N’hem tingut l’honor

A l’historiador Joan B. Culla uns quants hem tingut l’honor de conèixer-lo. I ahir, 21 de setembre, el vam poder plorar, emocionats de veure un vestíbul del CCCB, a Barcelona, ple de gent que li deia, en directe i a la cara, t’estimem. Cosa raríssima, gens habitual, que a Catalunya esperem que algú es mori per retre-li homenatge. No ha estat el cas. Joan B. Culla, ahir era present en un acte d’homenatge en vida. Culla, però, té una malaltia tan avançada que ja no pot escriure més. I si l’any passat ja va deixar les classes d’història després de quaranta-dos anys a la seva estimada UAB, ara ja no el podrem llegir més al diari Ara, que ahir, sota la tutela d’Esther Vera i la conducció d’Antoni Bassas, va organitzar un acte esplèndid, emotiu, merescut, molt ben pensat i contingut, a la catalana manera. Tots ploràvem, sí, per la malaltia implacable de Culla, però ho fèiem per dins. I només ens va faltar escoltar-li el seu discurs final, breu, de quatre minuts, dempeus a l’escenari, sense bastó:

“Amigues i amics, mai en tota la meva vida no havia pronunciat aquests dos mots amb tanta convicció i tanta força. […] Mai no havia estat el destinatari d’una demostració tan potent d’afecte, d’estima, de carinyo, de respecte personal i professional, de veritable amistat com la que m’acabeu d’oferir. Aquesta d’avui es podria haver dit la vetllada de la hipèrbole, exageradíssima amb la glossa de la meva persona i amb l’ocultació dels meus defectes. La famosa objectivitat dels historiadors i periodistes ha estat sacrificada sense escrúpols en l’altar de l’amistat, potser de la nostàlgia. […] Jo, que m’he enrotllat sempre com una persiana, no disposo avui lamentablement de les forces precises per a tornar-ho a fer. Tot això que us estalvieu. Només puc, i vull, dir, als que heu organitzat aquesta gran moguda, als que heu vingut i als que no han pogut venir […] que us estimo immensament a totes i a tots. Que us agraeixo amb tota l’ànima aquest homenatge immerescut i que m’acabeu de proporcionar l’equipatge més preciós que un pot portar en el viatge que em resta per fer. Infinites gràcies.”

Una ovació, també continguda, tapava les paraules que ens repetíem per dins (“en el viatge que em resta per fer”) i cloïa un acte que havia durat dues hores, amb la presència a primera fila de quatre presidents de la Generalitat (Pere Aragonès, Artur Mas, José Montilla i Jordi Pujol), un ministre espanyol, Joan Subirats, i un estol d’anònims alumnes (n’ha tingut més de 10.000 a la Facultat de Periodisme), anònims lectors (ha escrit durant dècades a l’Avui, El País fins que el van censurar en ple procés, i al diari Ara) i més representants del seu tan estudiat catalanisme popular. Deixàvem enrere dues hores dividides en dues taules rodones (historiadors, periodistes, les seves grans passions) que en breus parlaments, la majoria pensats i llegits, van dibuixar un personatge amb dosis de rigor i amb dosis d’amor.

El periodista Salvador Alsius va treure’s de la butxaca un petit osset panda de peluix que ell i Culla fa dècades que es bescanvien cada vegada que van a sopar amb les parelles. Qui té el peluix sap que li toca organitzar el següent. “La darrera vegada ens vam oblidar de tornar-te’l, Joan. Ara us toca a tu i a l’Imma organitzar el següent.” I li va tirar el panda, que suposem que entrarà a l’equipatge “del viatge que li resta per fer”. Alsius va recordar la frase que li va deixar anar Culla el 23-F, dins la Universitat Autònoma de Barcelona, durant el cop d’estat. “Demà ens faran fora. Tu seràs substituït per un brigada i jo per un subtinent.” La barreja d’humor, i amor, va ser constant en tot l’acte.

Mònica Terribas, que el va tenir al Matí de Catalunya Ràdio durant set anys, va parlar de la fotofèresi: “Hi ha cèl·lules de llum que guien les que no funcionen. Tu ets la nostra cèl·lula que ens il·lumina, Joan, en un moment que hi ha molta punyalada i poc cervell.” L’historiador Francesc Vilanova ens va fer riure recordant que Culla, el dia que Vilanova va presentar la tesi, va començar la intervenció del tribunal així: “Vostè a la pàgina X a la nota Y ha confós Morera i Moreta. No anem bé.” I Maria José Recoder va recordar el sarcasme de Culla quan, resumint la seva tasca de professor de quaranta-dos anys, va deixar anar: “I professor de periodistes, això sí que té mèrit.” Un emocionadíssim Josep Maria Muñoz, ànima de la revista d’història l’Avenç, es va aferrar al paper per poder parlar i per descriure Culla com un gran partidari d’explicar la història amb l’estofa humana, l’aspecte psicològic dels personatges, com a aspecte central, i per evocar el dia que Culla deia adeu al pare Culla, obrer de fàbrica d’ençà de l’edat de catorze anys (sa mare hi va entrar quan en tenia quinze), tot fent un discurs ple d’humor tendre i intel·ligent en aquella hora greu. Vicenç Villatoro va reclamar una samarreta que digués “Jo sóc amic de Joan B. Culla”, i va recordar el triomf de Culla en unes jornades a Vic als anys vuitanta, quan el nacionalisme triomfava a les urnes però fracassava entre acadèmics i periodistes. “Hem de practicar el catalanisme desacomplexat”, els va dir Culla.

Al seu costat, Josep Ramoneda, que als vuitanta era un rival intel·lectual de Culla i que ha acabat afegint-se als seus postulats, diguem, va recordar –sense entrar en gaires detalls– que dins el Cercle d’Economia, durant els moments culminants del procés (setembre i octubre del 2017), Joan B. Culla era capaç de mantenir-se ferm, i respectuós, sempre cercant punts d’acord sense abaixar-se els pantalons, davant un empresariat unionista i espantat. Unes sessions dins el Cercle que algú, algun dia, hauria de publicar. Ramoneda, també present al Cercle, ho explicava amb admiració.

No va ser l’únic que va transmetre l’aproximació a Culla des d’una desavinença inicial. Joan Manuel Tresserras, intel·lectual d’ERC i company seu a la UAB, ho va resumir així: “El nostre amor no va ser a primera vista.” I tot seguit va explicar que les desavinences inicials sobre el funcionament de la UAB, on tots dos van fer de professors, es van anar resolent, fins que el 2007 Tresserras, conseller de Cultura, va oferir el càrrec de director del Museu d’Història a Culla, que el va declinar, però que li va agrair el gest.

La sala escoltava amatent els testimonis i de tant en tant se sentia algú que provava de contenir les emocions. Ara, bàsicament va ser un acte d’ordre, emocionat i tendre alhora, d’homenatge a una persona, que va resumir a la perfecció l’historiador Borja de Riquer: “Ell és el millor, el gran historiador dels temps presents, l’home que a les tertúlies sabia relligar l’esdeveniment recent amb l’origen històric i les seves connexions.” L’home, en paraules de la seva darrera directora a l’Ara, Esther Vera, que tenia “una ploma de perfídia extraordinària”. Els qui l’hem llegit hem gaudit dels seus mítics clatellots intel·lectuals plens d’elegància i erudició, en uns articles sòlids, carregats d’ironia, savis i humils. “Culla ho sabia tot i ho llegia tot, i els seus articles em recordaven els de Vázquez Montalbán. Sabies que hi aprendries alguna cosa”, va dir Riquer.

Conxita Mir, doctora en història, ens va descriure un Culla pulcre i precís, que als anys setanta, dins l’Arxiu Històric de la Casa de l’Ardiaca, es trobava com a casa, i ens va animar a llegir la seva tesi doctoral sobre el lerrouxisme del primer terç de segle XX. Culla, vés a saber, potser sabria lligar-ho amb actes recents. Per acabar, Joaquim Nadal, historiador, ara conseller per ERC, abans batlle de Girona pel PSC, va recordar la dèria de Joan B. Culla pels jueus, un poble que ha estudiat i estimat com pocs. Tant, que sovint li han preguntat si ell ho era, de jueu. “No en tinc l’honor”, era la seva resposta.

En tenim l’honor, és la nostra resposta. L’honor d’haver conegut una mica, llegit més i respectat encara més un home com Joan B. Culla, a qui desitgem un viatge dolç allà on sigui que van els homes savis i humils.