L’Hesbol·là no defalleix mentre el Líban es prepara per a una guerra amb Israel

The Washington Post · Kareem Fahim i Mohamad El Chamaa

Wadi Jilo, Líban. Deu mesos després d’haver entrat en el conflicte entre Israel i els seus aliats d’Hamàs, l’Hesbol·là, el grup militar i alhora partit polític libanès, sembla que no defalleix malgrat haver rebut atacs devastadors dels israelians i d’haver perdut gairebé quatre-cents combatents i comandants. Fa poc, va augmentar la intensitat dels atacs i va ampliar la llista d’objectius per incloure-hi zones israelianes que, fins ara, no havia atacat mai.

La persistència de l’Hesbol·là ha complicat l’objectiu de l’administració Biden, principal aliada d’Israel, d’evitar una guerra regional al Llevant. Un conflicte en què els Estats Units s’haurien d’involucrar, inevitablement. De moment, han fallat els intents de negociar altos-el-foc tant al Líban com a Gaza. L’Hesbol·là ha expressat que no vol la guerra, però que només deixarà de disparar si s’assoleix un alto-el-foc a Gaza.

Dijous, els Estats Units, Catar i Egipte van emetre una declaració conjunta en què instaven Hamàs i Israel a reprendre les negociacions. “No es pot pedre més temps”, deia la declaració. Tot plegat, mentre Israel es prepara per a les represàlies de l’Hesbol·là i el seu patrocinador, l’Iran, per la mort d’un comandant en un suburbi de Beirut i d’un cap d’Hamàs a Teheran.

L’Hesbol·là s’ha convertit en el portaestendard de “l’eix de resistència” d’aliats de l’Iran a la zona. Ho ha fet pel seu estatus de força militar indiscutida al Líban, el seu vast arsenal d’armes i les seves desenes de milers d’homes armats. A mesura que el patiment s’ha estès al Líban, ha provat de relaxar l’oposició a les operacions militars argumentant que les tàctiques emprades limitaven la propagació de la violència i evitaven que les batalles amb Israel es convertissin en un conflicte més ampli.

Localitzant els combats a les regions frontereres del sud del Líban ha “creat menys problemes que no els que hi hauria hagut si haguessin començat un gran conflicte”, diu Michael Young, editor al Carnegie Middle East Center de Beirut. Hi ha hagut una separació al Líban entre la destrucció que els atacs israelians han causat al sud i la realitat a la resta del país “on la vida continua amb normalitat”, assenyala. A causa d’aquesta separació i del rebuig gairebé unànime del Líban a la brutalitat de l’ofensiva israeliana a Gaza, l’Hesbol·là ha estat capaç de mantenir el control sobre el descontentament.

La por que les hostilitats es poguessin descontrolar van augmentar a final de juliol, després d’un atac que va matar dotze criatures als Alts del Golan, territori ocupat per Israel. Tant Tel-Aviv com els Estats Units van culpar l’Hesbol·là del bombardament, però el partit milícia va negar-ho. Uns dies més tard, un míssil israelià va perforar un edifici residencial al sud de Beirut i va matar Fuad Shukr, un alt comandant de l’organització libanesa, i com a mínim sis persones més, incloent-hi dos nens. “No vam intensificar les accions, ni tan sols quan els nostres estimats dirigents van ser assassinats”, va dir dimarts en un discurs el secretari general de l’Hesbol·là, Hasan Nasrallah. “Durant deu mesos, hi ha hagut un front, màrtirs i funerals. I una altra part del Líban on hi havia concerts, lleure, dinars i sopars”, va afegir. Però l’atac contra Shukr, a pocs quilòmetres del centre de Beirut, era diferent. “Els israelians són els qui han triat aquesta escalada contra el Líban”, va dir, en un discurs que semblava dissenyat per preparar el país per a entrar de manera imminent en una guerra.

“Ens trobem en una situació en què el ritme imposat per l’Hesbol·là per a contenir el conflicte ja no sembla possible, en part, perquè els israelians semblen disposats a expandir-lo”, indica Young. En compte de tractar el paper de l’Hesbol·là en la constel·lació de grups armats que tenen el suport de l’Iran, el discurs pretenia d’explicar a un públic libanès més ampli per què Israel era una amenaça per a la regió i per què la lluita de l’Hesbol·là era necessària. Abans de l’atac contra Beirut, fins i tot això era difícil de vendre, perquè al Líban ningú volia cap guerra, ni tan sols els seguidors més radicals de l’Hesbol·là entre la comunitat musulmana xiïta del país.

La devastació de les cases i les granges libaneses es concentra al llarg de la frontera amb Israel després de mesos de batalles en què Israel ha atacat el Líban sis vegades més que no pas a la inversa, fins a començament del mes d’agost, segons CLED, una organització que recull dades sobre conflictes. Més de cent mil persones han estat desplaçades pels combats, que han causat la mort de cent catorze civils al Líban.

A l’altra banda de la frontera, més de seixanta mil persones continuen desplaçades al nord d’Israel d’ençà que l’Hesbol·là va començar les hostilitats el 8 d’octubre. Dinou soldats i vint-i-quatre civils han estat assassinats. Centenars de cases han quedat afectades i desenes de milers d’arbres han estat cremats en incendis forestals causats per atacs amb drons i coets.

Ibrahim Al Moussawi, un integrant de l’Hesbol·là al parlament libanès, reconeix que el patiment al sud i el desplaçament en massa de persones posen pressió sobre la guerra. El Líban, enmig d’una llarga crisi econòmica marcada per la inflació desbocada i la pobresa creixent, amb prou feines pot ajudar els desplaçats i molt menys pensar en la reconstrucció de les àrees destruïdes pel conflicte. “Ens agradaria que la nostra situació al Líban fos millor abans d’involucrar-nos en la guerra”, assegura, i afegeix que el partit milícia proporciona assistència als desplaçats, incloent-hi el pagament del lloguer. El grup intenta d’equilibrar els problemes del Líban amb la seva decisió de continuar lluitant, la qual cosa considera un “deure moral, deure religiós, deure nacional i una responsabilitat com a humans”.

En canvi, Ibrahim Mneimneh, un diputat independent, diu que les qüestions importants que l’Hesbol·là decideix –com la guerra, la pau i la política exterior– són coses que s’haurien de discutir en el parlament. “És el nostre deure donar suport als palestins en la lluita per tenir el seu propi estat, i plantar cara al genocidi que té lloc a Gaza”, diu en una entrevista. Però és cosa de tots els libanesos i no pas d’un sol partit discutir la millor manera d’assolir aquests objectius, protegir el país i alhora donar suport a la causa palestina.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb