02.03.2024 - 21:40
The Washington Post · Loveday Morris, Lorenzo Tugnoli i Sufian Taha
Per sortir de casa, la família Idris ha de fer una cursa d’obstacles. “Aquest és la nostre camí secret”, explica Firas Idris, de cinquanta-set anys, mentre fa un gest cap a l’escala de tres metres que condueix al mur d’un jardí i al soterrani d’un edifici veí. Després de dos trams d’escales, s’obre una porta al carrer.
L’exèrcit israelià va blocar la casa d’Hebron amb un filferro a principi de mes, i va tancar vint membres de la família. Idris diu que no sap per què. Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van dir que no sabien que s’hagués col·locat filferro a casa seva ni a les altres del carrer.
D’ençà de l’atac mortífer d’Hamàs contra les comunitats al voltant de Gaza el 7 d’octubre, Israel ha intensificat l’ocupació militar de Cisjordània, amb arrests, incursions i restriccions a la llibertat de circulació. Noves portes taronges tallen “gairebé totes” les entrades als pobles i ciutats palestines, segons l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de les Nacions Unides. D’ençà del 7 d’octubre, s’han afegit quaranta-cinc portes a Cisjordània, segons l’OCHA, i ara n’hi ha dues-centes catorze en total. Els túmuls de terra, els obstacles de formigó a les carreteres i els punts de control ad hoc també separen les comunitats de les carreteres principals.
L’impacte ha estat especialment intens a Hebron, amb una població de dos-cents cinquanta mil habitants, la ciutat palestina més gran fora de Gaza. Amb els assentaments israelians agrupats al centre històric i rodalia, ha estat durant molt de temps una de les parts més militaritzades i vigilades de Cisjordània. Després del 7 d’octubre, el setge al voltant d’Hebron s’ha endurit encara més. Segons els residents i B’Tselem, un grup israelià de drets humans, han blocat totes les vies principals menys una de la part de la ciutat que acull la gran majoria dels palestins. En el recorregut restant s’ha instal·lat una reixa d’acer que es pot tancar en qualsevol moment.
Molts dels punts de control israelians que abans gestionaven la circulació a la ciutat vella i als voltants s’han tancat i han dividit amics i famílies i han mantingut molts residents confinats als barris. Alguns expliquen que amb prou feines ha sortit de casa durant mesos. “És una presó en una presó”, diu Idris.
Les FDI van dir que Hebron tenia “uns quants punts d’entrada i sortida oberts regularment durant les hores del dia”. Pel cap baix deixen una carretera oberta a cada poble dels voltants, van afegir.
Els qui s’aventuren a sortir temen enfrontaments amb les forces israelianes. Idris diu que els soldats el van detenir a principi de mes i li van prohibir l’accés al carrer principal davant de casa seva. A tots els palestins els impedeixen de fer servir la carretera el cap de setmana, diuen els residents, perquè és la ruta principal per als fidels jueus que viatgen a la Tomba dels Patriarques, un lloc sagrat tant per als musulmans com per als jueus.
Les FDI s’han negat a respondre preguntes sobre la detenció d’Idris. Han dit que el trànsit a peu al carrer fora de la casa d’Idris s’havia “segmentat” després del 7 d’octubre. Aquestes restriccions ara s’han aixecat, han dit, però es poden tornar a imposar segons sigui necessari per motius de seguretat. Els veïns diuen que les mesures continuen vigents.
A l’entrada de la seva casa, l’Idris mostra un altre lloc on la família havia talat un arbre per permetre que la seva mare, que no pot pujar l’escala, pugui escapolir-se per una tanca. Una segona escala descansa sobre un mur del darrere perquè els altres puguin sortir de casa per un oliverar veí. Aquestes rutes són perilloses, van dir els familiars, i tenen por de ser disparats. Però no hi ha cap més sortida.
Hebron es va dividir en dos fa més de vint-i-cinc anys amb els acords d’Oslo negociats pels EUA. L’Autoritat Palestina té el mandat d’administrar la major part de la ciutat, coneguda com a H1, mentre el centre històric, o H2, casa de prop de 34.000 palestins i 850 colons jueus, és sota el control de l’exèrcit israelià. Fins i tot abans del 7 d’octubre, el ministre de Seguretat Nacional d’Israel, l’ultradretà Itamar Ben Gvir, que viu en un assentament al costat d’Hebron, va ser condemnat internacionalment per haver dit que la seguretat dels colons era més important que la lliure circulació per als palestins.
Després de l’atac, els residents palestins d’H2 van dir que els havien impedit de sortir de casa durant dues setmanes, que els havien obligat a sobreviure amb el que tinguessin a dins o a introduir menjar d’amagat. Els punts de control es van obrir més tard tres dies la setmana, diuen els palestins, cosa que els va permetre de sortir una hora al matí i una hora per tornar al vespre. Ara poden sortir en qualsevol moment, però solament tres punts de control dels vint-i-dos eren oberts quan The Washington Post els va visitar la setmana passada. Les FDI van negar que hi hagués hagut un confinament i van dir que qualsevol restricció s’imposava “només per motius de seguretat”.
“La diferència entre el que diuen i el que passa sobre el terreny és increïble”, diu Roni Pelli, advocat de l’Associació pels Drets Civils a Israel. “És com una política de fer llum de gas.” Israel ha intensificat dràsticament la repressió de seguretat a Cisjordània aquests darrers mesos, dirigida contra la nova generació de grups milicians palestins que s’han arrelat als camps de refugiats. A Hebron, tancada per primera vegada fa tres dècades arran que un colon jueu va matar vint-i-nou palestins dins una mesquita, els milicians són molt menys importants que en ciutats com Jenin i Nablus.
Els activistes han advertit durant anys sobre l’hebronització d’unes altres parts de Cisjordània. Diuen que aquestes pors són més pronunciades ara, atès que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, es compromet a estendre el control de seguretat a tot el territori.
Als soldats que patrullen sovint, s’hi afegeixen colons, que han turmentat durant molt de temps els seus veïns palestins, diu Issa Amro, l’activista més destacat d’Hebron. Anava cap a casa el 7 d’octubre, segons que explica, quan els soldats el van detenir durant deu hores, li van pegar i escopir i el van amenaçar d’agressió sexual.
Havien estret tant les brides que tallaven la circulació, diu, i encara té una pèrdua de sensibilitat a les mans. Les FDI van dir que les afirmacions d’Amro eren “en revisió”. Amro ho veu tot com a part d’un esforç més gran per a forçar els palestins a marxar de la ciutat. “No et desallotgen físicament, però fan impossible que hi restis”, diu.
Les escoles d’Hebron s’han vist obligades a impartir classes en línia, les botigues estan tancades i els residents diuen que no poden anar a treballar, tot i que hi ha pocs llocs de feina. Al carrer principal, els nens pugen per la tanca d’un altre grup de cases envoltades de filferro. “Obriu les escoles!”, criden.
“Els nostres fills ens tornen bojos”, diu Umm Yousef, de quaranta-cinc anys. “Estem molt deprimits. La vida és impossible.” La germana de Firas Idris, Mukaram, de cinquanta-sis anys, viu a l’altra banda del carrer, però no ha pogut visitar-lo d’ençà de fa dues setmanes, quan hi van instal·lar el filferro.
La seva casa dóna al carrer, però no hi surt gens. Té massa por de passar pels punts de control, on diu que no hi ha soldades per a fer escorcolls. I no s’admeten visitants de fora del barri. “Tot ha canviat”, diu.
Mentre parla, sona un espetec. “Granada atordidora”, s’afanya a dir un nebot. És seguit per una ràfega de trets. Uns centenars de metres més enllà, una patrulla israeliana bloca el carrer. És a H1, nominalment sota el control de les forces policíaques palestines, però l’exèrcit israelià hi entra regularment.
“Baixen i provoquen els nens, esperen que algú tiri una pedra i després arresten dos nens o tres i se’n van”, explica Louay Zidan, de trenta anys, mentre observa l’enrenou en un restaurant de menjar ràpid. Dos soldats israelians apareixen poc després, arrossegant Mohammed Rajabi, de quinze anys, pel carrer. Un grup de soldats l’han emmanillat i li han embenat els ulls. Un jove de tretze anys és detingut davant una botiga pròxima.
“Deixeu-me que us digui una cosa: aquesta gent, àrab, no és bona”, diu un soldat en anglès trencat mentre prova d’impedir que un periodista del Post el filmi. “Hamàs sharmuta”, diu un altre, fent servir la paraula àrab per a puta. Tanquen el carrer mentre cerquen més sospitosos d’haver llançat pedres, i després porten els adolescents fins al punt de control militar més a la vora.
Allà, una angoixada Ahlam Rajabi, de quaranta-un anys, arriba per lliurar-li el certificat de naixement del seu fill, resant en veu baixa. A la cel·la de detenció, un dels nois demana d’anar al bany. “Tranquil”, crida la veu per l’altaveu. De l’interior se senten uns forts gemecs.
El seu fill anava a tallar-se els cabells, diu Ahlam, començant a caminar. Un familiar li havia dit que en Mohammed no seria detingut si no llançava pedres. I ho sabran, li va dir: “Tot a la ciutat és enregistrat.” S’estima que hi ha hagut catorze mil detencions a la governació d’Hebron d’ençà del 7 d’octubre, més que en cap altre lloc de Cisjordània, segons la Societat de Presos Palestins.
“Els israelians senten que tenen una crisi de seguretat”, diu el batlle d’Hebron, Tayseer Abu Sneineh. “Però diria que no et sentiràs segur si els altres no viuen amb seguretat. Quan la mort i la vida es fan iguals, és una motivació per a la gent per a resistir.” Abu Sneineh va ser condemnat per haver participat en un tiroteig l’any 1980 a Hebron que va matar sis jueus, entre els quals, dos nord-americans i un canadenc, quan tornaven de les pregàries de Sàbat a la Tomba dels Patriarques. Més tard va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Va justificar l’atac a civils dient que era un temps de resistència armada.
L’enduriment de l’ocupació conduirà a més violència, prediu: “Aquestes accions que toquen el poble palestí, toquen la seva sang i dificulten les seves vides, són eines per a fomentar el radicalisme.” Al punt de control, cap a les set de la tarda, quatre hores després d’haver estat detingut, Mohammed va ser alliberat entre les abraçades de la seva família. “T’han pegat?”, van preguntar els familiars. “Una mica”, va respondre, amb els ulls plens de llàgrimes mentre pujava al cotxe per tornar a casa.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
