Herència i repetició

La pregunta amb què acabava l’article de la setmana passada no era pas retòrica; per tant, tampoc senzilla de respondre-hi: “Què ho fa que a països que van patir algunes de les pitjors dictadures contemporànies i que semblaven haver-les rebutjades, un nombre creixent de persones n’enyori el caràcter autoritari i criminal?” Al seu diari del 1963, Causar-se d’esperar, Joan Fuster, en una lúcida entrada, observava que l’antisemitisme havia canviat de matís arran de la Xoà. “Un antisemita, avui, tingui el color o la motivació que es vulgui, ha de veure’s automàticament solidari de Majdanek i d’Auschwitz, de Dachau i de Varsòvia: seria un còmplice retroactiu de Himmler, d’Eichmann, de Stroop.” La complicitat retroactiva amb els grans genocides del segle XX hauria de reprimir l’expressió d’antisemitisme, empènyer-lo al subsòl de la vida social, a dissimular i esplaiar-se en la insinuació aparentment innòcua, a esmerçar la cautela amb què s’exterioritza un sentiment vergonyós.

Això potser passà durant un temps. Semblava que l’antisemitisme era definitivament enterrat, que després d’Auschwitz ja no podia haver-n’hi, com tampoc no podia haver-hi poesia, segons la frase atribuïda al filòsof Theodor Adorno. “I no. Torna a alçar el cap, i ho fa amb una particular i desafiadora descaradura”, deia Fuster indignat. I afegia tot seguit que el perill rau precisament en el fet que els antisemites “assumeixen la més tenebrosa de les herències imaginables, i que estan orgullosos d’assumir-la”.

Amb antisemitisme o sense –i no s’hi val a confondre la crítica a la política d’Israel amb l’antisemitisme, per les raons impecables que adduïa Fuster–, avui l’auge de l’extrema dreta a la política europea assumeix, precisament pel fet de ser europea, la més tenebrosa de les herències. A Alemanya no sols n’assumeix l’ideari sinó la petja històrica, els crims, del nazisme, ço és del nacionalisme dut a extrems històrics d’agressivitat i autodestrucció. A França, el Front National assumeix el llegat de Vichy, apropiant-se el llast ideològic del col·laboracionisme, que actualment es reconstitueix en la coordinació de l’extrema dreta a escala continental. Una dreta extrema que seria il·lús de circumscriure a Europa o als països occidentals, però que, si s’insisteix en aquesta circumscripció, caldria reconèixer com l’homenatge involuntari que fan a la democràcia els qui volen destruir-la. Allà on no hi ha democràcia, no es pot parlar amb propietat de dreta i esquerra. Són d’esquerra Xi Jinping i Kim Jong-un? Assad és de dreta? Ho és el rei Salman? Ho era Franco? Aquell militarot sense ideologia ni discurs, incapaç d’inventar-se’n una com sí que ho feren els loquaços Mussolini i Hitler, defugí la política per refugiar-se en la inèrcia tronada dels pronunciamentos i l’autoritarisme sense imaginació. Com un vulgar oportunista, s’enganxà l’etiqueta de falangista i, paradoxalment, també la de tradicionalista per ofegar les expansions polítiques del movimiento mentre es posava sota el pal·li amb l’únic objectiu de perpetuar l’status quo.

És quan arriba la democràcia i entra en joc el partidisme que apareix l’extrema dreta per restablir l’ordre o més ben dit el desordre pre-democràtic. I aviat “torna a alçar el cap”, com deia Fuster, l’espectre del passat “amb desafiadora descaradura”. El nom triat per l’extrema dreta espanyola, Vox, és un atestat de la descaradura. Però el desafiament a la decència el comparteixen amb Ciutadans i una part no pas negligible del Partit Popular. Tots assumeixen l’herència tenebrosa del franquisme, els uns amb descaradura íntegra i els altres amb un xic –no pas gaire– de circumspecció.

Però no és sols ni principalment la reaparició de cognoms franquistes a les esferes del poder allò que més delata el continuisme amb el règim anterior. Un continuisme que ha pogut passar desapercebut a Europa, perquè no té cap paral·lel als altres països postfeixistes. A les institucions alemanyes no hi ha Himmlers ni Görings ni Heydrichs, com no hi ha Gentiles ni Corradinis ni Cianos a les italianes. En aquests països no són legals ni el partit nacional feixista ni el partit nacionalsocialista, mentre que a Espanya la Falange no sols ho és sinó que té llibertat per a organitzar actes públics amb la simbologia proscrita. Si a Alemanya cap símbol nazi no és tolerat, els tribunals espanyols obstaculitzen la retirada de monuments franquistes i una Fundación Francisco Franco ha arribat a subvencionar-se “amb els diners de tots els espanyols”, com els agrada de dir als espanyolistes quan es tracta de despesa pública a Catalunya.

Més que les proves palmàries que el franquisme es perpetua al cor del règim actual, allò que més interessa sociològicament és el trànsit de la dissimulació vergonyosa de mitjan anys setanta a l’actual desvergonyiment. Allò que reclama explicació no és tant la residualitat com la complicitat, retòrica i sentimental, de cada vegada més persones amb les barbaritats del feixisme. Dit d’una altra manera, el retorn d’allò que s’ha mantingut reprimit.

A l’article anterior recuperava una idea exposada a The Ghost in the Constitution sobre la latència de certes estructures i pulsions. En tant que factor no manifest, la idea de latència resulta inacceptable pels positivistes repatanis, pels fanàtics del document, perquè implica una mena d’inconscient col·lectiu. I ja em direu si són gaire inclinats a acceptar la hipòtesi d’un inconscient de grup persones que ni tan sols admeten la possibilitat d’una consciència col·lectiva, que pressuposa –ni que sigui teòricament– l’existència d’un subjecte col·lectiu. Però com que no he de defensar la tesi davant cap tribunal, aventuraré la possibilitat que la història no sigui una cadena unívoca i inacabable de fenòmens irrepetibles –de la qual no es podria extreure cap coneixement– ni una dialèctica de final previsible, sinó una combinació de canvis i recurrències. Que sigui l’escena d’una repetició d’impulsos constitutius de la conducta humana, d’accions comprensibles com a variacions d’un paradigma. La vida és creativa, genera variants constantment, com observem amb alarma aquests dies en què les mutacions d’un virus arrasen la salut de milions de persones a tot el món. Però per poder ser creativa, la vida també ha de ser repetitiva. Les mutacions sorgeixen en el tràmit de la reproducció, així com en música les variacions prenen forma en la interpretació d’un tema o melodia.

Si hi ha un feixisme “orgànic” capaç de reconstituir-se en la negació del feixisme històric, igual que el nacionalisme ultrat sovint es disfressa d’antinacionalisme, ens haurem de preguntar si les revoltes que Catalunya desferma de manera intermitent no són també recurrències d’una revolta latent que periòdicament s’encarna en nous protagonistes i noves víctimes sacrificials. I encara ens haurem de preguntar si a la corprenedora reiteració del llenguatge feixista dels anys trenta i a la impúdica ressurgència de l’anticatalanisme a tot l’espectre polític espanyol, no correspon una idiosincràsia catalana consistent a dur una explosió sentimental fins al llindar de la revolta per tot seguit fer implosió en desorganització i conflictivitat interna. La recurrència històrica d’episodis de gosadia seguits de submissió sembla corroborar la fatalitat, advertida per Cambó, amb què Espanya i Catalunya fracassen tenaçment en els seus objectius, d’assimilació l’una i d’alliberació l’altra. És com si, sota la llum concentrada del present, allò que va passar fa molt de temps esdevingués la reposició d’un programa conegut. I així com ningú no podia saber-se conscientment i plenament feixista abans que el feixisme tanqués el seu cercle infernal, ningú no pot saber la dinàmica ni les conseqüències de la revolta si no és capaç de veure en el present allò que ja s’ha esdevingut altres vegades i ens apareix deformat per la perspectiva temporal de la seqüencialitat. No es tracta de fatalisme, car a priori no hi ha cap necessitat ineludible d’un retorn del feixisme, com tampoc no és escrit enlloc que els estats siguin eterns. Simplement insinuo, com a hipòtesi interessant, que, malgrat que la història no es regeixi per lleis inflexibles que n’anticipen el desenllaç, la naturalesa sí que presenta una extraordinària barreja d’economia i de luxe, de repetició i variacions. La vida de les col·lectivitats particulars, com la de l’espècie, assaja constantment noves combinacions de conducta instintiva, posant-les a prova dins terminis que, a causa de la brevetat de la vida individual, fan l’efecte de llarga durada, però que en la vida del planeta són instants fugissers. Algunes combinacions s’adapten al medi històric i perduren; algunes altres es demostren inviables i desapareixen. Però tant la supervivència com la inviabilitat són inscrites en els reflexos que caracteritzen els intercanvis de les societats amb el medi, tant si els és benigne com si els és hostil.