23.03.2021 - 19:50
Un aspecte destacable associat a la crisi econòmica originada per la pandèmia de covid-19 ha estat l’extraordinari augment de la taxa d’estalvi domèstic. Entre el gener i el setembre del 2020 (última dada disponible), tant a l’estat espanyol com a la zona euro, l’estalvi de les famílies va ser si fa no fa de 3,5 punts percentuals de PIB superior a l’observat, de mitjana, en els tres primers trimestres dels últims cinc anys. Una part significativa de l’escreix d’estalvi s’ha acumulat en dipòsits bancaris. Aquesta evolució de l’estalvi ha estat el reflex d’una baixada del consum de les cases molt més marcada que no la de les rendes, que han estat sostingudes, en certa manera, per les ajudes públiques desplegades per mitigar els efectes econòmics adversos de la pandèmia. Aquesta és la informació que dóna el Banc d’Espanya en l’últim informe trimestral, publicat avui.
Parlem de molts diners. De desenes de milers de milions d’euros. L’última vegada que vaig escriure sobre l’estalvi a la píndola (el 15 d’octubre de 2020) i vaig comentar que hi havia un rècord a Catalunya, alguns lectors em van fer arribar la seva incredulitat, adduint que en aquests temps no es pot estalviar, perquè amb prou feines s’arriba a final de mes. Probablement ara també ho pensen, però les xifres són les que són. El problema és que no sabem la distribució detallada d’aquest estalvi, per segments de rendes. De totes maneres, és més que raonable de pensar que hi ha una part més o menys nombrosa de la població que, efectivament, no ha pogut estalviar.
Ara l’estatística ens diu que hi ha una borsa de diners que en algun moment s’haurà de gastar, en el moment en què la vaccinació sigui més generalitzada i l’entorn, més segur. I quan s’alliberi una part d’aquest estalvi privat acumulat, és lògic que pressioni la recuperació del consum i l’activitat, en general. Però els analistes del Banc d’Espanya tenen dubtes sobre la magnitud final d’aquesta empenta addicional i pensen que pot tenir un impacte relativament limitat.
Argumenten, en primer lloc, que una part important del consum no satisfet aquests últims trimestres a conseqüència de les restriccions és atribuïble a la despesa en serveis, que, en general, no és ajornable. És evident. En segon lloc, apunten a la desigualtat: la gran bossa d’estalvi que s’ha acumulat d’ençà que va començar la pandèmia es concentra principalment en les rendes més altes, que tenen una propensió marginal a consumir (la part de l’augment de renda que es destina al consum) relativament baixa. I això pot fer menys important el nou impuls a la demanda. Quant a les rendes baixes, suposen que no han pogut estalviar o, si ho han fet, és una xifra molt minsa i resulta insignificant per les grans magnituds.
Veurem si els analistes del supervisor tenen raó. Però m’interessa molt particularment l’estalvi que ha anat als dipòsits bancaris. No sabem quina part del total és, però certament l’any 2020 va créixer molt més que no en anys anteriors. Precisament avui s’han fet públiques les xifres del desembre. A tot l’estat espanyol, l’evolució fa un salt molt important el 2020, perquè els dipòsits privats creixen d’un 9%, i l’any anterior tan sols havien augmentat d’un 3,8%. Són 106.000 milions que han buscat aixopluc a la banca, malgrat que no tenen cap mena de remuneració i paguen el manteniment amb un munt de comissions.
Però encara m’interessa més el cas de Catalunya, perquè fins i tot és notícia. Durant el 2020, la xifra de dipòsits supera, per primera vegada, la que hi havia el setembre del 2017, just abans de començar la retirada de diners a partir de l’1-O. Fem memòria? En pocs mesos les retirades de dipòsits de les oficines catalanes van atènyer una xifra d’uns 30.000 milions d’euros, gairebé un 20% del total, un percentatge molt important. El canvi de seu de CaixaBank i el Banc Sabadell hi van tenir a veure, perquè la part més important dels dipòsits “fugits” van anar a parar al País Valencià, on van traslladar a corre-cuita les seus socials. Però també “van fugir” perquè molta gent canviava la domiciliació del compte –fora de Catalunya– dins el mateix banc. Eren els denominats “comptes mirall” que oferien els mateixos bancs abans de perdre clients. Eren dies en què els mitjans de comunicació espanyols deien barbaritats sobre els mals que ens caurien al damunt, després de la fugida d’empreses que no hi va haver mai (sí de seus socials). Eren mesos en què tot s’hi valia i es jugava clarament a atemorir la ciutadania de Catalunya amb pronòstics catastrofistes, que, evidentment, no s’han complert.
Bé, el cas és que finalment sembla que la por ja és fora, perquè s’ha recuperat i superat el nivell de dipòsits que hi havia abans de la retirada posterior a l’1-O. El 2020 es tanca amb una xifra de dipòsits a les oficines bancàries de Catalunya de 181.700 milions d’euros, enfront dels 176.100 milions del setembre del 2017. Recordem que sis mesos després d’aquella data, el març del 2018, s’havien reduït a 145.000. I s’ha recuperat la xifra per l’augment d’estalvi important fet aquí i que ha anat a parar als comptes bancaris, amb un creixement superior al de l’estat espanyol, concretament del 10%. Val a dir que una part important dels comptes que es van deslocalitzar ha anat tornant, segons que em confirmen fonts bancàries, i això també ha sumat.
