Hélène Legrais: “Vaig plorar molt mentre escrivia la novel·la sobre la Maternitat d’Elna”

Hélène Legrais, escriptora, nascuda a Perpinyà, de ben petita havia sentit parlar de la Maternitat d’Elna. La filla d’uns veïns hi havia nascut i sempre li’n parlava, l’anomenava “el castell amb infermeres suïsses”. L’any 2002 la seva fundadora, la suïssa Elisabeth Eidenbenz, va tornar-hi, amb motiu d’un viatge per a ser nomenada Justa entre les Nacions pel cònsol israelià a Marsella. Fou llavors que Legrais va descobrir què amagava aquell castell. Ella ja era periodista i escriptora i, tot i tenir moltes ganes d’explicar aquella història, no gosava, perquè sentia que pertanyia als qui l’havien viscuda. La sorpresa va arribar quan alguns d’aquells fills de la Maternitat, amb el batlle d’Elna al capdavant, la varen anar a cercar per encomanar-li que novel·lés allò que s’havia viscut allà. Ara, al cap de gairebé setze anys, finalment la novel·la Els fills d’Elisabeth ha estat publicada en català per l’editorial Comanegra.

Legrais confessa durant la conversa que, malgrat agradar-li molt que la novel·la hagi estat traduïda, no se sent capaç de fer literatura en català, ni de parlar-lo. És molt dura amb l’estat francès per la manera com va tractar els exiliats: “Sento vergonya que la República tractés tan malament els exiliats.” S’emociona quan recorda que Elisabeth Eidenbenz li va explicar que, al cap dels anys, un representant de la Creu Roja Suïssa li havia donat les gràcies per haver desobeït protegint els nens jueus.

—Com vàreu decidir de fer una novel·la sobre la Maternitat d’Elna?
—M’havien donat la missió de difondre la història de la Maternitat d’Elna a França. Elisabeth Eidenbenz ja tenia noranta-quatre anys, m’havia d’afanyar. Calia donar-li les gràcies pel que havia fet abans no se n’anés. De fet, quan el llibre va sortir publicat, l’any 2007, un exemplar va ser enviat a l’Elisi, i l’última cosa que va fer Jacques Chirac entre les dues voltes de les eleccions presidencials va ser signar el decret de nomenament de l’Elisabeth per a l’orde nacional de la Legió d’Honor, una medalla que li va ser lliurada el 23 d’abril d’aquell any a Viena. Després d’Israel, Catalunya i Espanya, França finalment li donava les gràcies.

—Com vau començar a treballar en la novel·la?
—Vaig saber que existia el llibre d’Assumpta Montellà, també sobre la Maternitat d’Elna, molt ben documentat, però no el vaig llegir. Vaig voler començar de zero a fer tota la meva recerca durant un any. Tothom qui hi apareix i tot allò que expliquen i viuen és real, excepte dos personatges de ficció, la Teresa i l’Ester, una miliciana i una jueva. Elles m’han permès d’explicar als francesos coses que no sabien, com ara que les milicianes varen combatre a la guerra civil espanyola, o coses que els personatges reals no explicaven. És una novel·la verídica: mares, fills, infermeres, llevadores, totes són reals. Primer he fet la recerca documental històrica, i després he escrit la novel·la.

—De quina manera us van impressionar totes aquestes històries íntimes, que havien passat ben a prop d’on havíeu nascut, que havien afectat els vostres veïns?
—He plorat molt, i tothom amb mi, perquè anaven sortint històries, algunes mai compartides de pares a fills. De la guerra no se’n parla, del dolor viscut no se’n sap gairebé res en moltes famílies, i amb mi anaven sortint aquelles històries de dolor que havien estat amagades. Jo no tenia cap vincle amb aquella història: ni sóc jueva, ni exiliada ni filla d’exiliats, ni espanyola, i ho anava rebent tot per anar component la història. Van ser totes unes trobades extraordinàries. I, com que no volia trair ningú, un cop vaig tenir el relat enllestit, el vaig donar a llegir a moltes de les protagonistes. I em va colpir sobretot la resposta d’una de les protagonistes, la Remei, quan, havent llegit el manuscrit, em va dir que sentia com si hagués conegut de debò la Teresa. Només aleshores em vaig sentir segura d’enviar el llibre a l’editorial.

—Com és que ha trigat tant a publicar-se en llengua catalana?
—He batallat durant quinze anys perquè sortís en català. Grijalbo el va publicar l’any 2009 en castellà, però volia que sortís en català, i per això vaig trucar a tantes portes com vaig poder a Perpinyà. Conec tots els directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, vaig demanar-los a tots contactes amb editors en llengua catalana, jo no en coneixia cap. Però no va ser fins que vaig coincidir amb l’escriptor andorrà Iñaki Rubio, que va ser qui em va posar en contacte amb l’editorial Comanegra. Igualment, com a catalana que em sento, sóc ben tossuda i no hauria abandonat la meva recerca.

—Què en penseu de la reacció del govern francès contra la voluntat dels batlles de Catalunya Nord de fer servir el català? El batlle d’Elna mateix i més batlles són jutjats pel fet de voler emprar el català als plens municipals.
—França té un gran problema amb les llengües, l’èuscar, el bretó, l’alsacià, el català, el cors, que titlla de llengües regionals; és un país centralitzat i jacobí. No comprenen que no tots els pobles som fets de la mateixa manera, com Madrid tampoc no ho entén. Jo sempre intento, en les meves conferències, d’explicar que sóc catalana, explico el Tractat dels Pirineus i visc amb dos sentiments de pertinença molt forts. I em sento orgullosa de ser filla de la terra de Voltaire, de Victor Hugo i de Ramon Llull. El del català, com el de les altres llengües, és un combat de cada dia. I malgrat els judicis continuarem, com ho fem amb l’Escola Bressola, i també als instituts. Res d’això no hi era quan jo era petita. Per això jo entenc bé el català, però no el sé parlar bé.

—Quines llengües s’hi parlaven a la Maternitat d’Elna?
—Jo els vaig posar la qüestió de si s’arribaven a entendre entre totes i em varen explicar que s’hi parlaven una dotzena de llengües diferents, com ara el castellà, el català, l’alemany, el polonès, el francès, i de vegades tot barrejat. Moltes vegades s’entenien amb gestos. Però també hem de pensar que tot eren mares, i el que s’havien de dir gairebé ho intuïen. Va ser com un miracle tot el que va passar allà. Només una va ser deportada.

—Com va ser?
—L’any 1942 varen arribar-hi els alemanys i varen anar unes quantes vegades a la Maternitat. Cada vegada que hi anaven, preguntant per les dones jueves, l’Elisabeth les amagava pertot arreu i deia als alemanys que allò era territori suís, terra neutral. I se n’anaven. Però un dia hi van anar amb la certesa que almenys una dona jueva hi havia de ser perquè la hi havien feta anar ells. I van dir a l’Elisabeth que si no els la lliuraven, se l’endurien a ella. Ella va pujar a preparar la seva maleta i quan va ser a la porta amb les seves coses, va veure com la Luci, la dona jueva, s’havia lliurat. A partir d’aleshores, l’Elisabeth va dormir sempre amb una fotografia de la Luci a la tauleta de nit.

—Quina dona, l’Elisabeth.
—Forta i molt humil. La primera cosa que em va dir quan m’hi vaig posar en contacte per dir-li que la volia entrevistar, va ser: què vols que t’expliqui, només vaig fer allò que havia de fer. Era mestra, filla d’un pastor protestant, i abans de fundar la Maternitat d’Elna va fer de voluntària amb el moviment Ayuda Suiza a los Niños de España, sota les bombes de la guerra civil espanyola, de Burjassot cap a més llocs repartint medicaments i menjar. Tenia només vint-i-cinc anys.

—Exiliats, gent que fuig, en aquests moments en veiem a molts països i com més va més.
—Sempre que vaig a parlar a escoles i instituts porto fotos de l’exili al temps de la Maternitat d’Elna, i dels milions que fugen ara també de guerres. I acabo amb la pregunta: qui sereu vosaltres? L’Elisabeth i la seva acollida, o bé aquell qui tanca els refugiats en camps?

—Us sentiu satisfeta?
—Em sento bé perquè sento que he complert la missió que se’m va encarregar, però sobretot em sento orgullosa per l’Elisabeth, la persona que va fer possible la història que jo explico per mitjà de la gent. Estic contenta que es reconegui allò que va fer ella i més gent com ella, en un país, França, la República de la qual sento vergonya que tractés tan malament els exiliats. Tenien por dels rojos i gent com l’Elisabeth van fer allò que havia d’haver fet la República.

—Tot i la seva humilitat, que en quedés constància també devia agradar a l’Elisabeth.
—Ella, més que per la medalla de Chirac, que deia que era “quincalla”, vaig sentir que s’emocionava en comunicar-me que els nens i nenes nascuts a la Maternitat –que anomenava sempre “els meus fills”, i ella de propis no en va tenir cap–, quan després van llegir el llibre es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos la seva adreça per escriure-li. Em deia: “Dos dels meus fills de Barcelona i un de París m’han escrit.” La vaig veure el darrer cop l’any 2009, amb motiu d’una exposició a Ginebra. I allí hi va haver un gest significatiu d’un responsable de la Creu Roja. Ella mai no anomenava la Creu Roja, perquè recordava que, estant al capdavant de la Maternitat, els membres d’aquesta institució li havien demanat sempre que lliurés tots els jueus i que si això li significava un problema de consciència, que tornés a Suïssa… Per això, cada vegada que naixia un nen o nena de mare jueva a la Maternitat, l’Elisabeth els posava un nom que semblés espanyol, com Juan, o Carmen, per protegir-los. Doncs bé, aquell dia a Ginebra un cap de la Creu Roja suïssa li va dir: “Gràcies per haver desobeït.” L’Elisabeth tenia noranta-sis anys, però va poder rebre aquelles gràcies que jo avui, amb aquest llibre, també li puc dir en català: “Gràcies, Elisabeth.”