Henry Kissinger: el criminal elegant fa cent anys

[You can read it in English here]

Expliquen que una nit Henry Kissinger va convidar a sopar Raymond Aron, el brillant i moderat periodista i intel·lectual liberal francès. Mentre sopaven un assistent va posar un telèfon sobre la taula que sonava de tant en tant. Kissinger el despenjava i prenia nota dels morts en el bombardeig de Cambotja. I continuava sopant. Aron, compungit per aquella escena, li va dir que ell no podria sopar rebent aquesta classe de trucades i la resposta de Kissinger va ser digna del personatge: “Per això el secretari d’estat sóc jo i no vós.”

Heinz Alfred Kissinger –posteriorment es va canviar el nom a Henry– va nàixer el 27 de maig de 1923 a Fürth, a la República de Weimar. I se’n va anar amb la seua família d’Alemanya als Estats Units el 1943, fugint de la persecució contra els jueus. Ha estat un intel·lectual brillant, amb una enorme influència arreu del món. Ha ocupat els càrrecs més importants en la política exterior americana i ha arribat a definir el món on vivim –per exemple, amb la històrica obertura cap a la Xina orquestrada per a Richard Nixon. I fins i tot va guanyar, enmig d’una gran polèmica, el premi Nobel de la pau de 1973. És també un dels criminals més grans de la història contemporània. Sempre elegant, això sí.

Hi ha pocs polítics i intel·lectuals que puguen presentar una doble cara tan dissonant. Kissinger és admirat i respectat per les seues lliçons de geopolítica –alguns dels seus llibres són fonamentals per a entendre el món on vivim– i també per la seua capacitat de trencar mites mentre manava. Fins i tot per la seua longevitat. Avui fa cent anys i encara continua treballant i escrivint llibres. Els dos últims, un de dedicat a la intel·ligència artificial escrit el 2021 –que demostra novament la seua llegendària capacitat d’anticipació– i un de l’any passat en què estudia i analitza la vida de sis homes que han marcat la forma de liderar. Kissinger, però, pràcticament no es pot moure dels Estats Units perquè tribunals de mig món el busquen de fa dècades.

La seua vida va canviar completament a París el 29 de maig de 2001. Aquell dia Kissinger s’allotjava al Ritz –el seu gaudi del luxe també és llegendari– quan una brigada de la policia criminal va irrompre espectacularment per lliurar-li una notificació del jutge Roger LeLoire. El tribunal el citava l’endemà per a interrogar-lo en relació amb la desaparició de cinc ciutadans francesos en el Xile de Pinochet. Kissinger va abandonar París immediatament negant-se a acudir davant el jutge, protegit per un espectacular desplegament de l’ambaixada dels Estats Units.

No va passar ni una setmana i un segon jutge, l’argentí Rodolfo Corrall el va processar també per l’operació Còndor, l’enorme xarxa clandestina creada pel govern americà que va donar suport a les dictadures i els assassinats extrajudicials a l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, el Paraguai, Xile i l’Equador. Van ser les dues primeres demandes, però n’arribaren moltes més. Avui hi ha tribunals demanant-li explicacions pel seu paper en països tan diferents com l’Irac, Timor Oriental, Xipre, Laos, Cambotja i Bangladeix.

L’home més poderós de la història?

Kissinger va ser l’home més poderós dels Estats Units, i per tant del món, després del president –ell no podia ser president perquè no hi havia nascut. I d’ací ve la recerca de part de tribunals de tot arreu per a jutjar-lo. En desenes de països es van cometre crims, alguns dels més greus que es puguen imaginar, amb l’aquiescència o fins i tot amb el suport del govern dels Estats Units. I aquest suport passava sempre per les seues mans.

El nomenament de Kissinger va ser el primer que va fer Richard Nixon en arribar al poder l’any 1968. El nou president republicà el va nomenar assessor presidencial per als afers de seguretat nacional –bàsicament allò que avui és l’assessor de seguretat nacional. Més tard, també va ser posat al capdavant de l’anomenat Comitè dels Quaranta –un grup secret que decidia sobre totes les operacions il·legals que es feien fora dels Estats Units– i encara va arribar a ser secretari d’estat, l’equivalent al ministre d’Afers Estrangers. I, per si no n’hi havia prou, va presidir sis comitès relacionats amb la NSC –el Senior Review Group (assumptes no relacionats amb crisis ni control d’armes), el Washington Special Actions Group (crisis greus), el Verification Panel (negociacions de control d’armes), l’Intelligence Committee (política per a la comunitat d’intel·ligència) i el Defense Program Review Committee (relació del pressupost de defensa amb els objectius de política exterior). Mai, ni abans ni després d’ell, una mateixa persona no ha estat assessor de seguretat nacional i secretari d’estat alhora, ni ningú ha tingut tots els càrrecs annexos que tenia ell. Aquest fet ha conferit a Henry Kissinger un poder, entre el 1969 i el 1977, que va arribar a definir-se com a propi del cap d’estat.

I era a partir d’aquesta posició única que Kissinger feia i desfeia amb una capacitat sense límits de mobilitzar els immensos recursos de l’administració dels Estats Units, polítics, diplomàtics, militars o clandestins. Sense dubtar mai, sense que li tremolàs mai la mà. Amb una duresa i una manca d’escrúpols inaudita.

D’ell, n’han dit que és el màxim representant de la realpolitik, aquell concepte creat pel seu admirat Otto von Bismarck que afirma que la política i la diplomàcia han de basar-se no en les nocions ideològiques o en les premisses ètiques i morals, sinó en la simple consideració de les circumstàncies i dels interessos propis. Però també es podria dir que Kissinger és el màxim representant de la immoralitat. Perquè no va dubtar mai a vendre a qui fos per preservar allò que per a ell ha estat el nord i la guia de la seua vida: el projecte de fer dels Estats Units el gran superpoder del món, sense importar-li’n els costs. En un article publicat a The New Yorker l’any 2016, Jon Lee Anderson es preguntava si Kissinger tenia consciència. I, comparant la seua actitud els anys finals de la seua vida amb la de Robert McNamara, un altre dels grans monstres de Washington, Anderson arribava a la conclusió que no. McNamara, els darrers anys de la seua vida, va intentar matisar, reconèixer i assumir alguns dels fets més greus en què havia participat, i fins i tot arribà a disculpar-se. Kissinger no ho ha fet mai, això.

I no és que la llista no siga llarga. És el responsable dels bombardaments de Cambotja durant la guerra del Vietnam. Va estar involucrat en l’Operació Còndor a l’Amèrica Llatina, va ajudar Pinochet a fer el colp d’estat i va donar llum verda a la junta militar argentina per a la pràctica de la guerra bruta. També va autoritzar, en un sopar amb Suharto la nit abans, la invasió criminal de Timor Leste per l’exèrcit indonesi, que va acabar causant 300.000 morts, o el genocidi comès pel Paquistan al Bangladeix. En el context del conflicte entre l’Irac i l’Iran, Kissinger va crear una coalició internacional per donar suport als peixmergues kurds fins que va decidir que el seu aliat era l’Irac i els va vendre i va passar tota la informació que tenia al règim iraquià. Va deixar fer el colp d’estat de la junta militar grega a Xipre, que va acabar en la guerra entre grecs i turcs. També va esperonar, negociant personalment amb Franco, la cessió del Sàhara Occidental al Marroc per part d’Espanya i va donar suport incondicional al sanguinari dictador Mobutu Sese Seko, del Zaire. Tot plegat, a banda de seguir les polítiques tradicionals de l’administració americana respecte de la Unió Soviètica i els països de l’est, Israel o Cuba. L’arribada al poder de Jimmy Carter va liquidar la seva influència i va obrir pas a una època en què es va dedicar als negocis i a opinar. A opinar en públic, per exemple, que Deng Xiao Ping havia fet allò que era necessari quan va massacrar els estudiants de Tian’anmen, que George Bush tenia tot el dret d’envair l’Irac o, ara fa poc, que Ucraïna hauria de ser com la Finlàndia de la guerra freda, independent però controlada per Moscou.

Acusat, però no jutjat

Malgrat tot, Henry Kissinger no ha estat mai portat davant un tribunal pels seus crims. I no pas per manca de ganes. L’any 1970, en plena guerra del Vietnam, ja es va enfrontar a la primera acusació pública que, pel que sabem, va deixar-li una petjada profunda. Va passar a l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats de la Johns Hopkins University quan un grup d’estudiants protestava per la seua presència. Visiblement enutjat, Kissinger va dir que no faria el discurs que tenia preparat i que aniria directe a les preguntes del públic. El primer jove a alçar-se va anar directe al gra: “Senyor Kissinger, us considereu un criminal de guerra?” L’acte es va acabar en aquell moment. Es va sentir Kissinger dir: “Controleu aquesta gent que teniu ací”, mentre abandonava el recinte. He dit que, pel que sabem, va deixar-li una petjada profunda. I això és perquè Kissinger no ha tornat a posar mai els peus en una escola i una universitat que precisament ha tingut lligams estrets amb el govern americà i molt en particular amb els afers de defensa. El 2001 l’escola va decidir de convidar Henry Kissinger a fer una conferència solemne que volien que fos una mena de desgreuge i ell s’hi va negar rotundament i va recordar-los de manera agra l’episodi del 1970.

És evident que a cent anys, amb els cent anys que fa avui, Henry Kissinger ja no serà portat mai davant un tribunal que investigue les seues decisions. Fins i tot els criminals tenen drets i seria un abús incriminar un centenari. Però resta el veredicte de la història i d’aquest no se n’hauria d’escapar.

Kissinger ha hagut de passar bona part d’aquests darrers vint anys refugiat en el seu propi país, incapaç de viatjar fora per la por de ser detingut en qualsevol aeroport del món. Sabent el seu gust refinat pels viatges i els hotels de luxe, per ell això ja deu haver estat una càrrega. Però els Estats Units, tots els presidents, han fet mans i mànigues per evitar que fos jutjat per allò que va fer. Els Estats Units, de fet, no han signat els acords que els haurien de vincular a la Cort Penal Internacional precisament per evitar que càrrecs públics, com ara Kissinger, puguen ser qüestionats per una jurisdicció reconeguda pels Estats Units. Per què són conscients, tal com va dir en un famós debat Bernie Sanders a Hillary Clinton, que “Kissinger és el secretari d’estat més destructiu en la història moderna del país.”

Finalment, allò que s’assemblaria més a un judici és un llibre. El llibre famós i important que el periodista Christopher Hitchens va escriure el 2001 a partir de dos articles publicats originalment a Harper’s Magazine. El volum es titula The Trial of Henry Kissinger i la sentència final, redactada pel periodista, és ben clara: Heinz Alfred Kissinger, el xiquet nascut a la República de Weimar que va arribar al cim del poder als Estats Units, és culpable. “Per crims de guerra, per crims contra la humanitat i per múltiples delictes contra la llei comuna o consuetudinària i internacional, incloent-hi la conspiració per a cometre assassinat, segrest i tortura.” Un culpable, tanmateix, que avui farà cent anys, tan elegant com sempre, envoltat per la seua família i bufant les espelmes del pastís.