Heather Dune Macadam: ‘Sis de cada deu persones no saben què és Auschwitz’

Heather Dune Macadam és amable amb la premsa perquè sap que ha de fer arribar el seu missatge a com més gent millor. Manté les traces de ballarina, una carrera que va haver d’abandonar per culpa d’un accident, però manté la tenacitat dels assaigs per investigar temes tan complicats com ara l’holocaust nazi. L’editorial Comanegra acaba de publicar 999. Les primeres dones d’Auschwitz, en què ens explica com un contingent de noies jueves d’Eslovàquia va ser conduït al camp de concentració totalment enganyat gràcies al testimoni d’algunes de les supervivents. Allà varen haver de treballar en la construcció de Birkenau i varen ser vigilades per presoneres comunes alemanyes traslladades específicament de Ravensbrück. En un atreviment narratiu insòlit dins la no-ficció, l’autora fins i tot reprodueix alguns diàlegs dels testimonis que no va poder conèixer i aconsegueix un efecte dramàtic de primer ordre. Aquest llibre colpidor ha estat una de les sorpreses editorials d’aquest començament de 2020.

―Per què cal tornar a Auschwitz?
―Perquè Auschwitz encara hi és, no és quelcom que hagi desaparegut, i perquè el món encara no ha après la lliçó de què va implicar, o jo crec que no. És important que entenguem que la història es repeteix i que les històries de les dones amb prou feines s’han començat a explicar. Els homes han tingut molt més protagonisme i les seves històries són les que s’han reconegut, i són aquelles sobre les quals s’han publicat la majoria de llibres i s’han fet els films. De fet, pràcticament tots els films parlen dels homes, i ara ens toca a nosaltres.

―Pels catalans Eslovàquia és un país prou desconegut que ens pot caure simpàtic per la manera civilitzada amb què va desfer la seva unió amb Txèquia després de la caiguda de l’URSS. Potser per això encara veiem amb més angoixa la complicitat dels seus governs amb l’horror…
―La història del govern feixista eslovac és corprenedora i jo també sabia molt poc sobre els txecs i els eslovacs fins que no vaig començar a fer la recerca i el seu comportament durant la segona Guerra Mundial no és una història gaire maca d’explicar.

―En el vostre llibre mostreu la crueltat de l’engany, aquestes noies molt joves es pensaven realment que anaven a treballar i estaven contentes, i van ser premeditadament enganyades…
―És una cosa totalment perversa, és la traïció definitiva. Els ciutadans tenen l’expectativa que el govern els protegeixi i de sobte els jueus d’Eslovàquia veuen que ja no són ciutadans, que ja no els consideren part del país. El Vaticà va fer un advertiment al govern perquè no deportés els jueus, però no els varen escoltar i van començar per les noies joves, les innocents entre les innocents. És un fet absolutament vergonyós i quan vaig entrar als arxius nacionals eslovacs i vaig començar a revisar els documents, vaig descobrir que hi ha piles i piles de cartes de familiars suplicant que no s’emportessin les seves filles. Quan veus totes aquestes cartes és quan et fas a la idea de fins on arriba aquesta traïció.

―Hi ha un detall corprenedor: a les noies les obliguen a escriure postals amb dates futures per tranquil·litzar els familiars i alguna s’envia quan l’autora ja és morta. És una planificació estructurada i absoluta del mal…
―Bé, els nazis eren assassins en sèrie i era perfectament permès ser-ho.

―Però eren molts assassins en sèrie, no una qüestió de dirigents. Al llibre es veu clarament que era un sistema generalitzat.
―Sí, exacte. Has de pensar que per ells els jueus no eren humans. Els nazis feien tots aquests experiments científics amb la frenologia i els cranis, per exemple. Quan deshumanitzes un poble sencer, com es va fer amb els pobles africans, no hi ha cap problema a fer-los esclaus perquè no són éssers humans. Quan deshumanitzes algú pots fer-li allò que vulguis i això van fer els nazis amb els jueus, fins i tot tractaven millor els gossos. Per ells els jueus eren com si fossin escarabats.

―Paral·lelament a l’arribada del primer comboi de dones eslovaques a Auschwitz arriben les seves vigilants de Ravensbrück. Dones que no demostren gens d’empatia vers elles. Hauria estat diferent si els vigilants haguessin estat homes?
―No crec que hi hagués hagut un tractament diferent. Les SS que supervisaven les dones de Ravensbrück que vigilaven les jueves eslovaques eren tots homes, no eren dones els qui vigilaven les kapos. Hem de recordar que la majoria d’aquestes kapos ja eren criminals i algunes eren criminals greus, dones assassines en molts casos, i que ja havien passat unes experiències terribles a Ravensbrück. Ara tenien algú a sota. I també hem de recordar que totes eren àries, que es creien superiors i que els jueus no eren alemanys –de fet no eren res per a les vigilants. N’hi havia algunes, potser les prostitutes i les presoneres polítiques, que sí que eren bondadoses envers les noies jueves i intentaven defensar-les o avisar-les de què els esperava, però la majoria de les vigilants eren criminals depravades.

―Al pròleg hi ha una frase demolidora, que explica que els supervivents sovint es culpen a si mateixos d’allò que han fet per sobreviure, que sempre hi plana l’ombra de la sospita…
―Sí, això és millor no fer-ho perquè, si no, acabes parant boig. Hi ha una cosa que va implícita en la supervivència, que és que t’has de perdonar per tot allò que hagis hagut de fer per sobreviure, tot i que també pot ser que hagis passat aquesta situació de forma totalment ètica i recta i no hagis de tenir cap remordiment.

―Com a narradora heu optat per una solució complicada, la d’inventar alguns diàlegs. És molt efectiva perquè fa que el lector sigui dins el llibre, però en vàreu dubtar?
―No, en cap moment! Ho tenia tot a la punta de la llengua, sento totes les veus i escolto els testimonis i moltes vegades el testimoni interpreta allò que t’explica amb veus diferents per exemple i després paren, però jo aquestes veus no deixo de sentir-les. És com si veiés una pel·lícula. Sí que passava que algunes vegades havia de parar i tallar.

―És una solució molt anglosaxona, això. Aquí no sé si algú s’hi atreviria en un llibre de no-ficció…
―Sí, reconec que és arriscat, per això m’encarrego de remarcar molt bé els diàlegs perquè sempre quedi molt clar qui parla, què correspon a un testimoni directe i què he escrit jo. De vegades passava que el testimoni parava a mitges d’una història que explicava i en passava a contar una altra –penseu que és gent molt gran en molts casos. I això em deixava al mig d’una història superimportant que necessitava acabar d’explicar i que ells no consideraven rellevant, i aquí havia de tenir alguna llicència per a poder continuar la narració allà on elles la interrompien.

―Què significa per a vós que hi hagi una traducció al català d’aquest llibre?
―Em sembla fantàstic. M’encanta Catalunya, la Costa Brava. Vaig viure prop de Girona durant una temporada i sé que els catalans també van patir molt durant la Segona Guerra Mundial, molts van morir o van ser deportats i va ser una sorpresa meravellosa veure aquesta edició tan fantàstica.

―Penseu que la denominació de literatura concentracionària és correcta? Al meu entendre el vostre llibre hi entronca malgrat que no sigui un llibre escrit directament per algú que va passar pels camps.
―Penso que la literatura de l’holocaust és fonamental, absolutament cabdal. La majoria de supervivents  dels camps de concentració no són escriptors de professió. Poden explicar la història però ho fan més amb texts que s’assemblen més a unes memòries. I estic convençuda que els assaigs narratius també requereixen arcs dramàtics, a més de ser basats en fets reals. I poder explicar una història tan potent com aquesta, basada en una multiplicitat de testimonis relligats, crec que és molt rellevant per a la història de l’holocaust, perquè no és una aproximació acadèmica, sinó que és un text per a qualsevol mena de lector, a banda que naturalment conté molts recursos i bibliografia, però algú que no faci el doctorat pot llegir perfectament aquest llibre i commoure’s amb el relat.

―Potser entre els lectors de més de cinquanta anys comença a haver-hi un afartament de lectures sobre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, però penso que per als joves aquesta història és absolutament desconeguda… I que la podrien llegir amb fascinació absoluta.
―Això espero, i tant. Ara mateix als EUA ha sorgit una informació del tot corprenedora sobre la manca de coneixement sobre l’holocaust: més del 60% de la gent no sap què és Auschwitz. Jo he estat professora d’universitat i crec que la manera d’evitar l’auge de l’extrema dreta i de l’antisemitisme i de la violència contra les minories és amb l’educació i és responsabilitat dels educadors crear una generació intel·ligent i oberta de mires.

―Doncs no sé si pensàveu de promocionar el llibre en un estat en què l’extrema dreta és la tercera força al parlament i on Vox, a les Corts Valencianes, s’ha negat a condemnar Auschwitz perquè deien que no s’hi havien exterminat homosexuals…
―No, no m’entra al cap, és absurd, és ridícul, és una bajanada com un piano. Quan feia recerca per al llibre vaig trobar un diagrama que em va interessar molt perquè no havia vist mai una cosa semblant. Era un diagrama molt primitiu de Birkenau i volia fer-lo servir, però vaig descobrir que era en un article escrit per una negacionista de l’holocaust que havia agafat mostres del terra i les havia fet servir per a dir que no hi havia cap prova que allà s’hagués cremat gent. Era un article horrorós i no sé d’on va treure el diagrama l’autor de l’article. El meu pare és en una comunitat de gent gran i un dels seus amics era parlant d’ídix i va ser a Auschwitz el 1951, hi va anar de viatge i va dir que de la terra encara en sortien cendres. És per això que ens hem d’assegurar d’informar la gent, perquè als negacionistes de l’holocaust els hem de poder tancar la boca. No concebo com hi pot  haver un partit polític que digui coses així.

―Bé, és que som en un estat en què l’exaltació al dictador Franco encara no és penada per llei i no és condemnada.
―És estremidor, la veritat.

―Com a narradora, heu hagut d’establir cap límit envers els testimonis, o no us en vàreu posar?
―No, no hi ha límits, fins i tot escric molt sobre les rates, i aquí em vaig tallar perquè em fan molt de fàstic i no hi vull ni pensar, però sí que vaig escriure molt sobre rates molt humanes.

―És un llibre trist, però que deixa una experiència agredolça perquè també hi ha esperança i un punt d’humor…
―Fantàstic. No m’agraden les històries de terror i crec que per fer que els joves llegeixin un llibre com aquest has de tenir aquesta combinació agredolça, perquè, si no, no serà una experiència humana. L’altre dia parlava amb una supervivent que té un gran sentit de l’humor i em va dir: ‘no tinc res de què queixar-me’, i jo li vaig dir: ‘dona sí, si vas estar a Auschwitz’, i va esclatar a riure i va dir que sí que tenia raó que hi havia quelcom per a queixar-se. Crec que és molt important que siguem humans i que riguem i plorem a parts iguals.