26.11.2020 - 21:50
D’ací a uns mesos, començarà a haver-hi moltes persones vaccinades contra la covid-19. Segons que hem vist en les notícies darrerament, sembla que els vaccins tindran un grau d’eficàcia molt alt (al voltant del 90%). És a dir, una persona vaccinada tindrà només una desena part de la probabilitat d’infectar-se, comparada amb una persona no vaccinada.
Una reducció en el risc de ser infectat també vol dir una reducció significativa en la probabilitat de ser infecciós. És a dir, quan jo em posi el vaccí, això conferirà un efecte protector directe a mi mateix, però també un efecte indirecte a tots els meus contactes (i els seus contactes, i els seus contactes, ad infinitum). Això –la protecció indirecta– és la màgia dels vaccins. Tots ens beneficiem quan algú es vaccina. De fet, tot i que no s’ha administrat cap vaccí contra la verola des de fa quaranta anys, no n’hi ha cap cas. És a dir, cada any gaudim de la protecció indirecta que ens ha donat la generació dels nostres avis quan van eradicar la verola vaccinant-se.
A la bona notícia de l’alt grau d’eficàcia (aparent) dels vaccins, cal afegir una altra bona notícia: sembla que la immunitat adquirida per infecció ofereix un nivell de protecció similar (o fins i tot superior) a la immunitat adquirida per vaccí (a més de ser duradora). I això no és un fet menor, tenint en compte que el percentatge de persones que ja ha passat la covid-19 s’acosta al 10% als països més afectats (com els Estats Units i l’estat espanyol).
Els anticossos, siguin generats per vaccins o per infecció prèvia, protegeixen. I les persones protegides també són, molt probablement, persones protectores. Si demà hi hagués a punt milions de dosis de vaccí, Catalunya podria fer el salt col·lectiu de societat “vulnerable” a “protegida”. Podríem entrar en la fase postcovid tots al mateix temps. Seria meravellós.
Però això no passarà. La quantitat de vaccins disponibles serà petita al principi, un degoteig, no pas un xàfec. De mica en mica, anirà augmentant el nombre de persones protegides (i per tant, protectores). De mica en mica, s’anirà notant l’efecte de la protecció indirecta entre aquells que encara no s’han vaccinat. Però durant aquest procés, tornarà a haver-hi contagiats, rebrots, hospitalitzacions i morts. I per lluitar contra el virus, encara que el vaccí existeixi, la seva oferta limitada ens obligarà a continuar fent servir les eines pre-vaccí: confinaments, quarantenes, restriccions, tancaments.
I la pregunta que ens hem de fer, el debat que hem de tenir, és: aplicarem les mateixes mesures restrictives (toc de queda, restriccions de mobilitat, etc.) a tothom, independentment del seu risc de ser infectat (i per tant, de ser infecciós)? Com gestionarem el difícil equilibri entre drets fonamentals i la no-discriminació en aquesta era postvaccí, pre-immunitat col·lectiva?
Si la prova científica demostra que la probabilitat que una persona vaccinada (o prèviament infectada) sigui infecciosa és baixíssima, quina justificació legal hi ha per a restringir els seus drets (fonamentals) de mobilitat, de reunió, etc.? És a dir, si no hi ha risc epidemiològic, quina justificació hi ha per a suprimir drets? És preferible la “no-discriminació” de tractar tots com si fossin igual d’infecciosos (en contra de la prova científica) que la “discriminació” de restablir els drets d’aquelles persones que ja han desenvolupat un grau alt d’immunitat? Fingir que tothom és igualment infecciós no és una mena d’ignorància voluntària que no protegeix la salut, sinó la nostra tendència a simplificar (massa) qüestions complexes?
Abans de descartar la proposta com a “discriminatòria”, recordem que la discriminació ja forma part de la nostra estratègia anticovid. La quarantena dels contagiats i els seus contactes és una mesura discriminatòria; la priorització de l’administració del vaccí segons el perfil de risc (primer la gent gran i els professionals sanitaris, després els joves, etc.) és discriminatòria; el reforç de les residències, el tancament de certs sectors i no pas altres, la prohibició d’entrada als països segons el país d’origen, són totes mesures discriminatòries.
Si els governs no expliquen molt bé el perquè de les mesures, corren el perill de perdre la confiança i la cooperació de la població en la gestió de la pandèmia. I no sé com explicaran a les persones recentment vaccinades (o recuperades) que restringir els seus drets fonamentals està justificat. Imagineu una àvia de 90 anys que fa gairebé un any que no veu la seva família. Si es vaccina (o desenvolupa anticossos amb una infecció prèvia), com li podem dir que ha de continuar confinant-se? És justificat? És proporcional? Ara, voler que aquesta àvia vegi la seva família no vol dir que tothom hagi de tenir el mateix dret. Les mesures han de ser proporcionals al risc; jo, com a persona sense anticossos (pel que sé), hauria de complir restriccions més estrictes que les que apliquem a una persona amb anticossos (com l’àvia de l’exemple).
Personalment, estic a favor d’ajustar les mesures segons el grau de risc: més restriccions per a les persones, zones i períodes amb més risc, i menys per les persones, zones i períodes amb menys risc. Restringir drets fonamentals, al meu entendre, no pot ser mai arbitrari, i ha d’anar sempre acompanyat d’una justificació. Per això, penso que els governs han de prendre la iniciativa sobre l’operacionalització de la immunitat (per exemple, amb un passaport immunològic); si no, aquesta iniciativa ja la prendrà el sector privat (ja s’ha vist empreses fent exactament això) o el ciutadà, que decidirà de no complir les mesures perquè les troba injustificades. No planificar proactivament com gestionarem la immunitat diferencial és condemnar el procés al caos reactiu.
Però reconec que la meva opinió sobre aquest tema pot ser minoritària. També reconec que hi ha moltes preocupacions legítimes sobre mesures que diferencien segons la salut. Per això, cal tenir aquest debat ara. Cal preveure, com a societat, que hi haurà una fatiga de mesures i una demanda entre els vaccinats i recuperats de no complir-les. Hem de decidir, com a societat, fins a quin punt estem disposats a passar per alt dades importants (com la presència d’anticossos) en l’avaluació del risc i l’aplicació de mesures, i fins a quin punt estem disposats a “discriminar”. I hem de fer-ho ara, perquè començar demà ja serà massa tard.
Si optem pel model “discriminatori”, caldrà començar a desenvolupar sistemes d’acreditació, verificació i protecció de dades; i si optem pel model “ignorància voluntària”, caldrà començar a preparar les explicacions a una ciutadania cansada i confusa. Comprar vaccins i preparar centres per a administrar-los no és prou; també cal preparar-nos a nosaltres mateixos –políticament, socialment, filosòficament, èticament– per a l’arribada dels vaccins. Preparar-nos vol dir començar un debat ara, entre tots, sobre aquestes qüestions sensibles, amb l’objectiu d’arribar a acords que permetin de dissenyar una estratègia èticament coherent, políticament acceptable i socialment duradora. I si no arribem a una estratègia sobre la qüestió relativa a què fer amb la immunitat, aquestes decisions les prendran el sector privat i els individus, amb l’efecte de la creació d’una estratègia de facto poc efectiva, no consensuada i gens equitativa.
