30.10.2017 - 22:00
Ens trobem en un dels moments més crítics de la historia del país, el desenllaç del qual, i la manera com hi arribem, dependran de nosaltres. Alguns han comentat que, més enllà de tot l’entramat polític, un dels camps de lluita seria a les xarxes socials. Uns altres parlen de guanyar en el camp econòmic, o posen aquesta victòria en mans dels suports internacionals. Segur que aquests camps, i molts més, seran necessaris. Però ningú no ha dit, encara, que un altre dels camps serà l’espai simbòlic.
Als balcons, a les diades, a les manifestacions independentistes han desaparegut les senyeres i les estelades les han substituït. Si bé és cert que l’estelada ens identifica amb una lluita determinada, la de la llibertat, hi ha tota una part de la població que ha crescut amb l’estelada i que, per tant, s’hi sent totalment identificada. Però la senyera no li fa ni fred ni calor.
En canvi, en les manifestacions unionistes han desaparegut les banderes de l’Espanya feixista (alguns en diuen pre-constitucionals per fer-ho més fi ) i han proliferat les senyeres de manera molt visible i ostentosa. Fa cinc anys això era impensable, tot i que Ciutadans ja hi treballava, però la màquina unionista hi va veure una oportunitat d’apropiació. L’objectiu és confondre i diluïr les identitats. I com més dissoltes millor.
Per una altra banda, ‘Els segadors’ s’ha cantat com mai i s’ha consolidat del tot com a himne, si és que no estava ja prou consolida. És veritat que enarborar una bandera és molt fàcil, només cal que te la regalin. En canvi, l’himne cal saber-lo i cantar-lo. Només cal veure les boques closes a les bancades del parlament del PSC, Ciutadans i el PP quan és el moment de cantar-lo. Fa vergonya.
El divendres passat, una vegada els diputats van haver votat i es va saber que el resultat de la votació conduïa a una república, van començar a circular per la la xarxa un vídeo en què es veien unes mans que plegaven una estelada i la guardaven en un calaix. Vaig pensar que el missatge era molt i molt encertat, ja que, d’alguna manera, hem de recuperar els símbols nacionals abans que no els malmetin del tot.
Per tant, és l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons. Si no, correm el risc de perdre-la, ja que li donaran uns altres significats i, fins i tot, acabaran per identificar-s’hi i llavors tindrem un problema identitari, i gros. És la fragilitat dels símbols, que poden canviar amb una certa velocitat i oferir lectures diferents si no es va en compte.
Algú pot pensar que, amb tot això que passa, això és una futilesa, però us puc ben assegurar que no ho és. Una apreciació per acabar: a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana s’hi van exhibir banderes espanyoles, europees, i catalanes, però també hi va haver el moment dels himnes. El qui conduïa l’acte, amb poca traça, per cert, va anunciar que sonaria l’himne d’Europa, l’himne d’Espanya, i finalment… Vaig pensar ‘i ara “Els segadors”, no et fot…’ Doncs no. Va anunciar el ‘Cant de la senyera’, i va intentar argumentar-ho tímidament però no se’n va sortir. Curiós, oi? ‘Els segadors’, proclamat l’any 1993 com a himne nacional pel Parlament de Catalunya, constitucional del tot en aquelles dates, els fa urticària perquè l’hem defensat i n’hem fet ús en les nostres reivindicacions. És la força de l’univers simbòlic.
