09.12.2021 - 21:50
Un dels arguments que es van repetir de manera més consistent els mesos posteriors a les eleccions del desembre del 2017 va ser que no podíem deixar les escoles en mans del 155 i governades per un partit que a Catalunya no representava res, el PP de Rajoy. Ens van dir una vegada i una altra que necessitàvem un govern efectiu per a alçar ràpidament el 155 i defensar la immersió lingüística. Estic segur que el lector ho recorda, això.
I és aquesta la frase que em va venir al cap ahir, quan vaig veure com el conseller d’Educació del govern efectiu, l’honorable Josep Gonzàlez Cambray, visitava l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar per a reconèixer davant els pares, el claustre i l’ajuntament d’aquesta vila del Maresme que la Generalitat de Catalunya no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquest centre. Que no hi pot fer res. El conseller es va queixar que el TSJC s’haja adreçat directament a la direcció de l’escola i va dir que això impedia que Educació pogués intervenir-hi o donar-hi cap resposta. Ara no entraré en la picabaralla tecnicista, però políticament el significat de tot plegat és irrefutable. Qui mana, mana. I el govern efectiu ni mana ni serveix per a allò que ens van dir que serviria.
Però la cosa és que la constatació ja és més que suficient i, per tant, val més que anem girant full. Això ja va quedar ben clar amb tota la pantomima militarista de Pedro Sánchez al començament de la pandèmia: que l’autonomia avui, en termes efectius, no és res. Res de res. Madrid es va quedar les competències i el president Torra no podia decidir gairebé res, ni comprar màscares, com aquell qui diu. I amb sort avui la Generalitat la podem considerar com una gestoria, dedicada a gestionar només el que li deixen gestionar. Però en cap cas no és un govern nacional i, si ho mirem bé, ja ni arriba al nivell d’un govern autònom. Caram, si fins i tot es regeix per un estatut que no va ni negociar ni votar ningú!
La qüestió, doncs, és deixar de considerar-la allò que ja no és. I alliberar-nos tan de pressa com puguem d’aquest pes mort. Sabent i entenent, i essent-ne conscients, que en la història del catalanisme sempre hi ha hagut una relació exageradament fetitxista amb la institució que, deien, havia de representar la nació. I que això no serà simple ni fàcil de canviar d’avui per demà. Però cal fer-ho.
Aquesta relació fetitxista segurament va tenir una raó de ser amb la Mancomunitat. I a tot estirar amb la Generalitat del 31, tot i que “Generalitat” era una paraula que els negociadors espanyols es van treure de la mànega per ensarronar el pobre coronel Macià. El franquisme, després, encara va crear una aurèola màgica entorn –ves quina gràcia– d’un govern a l’exili. Però ara aquest element totèmic de la institució, que els presidents Tarradellas, Pujol i Maragall van saber esprémer al màxim posant literatura si calia allà on no hi havia res més, finalment s’ha esfondrat del tot. I és urgent de substituir-lo, no enganyar-nos més respecte d’això. Respecte de què és i respecte de què val.
En uns altres països del món, sobretot en els del nostre entorn, això de les institucions la gent s’ho mira molt més pragmàticament, amb una mirada menys mística, sense confondre mai la gestió administrativa amb la nació política i els anhels que se’n deriven. I per això, ara que hem vist el govern efectiu en la seua perfecta inutilitat, vull dir que potser aquest és el camí que hauríem de seguir, també. Menys Generalitat i més país, com a consigna. Per a entendre’ns. Més fer la nostra i menys esperar que facen res els qui, ja ho sabem avui, res no faran.
VilaWeb depèn dels subscriptors. Aquesta és, de llarg, la nostra font principal d’ingressos i la garantia de la nostra independència editorial. Si podeu, i ho voleu, ajudeu-nos.
