03.01.2022 - 21:50
En un gest sense precedents, la setmana passada la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va emetre un comunicat en què deia que estudiava d’emprendre alguna mena d’acció contra el professor Hèctor López Bofill, regidor de Junts a Altafulla, per un piulet polèmic. Havia escrit a les xarxes que veia contradictori que s’admetés resignadament que es morissin gairebé 25.000 persones de covid i, en canvi, fes un terror absolut que es morís ningú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.
Parlem amb López Bofill per videoconferència perquè valori la decisió de la direcció de la UPF. Creu que és fruit de les pressions externes i d’un “clima d’esfereïment” que plana sobre moltes institucions catalanes. Veu clar que és un atac contra la seva llibertat d’expressió i acadèmica i desenvolupa el raonament del seu piulet.
—Sentiu que la Universitat Pompeu Fabra us ha vulnerat la llibertat d’expressió?
—El mer fet que publiquessin el comunicat provoca allò que els professors de dret fonamental en diem chillling effect. És a dir, l’efecte de descoratjament. Si tu saps que pots ser sancionat per una expressió, aleshores, no emets aquella expressió; o si més no t’ho penses dues vegades. I això ja limita la meva llibertat d’expressió. De fet, les piulades que vaig fer s’emmarquen en un treball més ampli que escric. És un assaig que el volia titular La lluita definitiva. I ara haig de pensar què en faré, de tot això, precisament per aquest efecte descoratjador, que em farà pensar dues vegades si publico aquest assaig o no. Però ja hi pensaré, perquè encara no el tinc embastat del tot.
—I la llibertat acadèmica, creieu que també ha estat afectada?
—Ells diuen que la piulada no forma part de la meva activitat investigadora ni docent i que no es va produir a les instal·lacions de la universitat. Però resulta que jo he escrit un llibre sobre aquesta temàtica: Law, Violence and Constituent Power. Que justament s’hagi reprimit això, el fet de parlar de la violència en l’origen dels processos constituents, sí que afecta la meva llibertat acadèmica. Perquè això entra dins un marc de la meva recerca, que l’he estudiat prou a fons. Per tot això encara és més pervers que hi hagi una limitació en la meva llibertat d’expressió sobre aquesta qüestió.
—Per què creieu que un missatge com el que vau fer ha molestat tant?
—Aquí crec que cal entrar en aspectes més polítics que s’han de circumscriure en un clima de terror generalitzat en el moviment independentista i la societat catalana, a conseqüència de la repressió. Sempre que hi ha aquestes reaccions viscerals vol dir que toques una part de l’inconscient col·lectiu que fa que les reaccions puguin ser desproporcionades.
—I quin n’és el motiu?
—La raó més profunda, al bàndol independentista, és la gran contradicció de semblar que volem un estat però no volem els mecanismes coactius que implica aquest estat. I els mecanismes que implica un estat és l’exercici del monopoli de la violència, com deia Max Weber fa més d’un segle. Llavors, aquest és un gran tabú que tenim en el procés independentista des dels orígens i que en algun moment ha de canviar. Perquè, si no, podrem fer moltes coses, però un estat no. Bàsicament la qüestió és que en una república catalana els ciutadans que no siguin independentistes paguin els impostos com els independentistes. I per això necessites elements coactius com els que té Espanya. Aquesta component, fins ara, sempre havia restat fora de la reflexió del procés d’independència. I en el moment que treus això a la llum sembla que incomodes tothom. No sols aquells que poden ser subjectes passius de la coacció del nou estat català, sinó també aquells que haurien de ser-ne subjectes actius.
—Descriviu un canvi d’actitud que va en la direcció oposada de “Ni un paper a terra” i “La revolució dels somriures”.
—Sí. I en el procés independentista hem arribat a una fase en què ja només ens queden aquests elements coactius per a completar l’estructura d’estat. Perquè la democràcia ja ha donat tot el que havia de donar de si. Ja l’hem exercida per esdevenir un estat. La vam exercir l’1-O, en cada una de les eleccions al parlament, ara amb el 52% dels vots… Què falta perquè siguem independents? Doncs passa que no tenim elements coactius com un sistema de defensa, un sistema d’ordre públic, un poder judicial o una estructura universitària, que imposin el nou ordre nacional. I passar de la creença que ho farem amb la democràcia a construir les estructures d’estat que exerceixen el monopoli de la violència legítima és un pas que ningú no està disposat a fer. I si dius que cal fer-lo et sancionen. No es pot ni dir.
—Perquè és una reflexió que no seria homologable a ulls d’Europa.
—No sé quin estat d’Europa no exerceix el monopoli de la violència per establir el seu ordre nacional. Hem de tenir molt present que Europa, després del desastre de la Segona Guerra Mundial, té una trajectòria una mica més acreditada que algunes altres regions del món en la defensa dels drets fonamentals, la democràcia i l’estat de dret. Però a l’hora de la veritat, una cosa que no es qüestiona és la integritat territorial i la identitat nacional dels estats membres de la UE. Quan vas contra el cor de l’estructura de poder d’un d’aquests estats membres és quan es pot produir una commoció com en el cas de Catalunya. Estic convençut que la instauració d’una república catalana seria la commoció més gran que tindria la UE d’aquests últims anys. I per això encara no s’ha assolit. I crec que, de fet, quan ens hi vam posar, a principi de la dècada passada, tampoc no érem conscients d’aquestes repercussions.
—En el llibre Law, Violence and Constituent Power, quina conclusió hi extraieu?
—Hi analitzo els orígens de les democràcies liberals i en totes hi ha violència. Em dèieu que no és una visió homologable a Europa, però mirem com es funda la República Federal Alemanya, amb una ocupació militar després de la Segona Guerra Mundial; mirem com la cinquena república francesa es funda durant la colonització d’Algèria; com el Regne Unit entra a la UE amb un conflicte brutal obert a l’Ulster. En els orígens d’aquests contextos que tendim a considerar impecablement democràtics hi ha un bassal de sang. O el procés constituent de Xile, que ara ens té a tots meravellats: doncs va ser possible gràcies al fet que el 2019 hi va haver un esclat social. I hi van morir 24 persones.
—La por sempre és de qui serà el primer mort.
—És evident. I això passa en totes les experiències històriques. Amb el piulet jo deia que a ningú no li causa el mateix terror que morin gairebé 25.000 persones de covid-19, que un mort o una dotzena per un motiu polític. Creiem que com a societat no ho podem assumir. Però sí que podem assumir 25.000 morts de covid. Això, no és per la por de la mort, sinó que és conseqüència d’un clima d’esfereïment generalitzat que tenim a la societat catalana i, particularment, en el moviment independentista; conseqüència de la violència que l’estat exerceix sobre nosaltres. Que de moment ha estat de baixa intensitat. Però què hauria passat si l’octubre del 2017 s’hagués resistit? Alguns polítics ho han suggerit. I quin debat tindríem ara, fóssim independents o no? Hi hauria ara una taula de diàleg si el 2017 hi hagués hagut una violència d’alta intensitat com semblava que hi podia haver? Jo no dic que hi hagi d’haver morts perquè siguem una república, però sí que ho hem de pensar. Hem de pensar per què ens fa por i per què és un tabú. Perquè aquest tabú possiblement podria ser la raó del fracàs del procés. Hem de tenir en compte el passat, i no hi ha hagut mai cap secessió sense violència. Mai.
—El Quebec i Escòcia van poder assolir un referèndum sense mesures coactives i haurien pogut arribar a la independència pacíficament.
—Però no hi va ser i són processos d’independència que, de moment, han fracassat. I una altra reflexió. En el moment en què hi ha una democràcia, estable, és més difícil que hi hagi una independència. Ho deia un unionista del Quebec. I el cas català encara és més diabòlic perquè passem per democràcia, però no ho som ben bé. I en el moment que proposes la independència estan disposats a anar contra tu, però tu no estàs disposat a anar fins al final per a crear les estructures que permetin de falcar la secessió. Estem aterrits d’anar més enllà i continuar el procés que es va estroncar el 2017. És conseqüència de les represàlies personals, i és comprensible. Com t’has de sentir si et demanen quatre milions d’euros per una acció exterior que ni tan sols proposava la creació d’una república catalana? Jo crec que tots plegats hem de fer una reflexió, una teràpia de grup, per veure com se supera aquesta repressió. Aquesta sensació de reculada i esfereïment no tan sols la trobem a les institucions polítiques, sinó a les suposades associacions independentistes. Què fan i què han fet? Bàsicament, el 2017, tots vàrem veure que no es podia anar més enllà amb la independència a través del procés democràtic i pacífic que s’havia dut a terme fins aleshores. El que jo dic tothom ho sap, però ningú no s’atreveix a verbalitzar-ho.
—Sobre el comunicat de la UPF, per què creieu que la direcció va actuar així?
—Vaig parlar amb el rector Oriol Amat i li vaig comentar que em semblava un error. Em va insinuar, igual que un altre vice-rector, que no podien no fer res. I vaig entendre que era conseqüència d’alguna pressió que havien rebut. Sembla que una part de la gent que es va queixar de la meva piulada i es van posar en contacte amb el rector no eren de l’equip de govern ni de la comunitat universitària. El drama és que també hi ha hagut pressions internes de la UPF i que formen part de la cúpula que té capacitat de decisió. Això descriu la situació de la universitat catalana.
—A què us referiu?
—A la universitat catalana qui té molt poder són funcionaris espanyols. És una estructura de poder que sobretot es percep en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats, més que en l’àmbit científic, perquè justament són les disciplines on és més difícil de tenir una neutralitat científica. Una part de la cúpula universitària mai no ha estat a favor del procés i ha actuat, sovint, de manera hostil. És un ressort de poder que continuen tenint encara que l’independentisme sigui majoritari a la societat; aquesta majoria no es trasllada a la cúpula universitària. La por de perdre l’hegemonia en aquest àmbit els fa reaccionar d’una més visceralment, com ha passat ara.
—La universitat us ha amenaçat d’emprendre accions d’acord amb el codi ètic. A què us enfronteu?
—Ho comunicaran al secretari general i aquest decidirà. En tot cas, no arribarà als cinc anys d’inhabilitació i dos de presó que em demanava el fiscal per una acusació del delicte d’odi. Perquè, tal com va dir en el judici el fiscal, jo dinamitava els principis de dret constitucional espanyol que hauria d’ensenyar als meus alumnes. Al final em van absoldre.
—Heu sospesat d’emprendre accions contra la universitat?
—No, perquè espero que en nom de la llibertat d’expressió això acabi en no-res. Crec que al final hauré d’agrair això que ha passat, per dos motius: per acabar de furgar en els elements hostils a l’independentisme que hi ha dins el món universitari i per obrir la reflexió i fer públiques les meves propostes acadèmiques i polítiques.
