“Hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra”: el monocultiu turístic que ofega el Pirineu

A la Vall d’Aran, al 64% dels habitatges no hi viu ningú habitualment, sinó que són segones residències o apartaments turístics. A la Cerdanya la xifra és del 63%; al Pallars Sobirà, del 62%; a l’Alta Ribagorça, del 60%; i al Pallars Jussà, del 52%. Comarques on més de la meitat de les cases són deshabitades continuadament mentre molts dels que hi voldrien viure de manera estable tenen grans dificultats per a trobar un sostre assequible d’acord amb el salari que cobren. “Sóc fill de Bellver de Cerdanya, però ara visc a Sant Corneli, al Berguedà. Molta gent hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra i ens hem anat desplaçant cap a l’Alt Urgell, l’Alta Cerdanya o el Berguedà.” Qui parla és Nathan Garcia, de trenta-tres anys. Va estudiar un cicle de grau mitjà d’activitats físico-esportives al medi natural, uns estudis que, d’entrada, li haurien hagut de facilitar de trobar feina en uns Pirineus abocats al turisme rural i els esports d’aventura, però fa vora vuit anys que treballa de repartidor de restauració. “Al Pirineu tens una oferta d’estudis molt concreta i limitada. A Puigcerdà, quan jo estudiava, només hi havia aquest cicle formatiu o un d’administració d’empreses. Ara també n’hi ha un de cuina.” Tot enfocat al sector serveis.

Segons dades de l’IDESCAT del 2021, el turisme representa més d’un 70% del PIB a totes les comarques de l’Alt Pirineu. És un factor clau indispensable per a entendre la situació sòcio-econòmica del territori i abasta els salaris, l’estacionalitat dels llocs de feina, l’oferta d’habitatge residencial, la possibilitat d’imaginar un projecte vital i, en darrer terme, la demografia i el futur de la zona. “A Bellver, recordo que fa trenta anys amb prou feines érem nou-cents habitants. Ara són més de dos mil, però durant la setmana el poble és buit”, diu Garcia, que lamenta que tant ell com amics seus se n’hagin hagut d’anar. “Molt jovent o està molt arrelat al territori i refusa d’anar-se’n, o té la sort de poder viure aquí, o ja no torna”, afegeix. Marcel Sangenís és de Pedra, un municipi de Bellver de Cerdanya, i, després d’haver estudiat biologia ambiental, enologia i sommelieria, va començar a treballar en un projecte de vinyes a la Cerdanya, prop del túnel del Cadí, que promovia Freixenet. Però quan un fons d’inversió alemany va comprar-ne la meitat de les accions es van tancar projectes com els seus i es va haver de reorientar. El pla B va ser treballar a l’empresa familiar de conserves i melmelades, però que també té un restaurant. “No treballo de la meva feina ideal, ni de bon tros. Però el fet d’estar al poble m’agrada”, diu. La família ha estat el suport, també, en l’habitatge, perquè ha hagut de tornar a viure a casa dels pares. “Ni em plantejo llogar una habitació. Al meu poble, tot el que no és anar a viure a un cau insuportable és impossible. I pensa que aquí hi ha sis mesos l’any que gela; si és un habitatge mal aïllat o la calefacció no és mínimament competent, allò que no pagues de lloguer ho pagues per escalfar-te”, diu.

Avui la plataforma Pirineu Viu ha convocat una manifestació a les 18.00 a la Seu d’Urgell per a exigir solucions al problema greu d’habitatge. “La indústria turística, tot i ser l’aparent motor econòmic del Pirineu, ha creat un decorat que afavoreix l’especulació i genera riquesa per a uns pocs a costa de la majoria. Mentrestant, les persones que hi vivim patim els efectes d’un mercat immobiliari descontrolat”, denuncien al manifest. Exigeixen a la Generalitat de Catalunya, al govern d’Andorra i als ajuntaments mesures urgents per a regular de manera efectiva el lloguer, limitar o eliminar els habitatges d’ús turístic i aturar immediatament tots els desnonaments. També demanen que s’augmenti el parc públic a preu assequible i lloguer social d’habitatge; que es facin públiques les dades sobre la propietat dels habitatges, sobretot dels grans tenidors; que es lluiti de manera efectiva contra els abusos als llogaters i el racisme en l’àmbit immobiliari; que es faci un desenvolupament i planificació territorial i urbanístic al servei de la majoria de les persones; que es redacti un conveni de cooperació transfronterer contra l’especulació i pel dret d’habitatge; que s’apliquin mesures per a garantir les condicions d’habitabilitat dels habitatges i per a evitar l’enrunament d’edificis en sòl rústic; i que es reguli de manera efectiva el mercat de venda d’habitatges per a impedir l’especulació.

Joao de Melo, d’Andorra la Vella, mira amb preocupació què passarà quan se li acabi el contracte de lloguer que té. “No ho vull, però potser me n’hauré d’anar del país“, diu. Viu en un pis de propietat municipal d’un programa per a promoure l’emancipació juvenil. Són lloguers de cinc anys amb preus variables segons la renda dels sol·licitants, amb la idea de deixar marge perquè puguin estalviar per comprar un pis o trobar més opcions després d’aquells cinc anys. “Voldria comprar-me un pis, però amb el meu sou, quan se m’acabi el contracte tindré vora 20.000 o 30.000 euros estalviats. Amb 30.000 euros no pots pagar una entrada d’un pis a Andorra”, diu. Va estudiar turisme a Barcelona i és aquí on va treballar els primers anys, però justament se’n va acabar anant per les dificultats d’habitatge. A Andorra treballa de comercial en una agència de viatges i, de fet, no creu que estigui mal pagat. “Però no és adequat a la situació actual del país –afegeix–. Fa cinc anys aquest salari estava superbé, però avui dia, malauradament, és molt poca cosa, perquè no et permet viure adequadament.” De Melo remarca que els problemes d’habitatge a Andorra són particulars i diferents de la resta del Pirineu. “Els pisos turístics no són el problema. És veritat que n’hi ha molts al Tarter, a la zona de pistes d’esquí, però a les més cèntriques no té una afectació gaire gran.” El problema, diu, ve de l’atracció fiscal per al capital estranger: “Les empreses tenen l’obligació de tenir domiciliada al país la seva activitat i compren un pis per fer-ho, però després el pis queda buit. No tenim protecció contra aquestes persones que vénen a viure per pagar menys impostos.”

Marta Soler és del Morell, al Tarragonès, però fa tres anys que viu al Pallars Sobirà. És professora de català a Esterri d’Àneu i viu a Sort. El primer impacte amb el problema de l’habitatge el va tenir quan faltaven poques setmanes per a començar el curs i encara no sabia on viure. “A internet només hi vaig veure tres ofertes: una de 500 euros, una altra de 700 i una altra de 800. Pisos de quaranta metres quadrats”, diu. Va trucar de pressa i, presentant-se com a professora, no va tenir dificultats perquè li concedissin el pis, però li van dir que sols podia ser un lloguer de temporada durant onze mesos perquè a l’agost el llogaven com a pis turístic. “Vaig dir que sí. Pensava que hi estaria un any i prou, tenia poc marge i era l’únic que em podia permetre.” De fet, ni tan sols va poder veure el pis abans de llogar-lo, perquè estava ocupat per turistes. “I és clar, era un pis turístic. Una cuina molt petita, sense forn i sense calefacció”, diu. Finalment, en aquell pis s’hi va estar dos anys, però fa poc s’ha traslladat a un pis en més condicions que és propietat de la mare d’un alumne.

Tot plegat, unes condicions que dificulten molt poder mirar endavant. “Els joves se’n van perquè no hi ha feina qualificada ni condicions per a viure amb dignitat –diu Marcel Sangenís–. Alguns han intentat tornar, hipotecats per a tota la vida o amb històries semblants per mirar de formar una família.” Un exercici d’autèntica tossuderia i de lluita contra els elements.