Heterosexual de merda!

Fa tres dies, els berguedans Andy i Jorge van ser apallissats al mig del carrer per fer-se un petó. El mateix dia vam saber que un noi de Sants havia estat brutalment agredit al crit de ‘maricones fuera’ i ‘putos maricones’. Les fotografies de les seues cares ensangonades fan feredat. Són molt valents d’haver-les publicat com a denúncia a les xarxes. Als hòmens, des de petits, l’entorn els encoratja més aviat a amagar les pròpies ferides, no sé si se m’entén. Els hòmens agredits a Berga i a Sants han volgut mostrar els efectes de l’odi sobre la carn, perquè el dolor a la carn se’l pot figurar tothom, mentre que el de l’ànima no té fotografia possible.

L’odi a gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals o intersexuals, si ja era antic, no pot semblar més primitiu en contrast amb el terme –no sé com dir-ne– que avui l’engloba: LGTBIfòbia. Una composició de lletres i sufixos que ha anat creixent davant dels nostres ulls, peça per peça, per intentar abastar una complexitat que s’havia de fer visible, també i necessàriament, en les paraules escrites, que són les que queden. Permeteu-me, però, que en aquest article em refereixi a la LGTBIfòbia a la manera antiga, agafant els trossos que em permetran de resumir i de conjugar, perquè encara crec en la força del context a l’hora de simplificar.

Doncs a l’hora que he començat aquest escrit, a Madrid es manifestaven els ultres d’Hazte Oír, us sonen, oi? Exacte: els promotors –o hem de dir-ne opinadors?– de l’ultraconegut ‘autobús de l’odi’. Ultraconegut perquè, per culpa de milers d’histèriques pusil·lànimes que van posar el crit al cel, el missatge del vehicle contra els infants trans –sou una opinió, sou una invenció– va travessar fronteres i emplenar hores i més hores de programacions. Com és la gent, eh, que s’indigna massivament, sonorament, viralment per l’enèsima vexació a un col·lectiu històricament vexat, discriminat, maltractat, vulnerable. I més encara quan el missatge assenyala la canalla petita, els més vulnerables de tots. Merda de societat, merda de gent empàtica, intransigent i sensiblera. Una mili, hauríeu de passar.

Per sort, no tots els contraris a la transfòbia són tan tous i ploramiques. Al contrari, n’hi ha molts que, com els Hazte Oír, també consideren que el dret d’humiliar/ferir/ofendre públicament (en aquest cas els infants trans) preval per sobre del dret de no ser humiliat/ferit/ofès públicament (com a infant trans). Són els que apel·len a una versió ideal de la llibertat d’expressió, lliure de la nosa dels matisos, asèptica, de laboratori. Figura que el dret de llibertat d’expressió és un pacte social que garanteix que avui tu em puguis ofendre a mi, a canvi que demà jo et pugui ofendre a tu. En una societat ideal és un tracte saníssim: jo et puc dir a tu que ets un ‘homosexual de merda’ i tu l’endemà, amb el mateix dret, em pots dir ‘heterosexual de merda’ i quedem en paus.

Malauradament, la nostra societat es troba lluny d’oferir-nos aquesta igualtat de condicions: perquè encara la componen persones que, pel simple fet de ser qui són –insisteixo en el qui, diferent del com–, reben i rebran més hòsties que unes altres. Hòsties de les metafòriques i de les fotografiables, tota la vida, sense treva i sense avís. I mentre això passi, mentre aquestes persones vulnerabilitzades estiguin en risc per ser qui són, requeriran l’empara d’una societat que aspiri a ser més que una selva de privilegiats on, en nom del dret d’infligir dolor, es pugui justificar el dolor dels vulnerables. El dolor de ser vexats per un anunci en un autobús, i el dolor de ser apallissats a la sortida d’una discoteca. Perquè hi ha ‘llibertats d’expressió’ que, quan es branden entre discriminadors i discriminats, són com aquella cèlebre citació de Desmond Tutu: ‘Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el bàndol de l’opressor.’