L’heroisme de l’antipolítica

“Aquí hom no pot seure ni jaure ni restar dempeus”, diu T. S. Eliot a La terra erma, el gran poema del modernisme anglosaxó. Amb aquesta frase, manllevada de Wolfram von Eschenbach, poeta bavarès del segle XIII, Eliot al·ludia a un mal difús que soscava la civilització moderna. Al Parzival el mal és l’esterilitat d’un reialme on les plantes es mustien, les ovelles no anyellen, les vaques no vedellen, les gallines no ponen, les truges no garrinen, les egües no pollinen i les dones no donen a llum. El rei d’aquest país pateix a causa d’una ferida inguarible rebuda en combat. No podent seure ni jaure ni caminar a causa del dolor, es distreu pescant amb canya en un rierol a prop del seu castell. Per aquesta activitat rep el sobrenom de “rei pescador”.

De jove em vaig interessar per la llegenda del Graal i vaig dedicar anys a estudiar-ne les diverses versions i la literatura relacionada. Tant que vaig acabar convertint-la en el tema de la tesi doctoral i en un llibre que no féu fortuna. Potser per no haver encertat a fer-lo més amè o potser perquè als anys vuitanta poca gent s’adonava que ja érem a les portes d’una nova edat mitjana, tal com advertí Umberto Eco el mateix any que vaig presentar la tesi. Cercant de situar el rerefons geogràfic de la llegenda, l’estiu del 1981 vaig viatjar a Glastonbury, al comtat anglès de Somerset, un dels llocs del suposat encontre de la tradició celta amb la llegenda del calze en què Josep d’Arimatea recollí la sang de Crist. L’any següent, havent esgotat els fons rellevants de la Biblioteca de Catalunya, em vaig traslladar a la Universitat de Berkeley per a ampliar lectures i posar-me sota la direcció d’un especialista. Havia constatat la dificultat d’avançar a la universitat de Barcelona, on l’eminència en filologia romànica, Martí de Riquer, resultà renuent a admetre la influència de la mitologia celta en la llegenda del Graal, una influència que pocs dels qui han estudiat el tema posen en dubte. En tot cas, m’interessaven força més els aspectes mítics de la llegenda que no pas la lletra menuda de les fonts positives en què Riquer excel·lia però que també el limitava.

Estudiar els mites antics en plena revolució digital pot semblar un caprici estrafolari davant prioritats com l’economia, la justícia social o la política. Però el problema del decandiment de la terra erma o devastada (i no pas “gastada”, com traduí Joan Ferrater suggestionat per l’afinitat etimològica, car waste i gastat deriven igualment del llatí vastus) és precisament que la norma social, la idea institucionalment adient, s’imposa a la pulsió de formular preguntes ingènues que ningú més no s’atreveix a posar. Perceval, el model francès de Wolfram, també ho és de L’ingenu de Voltaire. Anant amunt i avall per la terra erma, Parzival arriba al castell del Graal, on el reben amb molta expectació i cortesia. A l’estança on el conviden a sopar és testimoni de cerimònies el significat de les quals se li escapa. Intrigat, ja té la pregunta a flor de llavis, però es mossega la llengua, perquè, educat en la usança de la cavalleria, recorda que no és propi de cavallers preguntar. Callant, però, decep els hostes, qui així i tot li reten el deure de cortesia i havent sopat l’acompanyen a la cambra on podrà passar la nit. En despertar-se l’endemà, el cavaller troba desert el castell i el seu cavall, llança i escut esperant-lo a la plaça d’armes. En travessar la portalada, el pont llevadís s’alça tot d’una i colpeja les potes posteriors del cavall. Al moment d’allunyar-se, Parzival sent una veu que l’increpa: “Fot el camp, gamarús!” El cavaller passa els cinc anys següents cercant debades el castell amb l’esperança de repetir i no fallar la prova. Rodant per un món hivernal, un dia topa amb la cort itinerant del rei Artur i és convidat a la famosa taula. Però tot just s’hi ha assegut que es presenta una dama monstruosa dalt d’una mula de color de rosa que l’escarneix en presència de tota l’elit cavalleresca. Havent-lo avergonyit, la dama anuncia una nova aventura en un altre castell, i un grapat de cavallers del rei Artur s’alcen de taula i se’n van a l’encalç d’aquesta oportunitat de glòria. Com que tota ocasió de lluir-se és bona, es dispersen a la percaça de renom, havent-se oblidat de restituir la salut del país. Mentrestant, Parzival erra per la boscúria tot sol fins que arriba a una ermita un divendres sant. De l’ermità, n’aprèn detalls de l’aventura viscuda i la raó del seu fracàs. El cavaller promet que tornarà al castell per esmenar-ho, però l’ermità li assegura que no hi ha segones oportunitats; l’aventura cal encertar-la la primera vegada.

L’obra és plena a vessar d’històries secundàries, però, com La Divina Comèdia, l’altre gran poema de l’edat mitjana, també és una història sobre el poder de l’amor. Aquí la dama, Condwiramurs (que vol dir ‘dirigir l’amor’), no és cap dona de la ment sinó l’esposa terrenal, una Penèlope gòtica. La relació de la fidelitat amb el trencament de l’encanteri és patent en el fet que l’heroi té descendència i assegura la continuïtat del llinatge del Graal. Que la fidelitat és la clau del triomf ho declara la dama monstruosa quan reapareix al final i convida Parzival a tornar al castell. La virtut de fidelitat en l’amor deriva de la revolució trobadoresca del segle anterior, però no s’ha de passar per alt un altre element revolucionari en l’elogi del sentiment espontani malgrat els usatges de classe o gremials. En les primeres dècades del segle XIII, Europa era en plena expansió monàstica i acumulava escàndols de simonia sense que Innocenci III aconseguís de posar-hi remei. La simonia era el terme tècnic per a la corrupció eclesiàstica i el castell del Graal representa el centre de l’espiritualitat. Allò més colpidor d’aquest castell invisible al comú dels mortals és que els seus estadants saben perfectament què cal fer per trencar l’encís que els subjuga, però són impotents per a dur-ho a terme i, en canvi, el qui ha de reeixir no ho sap. L’alliberament cal acomplir-lo d’esma, amb puresa de cor i sense full de ruta, gairebé a l’atzar. La paraula màgica és una expressió de compassió espontània i sincera pel patiment del rei i per extensió de tot el reialme.  Menat per segona vegada a la presència del Graal, Parzival demana al rei: “Què us dol, oncle?” De sobte es trenca el sortilegi i tot seguit el cavaller relleva el rei pescador en el tron del Graal.

El Parzival és una obra antiedípica i anti-hamletiana. Com la Tebes empestada de Sòfocles i la Dinamarca corrupta de Shakespeare, el país del Graal pateix d’un mal de naturalesa espiritual. Encara hi ha més paral·lelismes. Si Èdip puja al tron mitjançant un acte de violència l’abast del qual no sospita, i si Hamlet ajorna la venjança malgrat saber la causa del mal que trasbalsa l’estat, Parzival puja al tron havent guarit rei i reialme i sense cap més culpa que la reticència a deshora per mor de la convenció. Ha pecat per timidesa davant la correcció política. Per triomfar, el cavaller de l’exili ha d’esdevenir l’heroi de l’antipolítica. Wolfram anomena el Graal Lapis Exilis, la pedra de l’exili, perquè l’exili és la pedra de toc de la capacitat salvífica que es cova en la recança i la humilitat. Wolfram ensenya que la terra morta pot reviure i fructificar si l’heroi supera la humiliació, el ridícul i els retrets i, fent cas omís dels qui asseguren de bona font que no hi ha segones oportunitats, es manté fidel al fur intern. Un bon dia la dama de rostre espantable pot capgirar el valor de l’aventura i descobrir-li que el sentit rau en la compassió per la sobirania ferida i pel país prostrat.