Hem de fer un (altre) referèndum?

El Cercle d’Economia va demanar ahir un referèndum sobre la independència, un referèndum que siga legal i acordat entre Espanya i Catalunya. Com que som en la campanya, com que són en la campanya, La Vanguardia ho va convertir en ‘El Cercle avisa que el resultat del 27-S no legitima la independència’ i El País en ‘El Cercle d’Economia rebutja la via unilateral i demana respecte a la llei’. I encara s’atreviran a donar-nos lliçons…

Per a fer-nos una idea clara i exacta de què diu el Cercle, i de què diuen els titulars, aquest és el text oficial difós per l’associació: ‘Si de forma clara els ciutadans de Catalunya donessin el seu suport a formacions polítiques que porten en el seu programa l’opció de la independència, el principi democràtic de la nostra Constitució obligaria els poders públics a trobar una via legal i acordada que permetés celebrar una consulta […] respecte a l’encaix de Catalunya amb Espanya.’

Tres consideracions sobre la proposta. És sensata i té molta lògica. Però arriba tard. I es pot interpretar com un intent desesperat de posar una nova barrera a la independència: allargar-ho uns quants mesos més. Des del Principat vam oferir cinc vies per a fer el referèndum. El govern espanyol es va negar a parlar de cap i en va tancar legalment quatre. El president i dues conselleres van ser encausats perquè havien posat urnes. I l’única via que ha quedat expedita són aquestes eleccions, que tindran caràcter plebiscitari. Vist això, cal que ens posem una barrera més, com vol el Cercle?

Ara ho respondré, però prèviament aclariré dues coses. La primera, que abans de la proclamació de la independència hi haurà un referèndum, el referèndum que farem per a ratificar la constitució de la república. Si vols la independència diràs que sí i si no diràs que no: comptarem vots i no escons. I la segona cosa a aclarir és que les forces polítiques catalanes partidàries del sí sempre han dit que en el cas que l’estat s’avinga a un procés negociador i propose un referèndum sobre la independència que siga vinculant –que obligue l’estat, per tant, si ix el sí– s’avindran a fer-lo.

Per tant, el Cercle i La Vanguardia i El País i tots els que ara els seguiran, que s’adrecen a qui s’han d’adreçar, que és a Mariano Rajoy. No a nosaltres. Que li l’exigesquen a ell, el referèndum, que nosaltres estarem encantats de votar-hi. No som nosaltres que fugim del referèndum. No serem nosaltres que direm que no.

Conteste, però. Hauríem d’acceptar un (altre) referèndum? La meua resposta és clara: sí, en el cas que Espanya es comprometa a acceptar i a aplicar legalment el resultat o si el referèndum és la condició d’una part de la comunitat internacional, particularment de la Unió Europea, per al reconeixement diplomàtic. No, en qualsevol altre cas. És a dir: no podem acceptar la tàctica de referèndum com a eina de dilació, però sí que ens convé, molt, com a instrument per a accelerar la solució –perquè si Espanya ens reconeix ja tindrem tota la feina feta.

PD. Mireu com avança la campanya: primer discutien si arribaríem a la majoria d’escons. Després van començar amb la cosa de la majoria de vots, perquè tenien coll avall que els escons ja eren clars. Ara van més enllà i ja han passat, Cercle i diaris, a la fase de dir que no n’hi ha prou de guanyar. Si en devem anar, de forts, que cremen les etapes tan de pressa…