29.05.2020 - 21:50
Ho he fet ja més d’una volta, i tant: he sortit a reactivar l’economia, que vol dir gastar. En el confinament he comprat a llibreries i he fet aportacions però això d’ara és tota una altra cosa, i jo que me n’alegre. Visc en un tros de la quadrícula de l’Eixample que no me’n podria desprendre per res, quan ho he intentat ha set inútil, en bona mesura perquè per més canvis i recanvis en les botigues des que hi vaig arribar fa trenta anys –els colmados, un a cada cantonada, han passat a la història– en poques passes tinc establiments que ara són de la família: si haguessin de tancar em moriria de pena. La papereria de l’Àlex i el Roger, el Ferrum on de vegades he dinat cada dia i ara serveix menjar per a emportar-se gairebé des dels inicis del tancament, el Morryssom i les tapes i la terrassa, el cine, la jove llibreria Obaga, els quioscos (n’aguanten dos), els biquinis i platillos de La Gilda, el Bauma de tantes i tantes converses i copes.
El primer dia que vaig sortir a reactivar l’economia només vaig poder anar a la papereria, els altres encara estaven tancats. El Roger atenia un home gran, vestit pulcre i viscut, que es va apartar de la paradeta muntada a la porta amb una mampara de plàstic per deixar pas a la dona de la cua davant meu. Esperava amb paciència que el Roger li pogués tornar a explicar per què no havia pogut fer no-sé-què i què havia de fer amb el mòbil: no és que m’ho expliqués, és que anava parlant sol i el sentia a dos metres. ‘Diu que he de baixar-me no-sé-què, i no ho entenc pas.’ ‘Perquè no tens cobertura’, li cridava l’altre i l’home gran el mirava estupefacte i amoïnat. Uns dies després, quan anava cap al mercat de l’Abaceria ara instal·lat al passeig de Sant Joan per obres, vaig ullar una cua una mica nodrida allà mateix. No era de la papereria, no, que ja m’estranyava, sinó de la barberia, una d’aquestes de model americà que proliferen pel barri, que té fums hipsters. El responsable li estava cridant a un vell i m’estava posant nerviosa. Tants dies de silenci als carrers amplien la sensibilitat sonora. El desgraciat li cridava al iaio que només li podia donar hora si la demanava per WhatsApp o per correu electrònic. Era evident que el vell era un exclòs digital, volia que l’altre l’apuntés a mà, però ni cas. No hi vaig intervenir per no clavar bronca ni fer més brogit. Em vaig limitar a mirar amb fúria el barber.
La primera cosa amb què vaig reactivar l’economia van ser retoladors i sobretot caixes per endreçar i cosetes així, de neteja i similars. He rumiat força on és millor que siguin les coses de la neteja per simplificar la feina (primer meva, ara ja de la Mariami que torna) i cap a Muji me’n vaig anar, els xinesos del barri encara no havien obert i la casa japonesa em fa el pes. Pel camí no vaig poder evitar entrar en una botiga de roba de promocions d’upa, eren els dies que només obrien els establiments de menys de no sé quants metres. Vaig concloure que reactivar l’economia caldrà practicar-ho força. I no em refereixo exactament a gastar. Quantes complicacions per a emprovar, quanta paciència els venedors. Ni se t’acudeixi posar-te anell, et pot passar com a mi que entre el gel desinfectant i els guants per uns moments vaig pensar que l’havia perdut (l’havia posat d’esma en una butxaca, i sempre en porto moltes). Només hi érem dues hipotètiques clientes, i totes dues patíem per la feina que donaríem a la botiga només de palpar les coses.
A les dues botigues, la de roba i la japonesa, que no són pas veïnes, les noies de la porta van fer el mateix comentari mentre em posaven el gel, igual paraula per paraula: Acabarem [elles] amb la pell de les mans feta fàstic. Tota la raó, tenen. Algú hi està pensant?
M’he sentit i em sento aquests dies fora de casa com una espeleòloga que descobreix capes i capes fondes del present revelades a la llum de la plaga. Detalls de la vida d’ara.
Cosa que em porta a l’artista d’avui.
La pintura de Mañas (Madrid, 1946) està entrellaçada amb la de Brigitte Szenczi de la setmana passada: exposen sempre junts. Ho remarco, no pinten junts, atenció: exposen junts. De sempre. No són tampoc pintors exactament iguals. Comparteixen vida i casa-taller, mons i referències, es pol·linitzen. I prou. Ell pinta de dia, ella de nit. Mañas, que viu a Barcelona des de 1974, pinta sovint el món somiat de la infància absorta de tel irreal. El cine i la pintura dels mestres l’ajuden a conformar escenes, llums i colors. El primer dels dos quadres que ens cedeix em fa pensar en una de les pel·lis d’aventures d’antany que ara es tornen a recuperar. Si l’espeleòleg en descoberta pot ser una imatge possible d’aquests temps pandèmics, el segon quadre remet a tant de tantes històries fins aquí, des que vam perdre el paradís. Em diu que la parella d’Adam i Eva surt de William Strang, pintor i gravador escocès del segle XIX que li agrada de manera especial. Viatges, homenatges, encaixos, acoblaments que l’art practica des de sempre entre el passat i el present són una de les arrels de l’art de Mañas. Potser també del nostre temps d’ara.
