Herria.eus

Dilluns vinent a les tres de la matinada farà deu anys exactes de l’activació de l’adreça Domini.cat, el primer lloc web operatiu amb el sufix que identifica la cultura i la llengua catalanes a internet. Gestionat des del 2005 per la Fundació Puntcat, el domini .cat va néixer gràcies a una immensa mobilització de la societat civil dels Països Catalans i ha estat un dels pilars de consolidació i visualització de la comunitat catalana a la xarxa mundial. I també ha esdevingut, amb el temps, un model a seguir per a moltes comunitats culturals i lingüístiques més: a remolc seu, per exemple, una dècada després han aconseguit el seu propi identificador a internet els bretons, els corsos, els escocesos, els gallecs, els quebequesos… i també els bascs, amb el .eus.

De la PuntuEus Fundazioa, en concret, i de la comunitat digital basca, en general, també se’n va parlar la setmana passada en el si de la Durangoko Azoka. ‘En principi la fira es dedicava al llibre i el disc, però fa quatre anys es va obrir una mica a unes altres disciplines com el cinema, el teatre… Hi teníem, doncs, tots els elements culturals, però ens hi faltava el món digital en èuscar, que creiem que té una certa potencialitat de cara al futur’, m’explica Mikel Azkarate, un dels coordinadors des del 2012 de l’espai Kabi@ a la fira: ‘Kabia vol dir “niu” i la idea és que sigui la incubadora d’aquesta cultura digital basca que, tot i ser una realitat, té molt de camí per a créixer.’

Tant Azkarate com Gorka Julio, l’altre coordinador de l’iglú de Kabi@, i la resta de persones amb qui parlo en aquest espai de Durango coincideixen –a més de tenir un ull posat en Catalunya, ‘que va un pas endavant en la majoria d’aspectes’— en un cert optimisme: ‘En el terreny digital, l’èuscar està una mica millor. Es nota en projectes concrets com la traducció d’Android, Gmail, Twitter i la Wikipedia, amb molts voluntaris i fins i tot entitats equivalents a Softcatalà que van més enllà del que es fa en molts altres àmbits de la llengua.’ ‘Aquest plus el tenim’, afegeix Azkarate: ‘Però després en l’ús passa com en el món real: que no arribem a acostar-nos al nivell de coneixement. Hi ha molta gent que sap la llengua, però no l’usa. I aquest és el mal actual de l’èuscar: cada vegada el sap més gent, cada vegada hi ha més gent alfabetitzada i formada en èuscar, però a l’hora de parlar-lo encara ens costa fer el pas.’ S’avança en la normalització, penso, però no prou en la normalitat.

Per la secció tecnològica de la Durangoko Azoka, aquests dies s’han trobat les comunitats de ‘igerrak’ (usuaris d’Instagram bascoparlants), de la xarxa sense fils Guifi.net (nascuda a Catalunya), de plataformes de contactes en èuscar com Kaixomaitia (el Meetic basc), dels videojocs (amb presentacions incloses d’un joc de pilota basca immersiu i d’una txalaparta electrònica), de la iniciativa internacional Code.org (amb els desenvolupadors bascs especialment motivats i excepcionalment ben posicionats) i sobretot dels wikilaris, els editors de la Wikipedia en èuscar.

Xabier Cañas n’és un i m’explica d’entrada que és una de les pioneres (l’any vinent farà quinze anys) i ara mateix disposa de 217.000 articles, una xifra que la col·loca en el número 33 de totes les edicions de l’enciclopèdia en línia: ‘Està molt bé pel nombre de parlants que tenim, la veritat és que s’ha fet una tasca molt meritòria malgrat algunes deficiències en la qualitat i profunditat dels articles. Però una de les coses que no tenim és una organització com l’Amical Wikimedia de Catalunya, que promogui la relació i els objectius comuns amb entitats i institucions del país.’ Ara mateix, em comenta, a Euskal Herria hi ha un fenomen força interessant de ‘herripediak’ i ‘auzopediak’, iniciatives wiki en pobles i barris que sorgeixen autònomament: ’Si aconseguim coordinar-ho, podrem crear cohesió i aconseguir nous usuaris de la Wikipedia basca’, es mostra contingudament optimista Cañas, més enllà dels dos perfils actuals de wikilari: el de gent compromesa i militant en el manteniment i la transmissió de la llengua i el de les persones vinculades a les noves tecnologies.

L’optimisme desfermat, amb tot, el descobreixo parlant amb l’investigador Xabier Landabidea Urresti. És a la Durangoko Azoka per presentar un primer informe de l’Observatori dels Mitjans de Comunicació en Èuscar, format per les universitats públiques basques i l’associació Hekimen i que es presentarà oficialment el 14 de gener: ‘És un informe útil i de combat, sis articles que cal llegir, des de plantejaments distints i molt actuals, per saber què passa amb els mitjans de comunicació en èuscar.’  I en general, m’assegura, dels textos s’arriba a la conclusió que no està tan malament, la situació. Li pregunto en concret per l’àmbit digital, el seu objecte d’estudi en l’informe, i em desgrana ràpidament tres estadis d’actuació que hi detecta: els mitjans grans que fan el pas al digital quasi per complir; els intermedis que han entès que s’han de reinventar, i els petits que ja fa temps que es reinventen.

Li’n demano una mica més de detall i exemples. El primer nivell seria el dels grans mitjans tradicionals, ben dotats de recursos, que han traslladat els seus continguts als canals digitals de manera més o menys reeixida: ‘Serien els mamuts o gegants que han començat a perdre pèl i a introduir-se en el món digital, com EiTB.’ El segon apartat el formarien mitjans digitals molt professionals, amb més visió estratègica i sentit de la urgència del moment, que el que han fet no és traslladar-hi el que ja feien en paper o analògicament, sinó que han aprofitat l’avinentesa per a transformar-se: ‘Aquest segon grup serien animals més petits, més ràpids, que han acceptat de repensar-se en un moment així: els casos més paradigmàtics són el del diari Berria i especialment el de l’històric setmanari Argia, en fase de renovació de plantilla i de plantejaments, i que ara mateix és agent de primer ordre en èuscar amb la majoria dels seus periodistes al Top 20 de tuitaires en basc.’ Quan em parla del tercer estadi, noto que li brillen una mica més els ulls i se li eixampla el somriure: ‘El tercer nivell, per mi, són les televisions i sobretot les ràdios locals en èuscar. Es troben en una fase tan precària i embrionària, en una fase de ràdios lliures comunitàries i de cultura de col·laboració, que realment crec que és just aquí on passen ara els moviments més interessants i les lògiques més transmedia i digitals.’ Hi insisteix: ‘La I+D+i famosa, on passa és justament als mitjans més pobres, amb menys infrastructura i recursos. Per necessitat són més lliures i flexibles, com deia un membre d’una ràdio lliure de Sant Sebastià en un debat aquests dies a Kabi@: “La precarietat està molt bé perquè ens obliga a reinventar-nos constantment”.’

Al costat de propostes com el veterà bloc col·laboratiu Sustatu, el portal de redacció distribuïda Zuzeu, el mitjà bilingüe navarrès amb lògiques natives digitalment Ahotsak, el canal televisiu Kanaldude.tv d’Euskadi Nord i una iniciativa de nova fornada com Etzi.pm, Landabidea me’n destaca Arrosa Sarea, en la línia apuntada abans: ‘Per mi és una de les coses més interessants que passen ara mateix, perquè es troba a mig camí entre mitjans digitals i noves lògiques: totes les ràdios lliures i comunitàries en èuscar s’han associat per fer al llarg de l’any activitats, jornades de treball i sobretot compartir tota la programació. Això fa que una ràdio lliure que es creï a Bilbao es pugui nodrir de tota la programació en èuscar que es fa a Zuberoa, Nafarroa, Guipúscoa…’ Ja es veuen, doncs, transvasaments de programes en clau de música, cultura, esports, magazins informatius, crítica política…, tot un flux de continguts que fins ara no es donava: ‘Això és molt potent i interessant. És una comunitat petita, descentralitzada, que tanmateix quan treballa amb lògiques col·laboratives potser acaba essent més eficaç i influent de fet que EiTB, perquè ningú no té tanta gent, tants contactes ni tants implicats a escala local.’

Tota aquesta efervescència digital en èuscar, Landabidea evita de comparar-la en tot moment amb la d’unes altres comunitats culturals o de reduir-la a audimetries i audiències. ‘No sabem fins a quin punt és un miratge i ens passa com amb la Durangoko Azkoa, que la veus i penses: “Ostres, quina canya!” Però sigui com sigui, crec que així com la Wikipedia en èuscar té un pes desproporcionat que no s’explica en clau sociodemogràfica pura, en el cas dels mitjans alternatius locals també penso que tenen un pes desproporcionadament gran i desproporcionadament interessant.’ I, pel que es veu, fins i tot desproporcionadament creatiu: ‘Lingüísticament hi passen coses divertides i força gamberres. Per exemple, no sé si saps que hi ha una forma de verb en èuscar que és el “trinkoa”, el compacte: en comptes d’usar auxiliars, es compacta tota la forma en un verb. Internet ha permès a la gent de començar a jugar amb l’idioma i proposar-hi formes compactades fins ara impossibles com “dizerdit” (me la sua). Aquesta mena de jocs lingüístics passen a Twitter, als fòrums, a Facebook… i després fins i tot es converteixen en samarretes i mems.’

‘Veient la velocitat vertiginosa amb què es creen noves formes de participar lingüísticament, sí, crec que l’èuscar és viu a les xarxes, hi existeix i s’hi mantindrà. Estic molt content de viure aquesta època, ser-ne conscient i gaudir i patir aquesta explosió d’internet en èuscar.’