda no ho és tant, però, la història que té al darrer.
La cançó va signada per Paul McCartney i John Lennon, però la inspiració i l’estructura inicial pertanyen sols a McCartney i es va forjar en unes circumstàncies molt especials. Ara fa cinquanta anys Lennon va decidir de divorciar-se de la seva primera dona, Cynthia Powell, per anar-se’n amb Yoko Ono. Al juny McCartney va viatjar de Londres a Weybridge per ser al seu costat i al del seu fill Julian, amb qui McCartney tenia una gran relació. Pel camí va aparèixer la melodia, només que en comptes de dir ‘Hey Jude’ deia ‘Hey Jules’, en referència a Julian. McCartney explica que va compondre la melodia com una mena d’abraçada a la criatura, que aleshores tenia només cinc anys, per explicar-li que a la vida passen aquestes coses i que cal tirar endavant.
En tornant a Londres, McCartney va enregistrar a casa una primera versió de la cançó, però va canviar-hi ‘Jules’ per ‘Jude’. En part per preservar la privadesa dels seus amics i en part perquè sonava millor. McCartney també passava un moment personal molt complicat i hi ha qui opina que la versió definitiva de la cançó parla més d’ell, és com una reflexió sobre els seus conflictes de parella.
Fos com fos, el 31 de juliol els Beatles van enregistrar la primera versió de la cançó als estudis Trident. Més tard s’hi afegí l’orquestra, no pas sense dificultats perquè a McCartney no li va agradar gens el poc entusiasme dels músics. Quan els van demanar que piquessin de mans i cantessin en la coda alguns s’hi van negar i els van haver de pagar el doble perquè s’hi avinguessin.
Finalment la versió estèreo de ‘Hey Jude’ va ser mesclada i completada a Abbey Road el 2 d’agost, amb els famosos 7:11 de durada, que van fer enfilar per les parets el mític manager dels Beatles, George Martin. Segons ell, cap ràdio no voldria emetre una cançó tan llarga. Com feien de vegades, en la cançó s’hi va deixar un error expressament. Al minut 2:58 es pot sentir McCartney dient ‘Fucking hell!’, perquè es va equivocar en una nota. El volum és molt baix i cal parar-hi molta atenció molt per adonar-se’n.
El disc es va posar a la venda amb un error de promoció que va causar alarma. The Beatles havien tancat una setmana abans una botiga que havien obert a Baker Street, a Londres, i van decidir de pintar-hi en grans lletres les paraules ‘Hey Jude’ i ‘Revolution’, les dues cançons del disc. Però això va ser interpretat, erròniament, com un gest antisemita, pensant que Jude volia dir ‘jueu’. Hi va haver una gran polèmica i la botiga va ser atacada mentre el grup intentava explicar que ni tan sols havien pensat en la possible interpretació que alguns en van fer.
La controvèrsia va ser superada per l’aparició del videoclip creat per a promocionar la cançó. S’hi veu allò que seria una actuació normal en un programa de televisió, alterada al final per l’aparició sobtada del públic al voltant dels músics en la coda. El grup es va preocupar que la diversitat de Londres es reflectís en les imatges, per contrarestar l’etiqueta de racistes que la promoció els podria haver assignat. La conseqüència, però, va ser que milions de persones es van sentir reflectides en una escena que no s’havia vist mai per televisió i que va catapultar ‘Hey Jude’ per sempre.
