L’herència dels camps nazis mitjançant el fill del bibliotecari de Mauthausen

Quan Llibert Tarragó tenia vint anys el seu pare va demanar-li que li escrivís les memòries, marcades per la derrota republicana, la deportació a Mauthausen i l’exili francès. Aquell periodista incipient, “més inclinat a recórrer el Yellow Submarine dels Beatles que no pas a pujar els 186 graons de la pedrera de Mauthausen“, va desentendre’s de la proposta paterna.

Anys més tard, convertit en escriptor, periodista veterà i editor en francès de Maria Barbal, Mercè Rodoreda o Mercè Ibarz, i arran d’una visita al camp de la mort d’on el seu pare havia tornat després de quatre anys i mig, va veure que no en podia pas fugir, d’aquella herència. De fet, el seu nom mateix, Llibert, havia estat triat com a símbol de la llibertat recuperada. Alhora, el seu naixement coincidia, pràcticament dia per dia, amb el retrobament dels seus pares a l’hotel les Termes d’Escaldes, on Joan Tarragó i Rosa Esteve havien recuperat vuit anys perduts per culpa de totes les tragèdies europees.

“Un granet de sorra que impedeixi el ressorgiment de la criminal bèstia nazi”

De resultes d’aquest “prendre el partit de la nostàlgia”, Llibert Tarragó acaba de presentar Heretar Mauthausen (Pagès Editors), en què es contraposen les memòries que un fatigat Joan Tarragó no va poder acabar abans de morir-se, l’any 1979, amb seixanta-cinc anys carregats de malures, fruit dels anys de captivitat, amb les paraules del seu fill, la resposta a aquella petició paterna que havia estat desatesa.

A la primera part del llibre, l’antic deportat, nascut al Vilosell (Les Garrigues) l’any 1914, fa memòria davant la màquina d’escriure, amb voluntat íntima, i amb el desig de “donar a conèixer, en particular als meus fills i nets, el que va ser el nazisme, […] amb la finalitat, davant l’increment de la propaganda nazi, en particular a l’Alemanya Occidental però a tot el món, que serveixi d’exemple i sigui un granet de sorra que impedeixi el ressorgiment de la criminal bèstia nazi”. Com tants altres republicans, Tarragó va arribar a Mauthausen marcat per la guerra i la necessitat de supervivència. Dirigent del PSUC, havia fet la guerra i havia participat en la batalla de Belchite, abans d’anar-se’n a l’exili, on va ser internat al camp de presoners de Setfonts i es va integrar en les forces armades franceses i haver caigut presoner dels alemanys.

Amb el número 4355, va ser un dels pocs supervivents del contingent de nou-cents presoners que van arribar amb ell el 23 de gener de 1941 al camp d’extermini nazi. Disposat a sobreviure, fou un dels membres més destacats de la resistència dins el camp i va muntar una biblioteca clandestina que li ha valgut el sobrenom del “bibliotecari de Mauthausen”. Però als seus papers Tarragó evita les heroïcitats susceptibles d’omplir novel·les i títols cinematogràfics, i anota l’arribada al camp, els amics assassinats, paradoxes com la d’un antic membre de les Brigades Internacionals retrobat com a capità de la Wermarcht, els robatoris i la degradació moral dels kapos i la SS o la instal·lació d’un bordell, on els presoners podien retrobar el contacte íntim amb presoneres destinades a aquesta finalitat. La supervivència de Tarragó es va basar en una estricta disciplina de militant comunista, deixant de banda qualsevol sentiment que el pogués portar a cometre qualsevol ximpleria: “Recordo que jo mateix em vaig dir: ells ens volen assassinar, nosaltres hem de fer l’impossible per sortir airosos d’aquesta prova terrible. […] La lluita contra la mort era permanent.”

El retrobament del pare i el compliment d’un deute

A la segona part és quan hi ha el retrobament entre el fill madur i el pare absent. Un pare evocat entre el respecte i l’autoritat que li conferia la seva condició de resistent al poble de Brive-la-Gaillarde, on va viure la família després de la guerra, i el “cos baldat d’Història”. Entre el llarg historial mèdic, seqüeles com una terrible mossegada de l’Asta, el gos del sàdic cap de les SS del camp, Anton Streitweiser. Tarragó evoca un pare marcat pel seu passat, que s’ha de tancar a plorar a l’habitació després d’haver clavat un bolet al seu fill, perquè recorda la promesa que havia fet de no pegar ningú després del pas per l’infern concentracionari.

Aquell domicili familiar, amb una rajola d’aquelles que anunciaven que “aquesta és la llar d’un català” i un fragment de la pedrera de Mauthausen com a record permanent, on Joan Tarragó va escriure a màquina el seu testimoni, era lloc de reunió d’antics deportats, agermanats pel seu passat i per les gestions per a fer valer els seus drets davant l’administració francesa o alemanya. Antics deportats, “revivents”, que conformen la memòria de Tarragó, com Neus Català, que anomena “la seva segona mare”, al costat de la seva autèntica progenitora, símbol de totes les dones de deportats. Aquelles a qui un altre supervivent de Mauthausen, Joan Pagès, exigia un monument.

L’acceptació del llegat

La redacció d’aquell text que el seu pare li havia exigit quan era massa jove per a fer-ho, ha permès a Llibert Tarragó de descobrir la dimensió moral i personal d’aquell gest. L’herència, el llegat que el seu pare li passava. Per això la seva part del text també és un dietari de l’acceptació de la seva condició de fill de deportat i la seva contribució a la memòria i la dignitat d’aquells derrotats triplement –a la guerra, als camps i a l’exili. Amb ell assistim al trasbalsador viatge a Mauthausen l’any 2000, la creació de Triangle Bleu – Documents et Archives des Républicains Espagnols Déportés de França i el vincle íntim amb un altre Llibert –el fill del diputat inhabilitat pels tribunals espanyols Pau Juvillà i la seva companya, l’advocada Esther Sancho–, amb qui va inaugurar l’any 2019 la biblioteca la Clandestina del Vilosell.

Tarragó tanca el volum, prologat per Francesc-Marc Àlvaro –nebot d’un deportat mort al mateix camp que Joan Tarragó–, amb els fragments que Montserrat Roig va dedicar al seu pare a Els catalans als camps nazis, evocant aquella amistat entre l’home que havia tornat a néixer l’any 1945, quan Mauthausen va ser alliberat, i l’escriptora desapareguda fa més de trenta anys, en plena joventut. El volum, de poc més de cent pàgines, és un homenatge als morts i als vius. A la vida i la supervivència davant la mort, l’odi i la indiferència.