Hervé Le Corre: ‘A la França perifèrica és on es creen les grans frustracions socials i polítiques’

Hervé Le Corre (Bordeus, 1955) fa trenta anys que escriu novel·la negra amb èxit a França, però tot just ara acaba d’arribar als lectors catalans amb Gossos i llops, gràcies a l’editorial Bromera (responsable, entre més encerts en català del gènere, d’haver publicat Benjamin Black o Pierre Lemaitre). La novel·la és ambientada a la Gironda, protagonitzada per un ex-convicte que surt de la presó i va a parar a la seva tòxica família política. Le Corre practica el corrent més negre de la novel·la criminal i la seva obra és un reflex de la mal anomenada ‘França perifèrica’. Afable en la conversa, és un home de profundes conviccions que canvia el somriure quan ha de parlar del posicionament de l’escriptor envers la política –ell defensa públicament el front d’esquerres– o la situació dels nostres presos polítics. Sentint-lo parlar de literatura imagino que deu haver estat una sort haver-lo tingut de professor per als nois i noies que durant trenta-vuit anys han passat per les seves mans en un moment en què el descobriment de la literatura és fonamental: l’adolescència. Reivindica la qualitat de la novel·la negra contemporània i ho practica amb l’exemple; el seu llibre és atrevit: no hi apareixen policies, no hi apareix cap gran ciutat i hi ha silencis poètics. I és d’una negror tan profunda com la maldat humana.

—Tot i la vostra trajectòria de trenta anys i de nombrosos èxits a França, malauradament, sou un desconegut per al públic català, cosa que demostra que alguna cosa no va bé en la recepció entre ambdues literatures. Què haurien de saber de vós, els lectors?
—Uf, sempre és molt difícil això d’haver de presentar-se. Tinc seixanta-dos anys i he estat professor de francès i de literatura durant trenta vuit. En fa uns trenta, aproximadament, que em dedico a escriure novel·la negra i no concebo l’escriptura com un ofici, sinó com una feina, com una reflexió sobre el text, que ha d’estar molt ben construït i pensat, això és el que m’agrada com a lector i com a escriptor.

—Heu ambientat Gossos i llops a la Gironda, i al meu entendre tant el paisatge com el clima són un protagonista més de la novel·la, quasi tan importants com els humans…
—És veritat. Necessitava instal·lar-hi un ambient hostil i pesant. La part pesada, l’he trobada amb la sensació climàtica de la calor, mentre que l’hostilitat ve d’un paisatge que és molt monòton, amb milenars de pins de troncs verticals enfilant-se cap al cel. És un paisatge trist.

—En molts casos, els vostres personatges gairebé no parlen, no contesten les preguntes o ho fan amb monosíl·labs. En aquests silencis cercàveu una poesia de l’essència humana?
—Exactament això he intentat fer i m’alegra que ho hagis vist. Quan els personatges no tenen les paraules per a expressar-se com volen, com ho fas per mostrar-ho? Només tens una solució tècnica, que és crear silencis que diguin tant com les paraules. Si no hi ha cap resposta, pots captar la incomunicabilitat. És com si hi hagués una barrera física, perquè mentalment estan sols i els costa comunicar. I això, en literatura, és complicat.

—La vostra trajectòria pertany a la tradició negra més francesa, i aquesta vegada heu optat per una mescla entre country noir, novel·la negra ambientada al camp, i crook story, novel·la negra narrada del punt de vista dels criminals, és a dir, una història sense policies i fora de les grans ciutats…
—Ho he fet amb tota la intenció del món. Aquestes zones rurals a França són les de gran exclusió social, on cada vegada els serveis socials públics són més absents i es genera una violència menys coneguda i espectacular, però on la gent viu isolada i va desenvolupant una amargor i una violència molt important.

—I amb aquesta ubicació ens heu situat a una França desconeguda per a la majoria del públic català, car les notícies que ens n’arriben són sobretot les de les grans ciutat o les dels indrets que produeixen informacions de crònica negra…
—I tanmateix França és també això. El que he intentat és sortir de les famoses banlieues, en què la violència s’exposa de manera espectacular (i, per tant, més visible per al públic i per als mitjans), per tal d’anar a  allò que els polítics i els periodistes denominen ‘la França perifèrica’. Aquesta França no els interessa ni gota, ni l’entenen. És on es gesten les grans frustracions socials i polítiques.

—El gènere negre a Europa comença com un invent francès i encara ara el francès té un prestigi molt superior al de la resta del continent. Hi esteu d’acord? Per què creieu que perdura?
—Bé, històricament la novel·la negra neix als Estats Units. Després de la segona Guerra Mundial, Gallimard descobreix els autors americans, els publica a la Sèrie Negra i tenen un gran èxit, en bona part reforçat pel cinema. Llavors, els autors francesos intenten fer la mateixa mena de novel·la. Passa que en els anys setanta i vuitanta hi tenim autors molt polititzats, en part provinents del Maig del 68, que això que fan és aprofitar les estructures socials i polítiques d’aquesta narrativa per adaptar-la a la realitat francesa i renoven enormement el gènere, sobretot Jean Patrick Manchette, que és qui dóna nom al néo-polar. Molts autors d’aquests, realment molt prestigiosos, o es moren molt joves o ja no escriuen novel·la negra, i els nous autors ja no tenen aquestes grans vendes que garantien tirades inicials de quaranta mil exemplars. Ara tot és més modest al vessant més negre i polititzat del gènere. Havíem tingut un gran succés de consum popular, però ara és diferent, perquè la literatura popular són les sèries de televisió. Això que ha passat és que el gènere ha evolucionat cap a una literatura amb una alta demanda d’exigència als autors i hi trobem obres de gran qualitat. I, a més a més, els gustos dels lectors han canviat. Qui llegeix negre avui en dia consumeix tota mena de bona literatura.

—La vostra novel·la arrenca amb tot un seguit de personatges que, sense cap mena de dubte, hem de col·locar en el bàndol dels perdedors. La novel·la negra és una novel·la de perdedors?
—Absolutament, és la novel·la dels perdedors, dels qui no tenen lloc a la societat i de la gent que s’equivoca de violència i que no ha sabut canalitzar-la de cap a una revolta o una revolució i que, al contrari, la capgira cap a ell o de cap a una criminalitat destructora.

—Heu parlat de la presència de la política en les novel·les negres i vós, per exemple, vau donar un suport explícit al front d’esquerres de Mélenchon. Els escriptors de novel·la negra continuen engagés, a França?
—Molt sovint sí, i això és perquè som gent que mostra la realitat social en els llibres i això, inevitablement, t’obliga a posicionar-te si vols mantenir una certa coherència. Nosaltres fem novel·la realista, per fer-ho has de parlar de la realitat social i, és clar, estàs compromès perquè no pots no estar-hi. De totes maneres, a mi, això que em molesta relativament de la pregunta és perquè la fan sempre als escriptors de novel·la negra i no pas als dels altres gèneres. És clar que és perquè nosaltres sempre parlem dels perdedors i dels explotats, i quan veus solucions polítiques que malden per combatre-ho, t’hi acabes implicant.

—A banda les novel·les, ocasionalment també heu escrit i publicat relats breus. Quin sentit té fer-ne avui en dia quan sembla que els editors només volen publicar novel·les?
—No n’he escrits gaires, potser una dotzena, perquè, les poques idees prou bones que tinc, les guardo per a històries més llargues, però sí que vull fer tot un seguit de relats polítics i socials, amb impacte, per explicar com és possible que la societat francesa –i per extensió l’europea, tot i que em centraré en la francesa– es desintegra arran del liberalisme econòmic i l’abandó. M’interessa molt parlar estant a l’altre costat, veure com les elits s’han dedicat a destruir la societat per garantir el seu propi confort. Per a això sí que em van bé les històries més curtes.

—Vós que heu estat professor de francès i de literatura, considereu que la novel·la negra pot ser una bona eina per a crear lectors?
—No. Jo treballava amb alumnes d’entre onze i quinze anys i estic segur que no funcionaria perquè en aquesta edat els nois volen llegir històries que acabin bé, en què hi hagi una redempció. Quan llegeixen, si és que volen llegir, volen evadir-se de la realitat i en molts casos la novel·la negra els recorda situacions massa pròximes, massa a prop de la realitat. Ells cerquen lectures del gènere fantàstic, amb heroi. També passa que les noies llegeixen més i els agraden, a banda aventures com Harry Potter, les històries d’amor i  amb final feliç. Crec que la novel·la negra és per a adults. És molt exigent i molt difícil de llegir, i penso per exemple en autors com James Ellroy o David Peace, que són complexos des de tots els punts de vista. La novel·la negra cada cop és millor, més literària i exigeix domini de la lectura.

—És la primera vegada que us tradueixen al català i al castellà. Havíeu pensat mai de fer promoció en un estat amb presos polítics?
—Bona pregunta. Estic molt content que s’hagi traduït el meu llibre a Espanya i a Catalunya, i en faig la diferència perquè ara com ara és imprescindible. Per a mi, tots dos territoris són una democràcia després de la mort de Franco i és una sorpresa que, a Europa, un poder central com el de Madrid empresoni persones electes o dirigents de la societat civil simplement perquè no estan d’acord amb les seves idees. Mai no hauria cregut que això fos possible, perquè cap d’ells no ha fet cap crida a la guerra civil, no ha comès cap delicte ni ha fet res més que expressar el desig d’independència i d’intentar accelerar el camí històric per a aconseguir-la per vies legals com són una votació o unes eleccions. És una situació lamentable i intolerable, i la reacció de França en particular i d’Europa en general, amb molt poques excepcions, ha estat lamentable, com sol ser habitual en casos com aquest.