L’herboristeria més antiga de Barcelona

Els porticons de fusta pintada que es pleguen i despleguen manualment al número 159 de la Travessera de Gràcia de Barcelona, sobre la vorera estreta, ja ens diuen que som davant un establiment històric. És la botiga de plantes medicinals que l’any 1855, fa 168 anys, va obrir la família Llobet. Tres generacions es varen encarregar d’un fructífer negoci en aquella vila de Gràcia, a tocar de Barcelona. Era temps de remeis casolans, de fórmules que, combinant certes proporcions d’herbes variades, guarien mals.

Xavier Llobet i Hewitson va ser l’últim Llobet al capdavant de l’herboristeria. Compaginava la preparació de fórmules magistrals i l’atenció a la clientela amb una abnegada dedicació a l’art i la cultura. S’havia format a la Llotja com a escultor i l’any 1948 –segons que recull l’Enciclopèdia Catalana– va fundar, la penya la Flora Graciense, de la qual van ser membres, per exemple, el periodista del Correo Catalán Ricard Suñé i el pintor, escriptor i crític d’art Josep Maria de Sucre.

Arribat el moment de jubilar-se, Xavier Llobet no va trobar en els seus descendents ningú que volgués continuar portant l’herboristeria, però sí que s’hi van veure amb cor l’Álvaro Palacios i la seva mare, Paquita Soto. “Llobet era molt amic del meu padrastre i jo venia tot sovint a la botiga. Quan ens va proposar d’agafar-la nosaltres, li vam dir que sí.” Ho explica l’Álvaro, que aleshores tenia vint-i-quatre anys; avui, al cap de vint-i-vuit anys d’agafar les regnes del negoci, en continua essent l’encarregat. La botiga roman pràcticament igual, es pot dir que no s’hi ha tocat res, només ha variat el producte que s’hi ofereix. “Quan vaig començar, es venien moltes més plantes i molts menys productes manufacturats i ja envasats”, comenta.

Pots de vidre, calaixos, taulell i prestatges de fusta ens fan viatjar segles enrere, sobre la rajola hidràulica de l’origen, que es troba tal com els milions de petjades de la clientela l’han anada desgastant. “Fa vint-i-vuit anys, quan vaig començar, clients que aleshores tenien noranta anys m’explicaven que la botiga l’havien vista sempre igual. Això vol dir que, com a mínim, el seu aspecte és el mateix de fa 110 anys.” És un establiment reconegut com a emblemàtic per l’Ajuntament de Barcelona, i, per tant, tal com explica l’Álvaro, “qualsevol obra o reparació que hi volgués fer, l’hauria de comunicar, i hauria de ser supervisada”.

És part del seu encant. Entrar a l’herboristeria Llobet és com destapar un dels pots de vidre que hi ha als prestatges, amb pols de canyella, coriandre o llorer mòlt, clau, pebre blanc, cúrcuma o comí de prat. L’olor se t’emporta a un passat que encara impregna el present. Flor de camamilla, farigola, en manat o mòlta, llorer en fulla o en pols… Allà on posis els ulls, hi trobes noms de plantes remeieres, que també es fan servir de condiment per afavorir cuinats, com les herbes provençals, el curri, o una barreja per a fer el pollastre a l’ast. “Quan cuines amb herbes, fas salut”, recorda l’Álvaro.

El seu primer mestre, a la botiga, va ser Xavier Llobet: “Ens va donar les fórmules i ens va fer de guia durant el primer temps, i també un professor amic seu que en sabia molt”, explica l’Álvaro. “També vaig fer cursos de fitoteràpia a la Universitat de València. Ara tot és més reglat, dins la nutrició, però en aquell moment era un terreny entre biologia i medicina.” I afegeix: “Ara els herbolaris som enmig d’una guerra molt dura entre laboratoris i empreses alimentàries.” Explica que les farmàcies poden vendre, pràcticament, tot allò que ven un herbolari. Només –diu– hi ha algunes plantes que els distribuïdors no les volen vendre a les farmàcies i, de totes maneres, les farmàcies tampoc no volen plantes, perquè, si no són envasades, fan pols i brutícia.

Després d’atendre, durant vint-i-vuit anys, de dilluns a dissabte, de 80 persones a 100 cada dia, la intuïció la té molt entrenada. “No és esotèrica –diu–, es basa en l’experiència, en tot allò que m’han ensenyat i en tot allò que he llegit, que ha estat moltíssim.” Comenta que és difícil que una planta tingui efectes secundaris, però s’ha de triar l’adequada. “Amb tanta gent com atenc cada dia, acabes agafant un gran aprenentatge, i no acabes mai d’aprendre’n”, afirma.

Plantes d’arreu

La porta de l’herboristeria de l’Álvaro s’obre contínuament. És la porta de l’esperança. Entri qui entri, explica un mal, un diagnòstic mèdic, una idea que ja porta al cap sobre què li podria anar bé, potser allò que la veïna li ha dit que funciona… Hi ha entrat gent –diu– que venien recomanats per tres persones diferents que entre elles no es coneixien. “Amb les herbes es poden fer moltes coses. Si no, nosaltres, els herbolaris, no viuríem.”. Ara, l’Álvaro sap on són els límits, i tot sovint la seva primera resposta és: “Això ho hauríeu de demanar al metge.” Més d’una vegada s’ha trobat que ho deia, precisament, a un metge. “Tinc molts clients que són metges o infermeres.” Sap prou bé que, de metges, n’hi ha encara molts que rebutgen el tractament natural, però, en realitat, moltes plantes donen lloc a medicaments. “La planta no es pot patentar. Els laboratoris en sintetitzen la molècula per poder-ho fer, i això és bo i dolent alhora. Que no es pugui patentar és bo, perquè és un coneixement que podem transmetre sense quota, però cal un control que cada vegada és més rigorós, sobretot en l’àmbit europeu”, puntualitza. I ho arrodoneix amb una comparació: “Un ganivet pot servir per a matar algú, però també per a tallar el pa. Doncs amb les plantes passa igual, n’hi ha de molt tòxiques.”

Les plantes arriben a aquest establiment de Gràcia de tots els racons del món. Un codi QR enganxat en un full sobre la caixa registradora, a la vista dels clients, porta fins a la pàgina web del Jardí Botànic de Gombrèn, un gran hort de plantes remeieres i culinàries que varen fer néixer dues dones del poble, Lourdes Niubò i qui encara avui en té cura i hi fa visites guiades, Conxita Cortina. L’Álvaro coneix el qui ha anat farcint l’espai web del jardí amb fotografies i la descripció de cada planta. És Alexis Rosell. Detalla l’origen botànic, la procedència i cultiu, la història i les propietats medicinals de cada planta. I és un bon recurs per a entrar a l’herboristeria sabent una mica què ens podria anar bé, per a cuinar o per a apaivagar determinats símptomes. “Hi ha tractaments mèdics que es complementen molt bé amb herbes –precisa–. I això és mesurable, perquè la gent es fa controls analítics.”

Ell també ho ha experimentat. “Fa tres anys vaig tenir un càlcul al ronyó i vaig anar a cal metge. Em medicava i sabia que el càlcul era d’àcid úric, per les anàlisis. Durant tres dies vaig prendre un preparat d’herbes i vaig fer el càlcul. És clar que cada persona és un món”, diu.

Ho diu també el monjo caputxí fra Valentí, autor del llibre Tornar als remeis naturals, d’Edicions Morera: “Les plantes són antibiòtics naturals.” L’Álvaro defensa que els aliments són les nostres medecines, que menjar fruita i verdura allarga la vida; “i prendre fibra, una altra cosa tan senzilla”, diu. Això sí, darrere el taulell s’adona que allò que més costa d’acceptar és que la vida és un canvi constant. “Em diuen: ‘Sempre he fet el mateix i això no m’havia passat mai.’ Doncs és que el cos es deteriora, els mecanismes regeneratius del cos van més lents o desapareixen. Però potser encara ens queden trenta anys o quaranta de vida, i val la pena de cuidar-se”, suggereix. Els seus clients és clar que ho fan. En té molts de joves. Pot ser el tarannà dels graciencs? Perquè, segons que diu l’Álvaro, els representants de productes que el passen a veure li diuen que veuen entrar molta gent jove en comparació de les altres herboristeries.

El més venut

L’activitat de l’Álvaro, al darrere del taulell, és un baròmetre dels principals trastorns i patiments que ens acompanyen. Un centenar de persones cada dia és una mostra suficient per a anar llegint, any rere any, què ens passa com a societat. “D’ençà de la crisi immobiliària de la dècada passada –cap al 2008– ha crescut molt la demanda de productes per als nervis, l’estrès, l’ansietat i l’insomni. És molt trist de veure com se’ns complica la vida.” I també ha pogut constatar que els darrers dos anys, a la gent li han caigut els cabells com mai. “Venc molts suplements per als cabells”, diu.

Entre les herbes que més li demanen, o que més aviat li vénen al cap fent-hi una pensada, hi ha, per una banda, les més típiques i clàssiques: la camamilla, com a digestiva, la til·la, la marialluïsa, l’anís, la farigola, la menta i el te de roca, que –explica– “era molt tradicional a Catalunya i ara és molt difícil d’aconseguir. Va bé per a la digestió, per a la tensió, per al refredat i per a depurar”.

De fórmules, n’hi ha que les hi han dites els clients mateix, perquè ja les feien servir els avantpassats. I n’hi ha que, a còpia d’anar fent proves per a encertar-la, ara tenen una eficàcia molt alta. És el cas d’un remei per a agafar el son que porta, entre més herbes, passiflora, rosella i tulsi –una planta que ve de l’Índia. Ara també li demanen molta cúrcuma per al dolor i maca per a guanyar energia, una altra propietat en què han demostrat eficàcia plantes com el shilajit, que ve d’Àsia.

Explica que de plantes del país cada vegada en té menys. “Es van perdent perquè cada vegada hi ha menys recol·lectors i menys demanda, és com l’ou i la gallina. Abans, la camamilla era de Lleida i ara ve d’Egipte.” També sap per què passa: “La feina del camp és molt dura. Hi has de ser a primera hora per a recollir la planta. I no hi ha relleu generacional. Són empreses que donarien diners, però que han de tancar perquè els fills no continuen. Són rendibles, sí, però has de treballar i avui impera més aviat la llei del mínim esforç.” L’Álvaro troba que “el caràcter emprenedor català es va perdent molt. Sí que es munten empreses, però s’abandona la feina, perquè ens acomodem.”

Ell, tanmateix, amb la decisió que va prendre, juntament amb la seva mare, d’agafar el relleu del negoci, sense ser família dels fundadors, ha donat corda a un comerç de barri, centenari, que dóna molta vida a Gràcia. L’Álvaro té tres fills, i potser una filla que ara ja li dóna un cop de mà podria continuar, però encara no ho sap. “L’estat es va tornant molt depredador i la farmàcia agafa molt de poder.” Són algunes de les incerteses que volten pel cap d’aquest botiguer.