Henry Sanderson: “La gent pot arribar a ser increïblement ingènua amb l’energia renovable”

De les plaques solars als molins de vent passant pels cotxes elèctrics, les anomenades tecnologies verdes comparteixen un tret distintiu: complir el propòsit pel qual han estat dissenyades –produir electricitat, emmagatzemar energia, desplaçar passatgers– sense emprar combustibles fòssils.

Però rere aquesta denominació de “renovable” s’amaga una realitat incòmoda i sovint obviada: l’enorme petjada de carboni que deixa el procés de producció de moltes d’aquestes tecnologies, que sovint requereixen tants recursos minerals o més que no pas altres tecnologies molt menys sostenibles. Aquest és precisament un dels fils conductors de Volt Rush (Oneworld Publications), el darrer llibre del periodista especialitzat en mineria i col·laborador del Financial Times Henry Sanderson. Parlem dels envits de la transició energètica i de les externalitats ocultes de l’energia renovable amb el periodista, que aquesta setmana ha visitat Barcelona per participar en un debat sobre la qüestió al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

—Avui dia es parla tothora de la transició ecològica, però molta gent segurament no s’adona del punt d’inflexió en què ens trobem: expliqueu, per exemple, que mai no s’havien extret tants minerals de l’escorça terrestre.
—Històricament, les transicions energètiques s’han dut a terme durant períodes de temps molt llargs. Però aquesta és diferent, perquè l’haurem de fer en un temps i a una velocitat sense precedents: si no, no podrem salvar el planeta. Un element de dificultat afegit és la magnitud: atès que els combustibles fòssils estan tan profundament arrelats en el nostre sistema econòmic, per a fer el canvi a l’energia verda necessitarem quantitats ingents de minerals i terres rares per a construir tota la infrastructura que caldrà construir. El problema, per a occident, és que això implica reindustrialitzar-nos; si no, no podrem gaudir dels beneficis de la transició energètica. Això és clau per a guanyar-nos el favor de la població: com més llocs de feina creï la transició energètica i més beneficis econòmics tangibles aporti, més suport hi donarà la gent. En canvi, si tots els llocs de feina se’n van a la Xina, la gent tindrà més reticències sobre l’energia verda.

—És fàcil imaginar-se un món d’emissions zero com una utopia, però aviseu que fins i tot les energies i els productes més verds projecten “ombres ecològiques”.
—Pensem en els vehicles elèctrics, per exemple. Quan en conduïm no emeten cap gas d’efecte hivernacle, és cert, però si parem atenció a les cadenes de subministrament que hi ha darrere, veurem que sempre acaben apareixent els combustibles fòssils. Això sovint s’obvia: en la fabricació de panells solars, per exemple, es fa servir polisilicona, la majoria de la qual es produeix a la Xina en plantes que funcionen amb carbó, el combustible fòssil més contaminant. Les bateries de liti, per posar un altre exemple, es fabriquen en processos que empren combustibles fòssils a dojo. A cada fase de les cadenes de subministrament de les tecnologies renovables apareixen els combustibles fòssils: ara mateix, per exemple, hi ha cotxes elèctrics que emeten més combustibles fòssils en el procés de producció que no pas els cotxes de combustió. El que vull dir és que, de tots aquests productes, n’haurem de produir milers de milions per a fer la transició energètica. Per això és tan important reduir el volum de combustibles fòssils que emprem en la producció.

—Aquestes ombres ecològiques sempre les sofreixen els mateixos: els països més pobres i menys preparats per assimilar els impactes ambientals i socials de l’energia verda.
—Gran part de l’impacte ambiental de l’energia renovable, sobretot en les fases d’extracció i processament, recau en països que senzillament no poden fer-hi front: pensem en la República Democràtica del Congo, per exemple, on s’extreu la gran majoria de cobalt del món en unes condicions de treball sovint infrahumanes, o Indonèsia, on l’extracció de níquel ha devastat un entorn ecològicament molt ric. Fins i tot, en els països que sí que poden fer front a aquest impacte, com ara la Xina, el processament d’aquests minerals ha tingut uns costs ecològics enormes. Tots aquests països són víctimes del canvi climàtic per partida doble, i els països occidentals haurien d’entendre que lluitar contra el canvi climàtic també implica prendre’s molt més seriosament les responsabilitats del món desenvolupat cap al món en vies desenvolupament. No pot ser que la República Democràtica del Congo s’hagi d’enfrontar tota sola als grans conglomerats de la mineria, que disposen dels millors advocats del món. Així no avançarem mai.

—Frase: “Els evangelistes de l’energia verda solen pensar que en un futur sense combustibles fòssils no hi haurà conflictes. Però la demanda de matèries primeres és tan geopolítica com l’edat del petroli”.
—Això ja ho veiem ara: d’un punt de vista geopolític, és ben possible que la transició energètica sigui turbulenta. De fet, ara ja assistim a una nova guerra a l’ombra entre occident i la Xina pels minerals i les terres rares. Aquests minerals encara no tenen la importància econòmica que tenen els combustibles fòssils: si se n’atura el subministrament, les grans economies no quedarien paralitzades com va passar als anys setanta amb el petroli. Però assegurar-se’n el subministrament serà clau per al futur de l’energia neta, perquè sense accés a minerals com el liti no es podran produir molts dels productes que tanta falta faran en la transició energètica. És per això que crec que veurem com més va més tensió entre els grans blocs geopolítics per l’energia neta.

—La Xina és avui capdavantera mundial indiscutible en el processament i fabricació de bateries de liti, però això no sempre ha estat així: fa dues dècades, pràcticament no en produïa. Per què els dirigents occidentals han estat incapaços de veure l’oportunitat que sí que han vist els dirigents xinesos?
—Crec que el problema d’occident a l’hora de competir amb la Xina per l’energia verda no ha estat tant de visió política o capacitat tècnica: alguns dirigents occidentals van veure el potencial de l’energia renovable fa molt de temps, i tecnologies com les bateries i les plaques solars es van inventar a occident. El problema, més aviat, rau en la capacitat econòmica, en aconseguir de rebaixar el preu de mercat d’aquestes tecnologies i que, alhora, la producció a gran escala sigui rendible per a les empreses. La Xina ha aconseguit això amb una política d’intervencionisme estatal molt ambiciosa, però les empreses xineses han hagut de pagar un preu altíssim: la competició ha estat ferotge, i moltes han acabat fent fallida. Això és difícil de concebre a occident, perquè la prioritat de les empreses aquí és satisfer els accionistes i crear beneficis. Cal que entenguem que, d’entrada, no podem competir en l’àmbit de les energies renovables amb la Xina, que és capaç d’inundar els mercats amb els seus productes i dur la resta de competidors a la bancarrota –com ja va passar amb l’energia solar i les bateries, i com podria passar també amb l’hidrogen. Els subsidis a la producció i els aranzels als productes estrangers són un pas en la bona direcció, però no podran fer competir d’un dia per l’altre amb empreses xineses que tenen quinze anys o vint anys d’experiència.

—Precisament, sembla que ara la política industrial torna a ser moda…
—Hi ha hagut un gran canvi de mentalitat a occident: en pocs anys hem passat d’una fe absoluta en el lliure mercat i el lliure comerç a la política industrial. Crec que això reflecteix que hem après de l’exemple de la Xina, que deixar que la indústria simplement se’n vagi a altres països pot tenir conseqüències econòmiques molt negatives: menys llocs de feina, menys creixement, etcètera. Per mi, reflecteix que Europa i els Estats Units s’han adonat que l’única manera de competir amb la Xina és jugant al seu joc; és a dir, proposant una política industrial pròpia amb cara i ulls.

—Dieu que, en el camp de l’energia verda, ara com ara no hi ha alternativa a la Xina. Què pot fer occident per a revertir aquesta situació?
—Els EUA han volgut separar la qüestió del canvi climàtic de la resta de fronts que tenen oberts amb Pequín. Els xinesos, d’això, no n’han volgut sentir a parlar: entenen el canvi climàtic com una faceta més de la seva relació amb Washington, i saben que el seu domini de la indústria renovable els concedeix un gran avantatge sobre occident. Ens agradi o no, depenem de la Xina per al desplegament de les renovables. No és estrany, per tant, que Pequín vinculi la cooperació climàtica a la seva relació diplomàtica amb els països occidentals, o fins i tot que, en un futur, amenaci de deixar de subministrar aquestes tecnologies si no es fan certes concessions.

—Un altre concepte de què tothom parla és el friendshoring, que defensa de restringir les relacions comercials als països aliats.
—La Xina potser té la paella pel mànec, però també té vulnerabilitats: depèn tant dels seus proveïdors com els seus proveïdors depenen de la Xina. Pensem en països com el Canadà o Austràlia, que darrerament han adoptat una posició molt més restrictiva en el comerç de liti amb la Xina: fa poc, el govern australià va blocar la compra d’una empresa de terres rares australiana per part d’un conglomerat xinès. És un cas que il·lustra els avantatges d’aquesta dependència mútua dels països exportadors: Austràlia potser no deixarà de vendre liti a la Xina a curt termini, però sí que es mou per evitar que els seus recursos caiguin en mans d’empreses xineses. També treballa per augmentar la capacitat de processament de liti dins les seves fronteres, cosa que permetria d’enviar-lo directament a Europa o els Estats Units sense haver de passar primer per la Xina.

—…
—Més enllà de les implicacions geopolítiques, crec que el friendshoring i la relocalització a occident d’aquestes cadenes de subministrament també ens pot ajudar a copsar la petjada de carboni de les tecnologies renovables. Com més bé l’entenguem, més treballarem per “netejar” aquestes cadenes de subministrament, per fer-les més sostenibles. Precisament, un dels grans problemes de deixar el processament de minerals i terres rares a la Xina és que, una vegada aquests recursos passen la frontera xinesa, en perdem el rastre, i per tant no hi ha manera de saber quina és la seva veritable petjada de carboni.

—Els cotxes elèctrics ofereixen una promesa seductora: canviar el món a costa d’un canvi molt petit en el nostre estil de vida. Tanmateix, afirmeu que el creixement material continu és impossible.
—Els recursos no són infinits, evidentment, però crec que no ens hauria de preocupar tant si ens quedarem sense sinó, més aviat, el grau de risc que estem disposats a assumir a l’hora d’extreure’n. Hem de moure’ns cap a un model més circular, perquè el model actual de desenvolupament de l’energia renovable, basat en l’extracció, no és pas més sostenible que l’extracció de combustibles fòssils. Vull dir que no és tan sols qüestió de comprar-se un cotxe elèctric, sinó també quin cotxe elèctric comprem: realment cal comprar un SUV elèctric, que duu una bateria excepcionalment grossa, en comptes d’un vehicle més petit? L’energia verda també té externalitats, i fins ara no ens n’hem preocupat. Per això calen regulacions que redueixin l’ús de combustibles fòssils en el processament de minerals clau com ara el liti.

—Al llibre parleu del reciclatge de bateries de liti, una indústria en auge. Quin paper pot tenir la reutilització de bateries de liti en la transició ecològica?
—El reciclatge de bateries i materials serà una indústria clau i exercirà un rol importantíssim les dècades vinents: en aquest sentit, sóc optimista. El problema és que, per construir tots els vehicles elèctrics que caldran a curt i mitjà termini, haurem d’extreure molts recursos, i haurem d’extreure’ls de pressa. Moltes d’aquestes bateries tenen una vida útil molt llarga, cosa que vol dir que haurem d’esperar anys per a reciclar-les. També és important que mantinguem tots els residus derivats de les bateries dins les nostres fronteres, que no ens limitem a exportar-los als països en vies de desenvolupament perquè se’n facin càrrec. Això és molt important: no ens hem de conformar a processar els recursos a casa nostra i prou, també hem de reciclar-los dins les nostres fronteres. L’extracció i el reciclatge no són processos separats: per reciclar, necessitem extreure primer.

—Frase: “No hauríem de ser hostils cap a les tecnologies verdes, però tampoc hauríem de ser ingenus”.
—No hem de ser hostils a aquestes tecnologies, és clar: seran absolutament necessàries per a posar fi a l’ús de combustibles fòssils. Però tampoc no podem ser ingenus; hem d’obrir els ulls. Pensem en les plaques solars: la polisilicona que porten es produeix majoritàriament al Xinjiang, on el govern xinès ha comès abusos de tota mena. La gent pot arribar a ser increïblement ingènua sobre l’energia renovable. Aquestes tecnologies no vénen del cel, algú s’ha encarregat d’extreure els minerals que porten i algú altre s’ha encarregat de processar-los. L’experiència d’investigar la cadena de subministrament de tecnologies com ara les plaques solars pot ser depriment, i crec que és molt important que nosaltres, a occident, tornem a aprendre el cost de fabricar aquestes tecnologies. Ens hem acostumat a ser consumidors i prou.

—El subtítol del llibre és: “Els guanyadors i perdedors en la cursa per l’energia verda”. Ara per ara, qui guanya i qui perd?
—Qui guanya és la Xina, no hi ha dubte. Pel que fa als perdedors, em preocupa que els països en vies de desenvolupament, si més no els que no disposen de recursos minerals, quedin fora de la cursa per la transició energètica; que no en rebin els beneficis. L’altre gran perdedor, òbviament, seran els grans productors de combustibles fòssils, com ara Rússia, que fins ara no han invertit prou en energia renovable.