03.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.11.2021 - 09:17
No hi he trobat un títol menys directe, cap evocació, un ram de vers, una metàfora. Em sap greu. He d’escriure a poc a poc aquest article. Que la torrentada d’indignació no se m’endugui els mots. Que hi hagi alguna cosa més que ganglis inflats i exabruptes. De tant en tant faré una pausa, rellegiré, retocaré, alguns canvis, ja ho veurem.
No garanteixo res.
El primer dia de febrer de l’any 2019, ho recordeu?, hi va haver concentracions de protesta. S’enduien els presos polítics cap a Espanya per a perpetrar-hi aquell judici preparat per a l’escarment. Havíem fet el referèndum d’independència, malgrat els cops i malgrat tot, i aquella victòria cívica era tan poc acceptada per l’estat espanyol que hi havia respost amb l’única cosa que branda davant de l’exercici democràtic: la repressió. Hi havia l’exili, la presó, la mordassa que lentament s’estrenyia a sobre de les nostres institucions. Hi havia la necessitat política, vital, d’expressar el rebuig davant d’aquella situació; el suport als presos polítics; la no-resignació; el dret de fer-ho.
Les protestes es van estendre, per tant. Com un exercici del més bàsic dret d’expressió, de manifestació. El primer de febrer, arran d’aquell trasllat de tants de significats, també. Protesta, solidaritat: naturalment.
Ara, aquesta setmana mateix, en un (altre) procediment d’escàndol, han jutjat nou persones. Havien anat fins a la presó dels Lledoners aquell primer de febrer. Que els presoners sentissin les veus de la gent. Caliu i força. Que no se’ls enduguessin en silenci com si no ens dolgués. La policia autonòmica catalana, que barrava el pas dels manifestants, hi va fer, ça i lla, identificacions aleatòries. Passat un parell de mesos, nou persones van rebre notificacions d’un jutjat de Manresa. Que els investigaven. Les acusacions que es van anar pastant sumaven un despropòsit a sobre d’un altre: que si atemptat contra l’autoritat, que si robatori amb força, que si lesions, que si tira-li, Martí. Van arribar al judici amb peticions de fins a set anys de presó. Per tal de justificar la barrabassada, cap de les acusacions no es va molestar a aportar cap prova de la participació de cap dels investigats en cap dels presumptes fets. Set anys de presó.
Tot plegat era tan i tan inconsistent que aquesta setmana, durant el judici, la mateixa fiscalia espanyola ha acabat retirant els càrrecs. I ara obro un breu parèntesi per recalcar el fet que, durant el procediment, la fiscalia els va oferir un “pacte”: acceptar la culpabilitat a canvi de penes que no comportessin presó. Perquè la justícia i la veritat res no hi tenien a veure, als seus ulls, en aquesta història. Si hi haguessin accedit, si haguessin acceptat un signo-el-que-vulgueu-però-deixeu-me-en-pau-d’una-vegada, l’estat tindria justificada la causa, amb els seus “culpables” i tot, i aquestes persones que simplement exercien el dret legítim de manifestació ara passarien per agressors i lladres, amb els corresponents antecedents. Tanco parèntesi.
Tot el cas, des del començament fins al final que encara no ha arribat, és paradigmàtic. En aquest punt de la història, ja no ens sorprèn l’obsessió repressiva de l’estat espanyol en contra de la causa catalana. No deixarem de denunciar-la, és clar, per molt vella i coneguda que en sigui la ferum; la denúncia pública i la mobilització són eines que tenim per a fer-hi front. Eines útils. Fins i tot quan sembla que no ho siguin, ho són.
Però si avui diem que el cas dels Nou dels Lledoners és paradigmàtic no és perquè sigui un (nou) exemple de l’oxímoron que és la justícia espanyola, sinó pel retrat que ha fet del govern català.
He escrit que la fiscalia espanyola ha retirat els càrrecs. Això ha comportat que sis dels nou encausats quedin automàticament lliures. Sis dels nou. Perquè n’hi ha tres que encara tenen acusacions a sobre. Les que manté la Generalitat de Catalunya. Que les manté. I per les quals continua demanant penes de presó. Perquè ho manté. Vull dir que no només això, no només els ha perseguit durant tot aquest temps, amb el dolor que això implica, sinó que ara, malgrat l’evidència exposada a la llum del sol, es mostra capaç de caure més baix que la fiscalia espanyola i ho manté. Ho manté.
Aquesta vergonya.
La Generalitat.
Per una desídia burocràtica, per un patètic corporativisme que els porta a defensar a ulls clucs els informes policíacs en contra dels ciutadans, per por, per incompetència, perquè sempre s’ha fet així o pel que sigui: el fet és que el govern s’ha afegit al joc brut contra el seu poble. I que això no és hipòtesi ni abstracció: han causat i causen un patiment concret a persones concretes que reclamaven, i que reclamen, llibertat.
I no: no és cap fatalitat, això. És evitable. Ho ha de ser. Vull dir que més enllà de les proclames, declaracions genèriques i cops de pit, ha d’haver-hi els fets: la Generalitat ha de retirar l’acusació. Ha de deixar de fer aquest ignominiós paper persecutori d’ofici. I això ha de ser exigència de l’independentisme. De tot. De qui és al govern i de qui li dóna suport. Dels militants dels partits, càrrecs, simpatitzants, antipatitzants, votants: de tothom. D’aquesta, com d’altres coses, se n’ha de fer qüestió.
Perquè és una qüestió.
Una qüestió clau.
