09.10.2017 - 22:00
Ja ha passat més d’una setmana des del referèndum de l’1 d’octubre. El dia en què les porres no van aconseguir d’aturar els vots ni destruir les urnes. El dia en què bèsties de càrrega no van poder aturar la determinació d’un poble alegre, unit i combatiu. El dia en què el món va poder comprovar la feblesa de la democràcia espanyola i la ceguesa dels seus governants.
En els temps que vivim, una setmana és una eternitat i passen moltes coses, però és bo que en un dia com avui, en què tots restem expectants pel discurs del president Puigdemont aquesta tarda al parlament, recordem algunes de les vivències d’una jornada que no durarà anys, sinó segles.
5 a. m.
Sona el despertador. Mig país fa cas de l’home que ens va ensenyar que també podíem guanyar i s’alça ben d’hora ben d’hora, en unes laudes col·lectives que ni Montserrat i Poblet units no haurien pogut somniar. Lloança a la democràcia i als milers de persones valentes que estan disposades a defensar un dret tan bàsic com és el de poder votar.
Quan arribem davant l’Escola Cervantes de Ciutat Vella ja hi ha un munt de gent, silenciosa, expectant, amb els paraigües a punt per a aixoplugar-se. Dins l’escola, amb la porta tancada, els qui hi han fet nit. Des de divendres que l’escola ha estat ocupada en tot moment, en un exercici preciós d’autoorganització, en què pares i veïns hem coincidit, ens hem conegut i hem establert uns llaços invisibles que ja no es trencaran mai més.
7.30 a. m.
Una delegació de 33 diputats i eurodiputats internacionals que ve a observar el desenvolupament del referèndum convidada per Diplocat surt des de diferents hotels de Barcelona. Es divideixen en deu equips que visitaran una quarantena de ciutats. L’equip que jo acompanyo va a les Cotxeres de Sants, on és rebut amb aplaudiments pels centenars de persones concentrades a l’entrada.
Un cop hi entrem, hi ha taules, urnes, butlletes, sobres, gent per a constituir les meses. Les dificultats per a fer arrencar el programa informàtic que ha de permetre de votar i l’anunci que la pàgina ha estat blocada per la Guàrdia Civil espanyola és el primer senyal que hi ha un estat disposat a fer tant com calgui per impedir el lliure exercici del dret de vot. El segon senyal no triga gaire a arribar: són les primeres imatges de policies espanyols atacant col·legis electorals. Els diputats estrangers se les miren incrèduls.
9.30 a. m.
Quan les primeres persones poden votar a les Cotxeres de Sants, ens n’anem cap l’Escola Ramon Llull, on ens informen que la policia s’ha endut les urnes i ha deixat un munt de gent ferida. Quan hi arribem, policia i urnes ja no hi són, però els ferits sí. Els qui poden, mostren els efectes de les porres i les pilotes de goma a periodistes i observadors internacionals. La resta són atesos a les ambulàncies. Cara de consternació entre els nostres diputats.
Un periodista de La Sexta demana d’entrevistar un dels diputats. Hi accedeixo i paro l’orella. Primera pregunta: quin dia vau arribar? Segona pregunta: fins quin dia us hi quedeu? Tercera pregunta i última: qui us paga el viatge? Costa de creure, però aquesta és l’entrevista que fa una persona que s’autoanomena periodista al més semblant que hi pot haver a un observador internacional, enmig d’un escenari de caos i amb els ferits encara asseguts a terra. Quina vergonya.
11.30 a. m.
Marxem cap a Sabadell, on el col·legi electoral on havia de votar Carme Forcadell també ha estat atacat. La presidenta del parlament ha votat en un altre col·legi, però quan hi arribem ens la trobem fent una visita i animant tothom. La policia hi ha entrat i ha rebentat un munt de portes, però no ha estat capaç de trobar les urnes, eficaçment amagades per una persona de l’AMPA. Això sí, per no passar la vergonya de marxar de buit, s’han endut unes capses de cartró plenes de joguines. Mentre comprovem els desperfectes amb els diputats, arriba el batlle de la ciutat. La imatge que oferim als nostres visitants és la d’un país mobilitzat per defensar la democràcia enfront dels atacs salvatges d’una policia més allunyada que mai de la gent que suposadament ha de defensar.
A aquesta hora, les imatges de la policia atonyinant gent de tota edat i condició ja circulen com la pólvora de mòbil en mòbil. Els diputats estan indignats i fan trucades als mitjans de comunicació dels seus països. El meu mòbil és a punt d’explotar. Missatges, trucades i piulets es barregen amb la ràbia que sento quan m’arriben les primeres imatges de la brutalitat policíaca a l’Escola Dolors Monserdà de Sarrià, l’escola dels meus fills, on reconec que les porres descarreguen la seva força inútil i gratuïta sobre el cos del pare de la X i la dona que arrosseguen pels cabells és la mare de la Y.
1.30 p. m.
Visitem un parell de col·legis electorals a Sant Cugat del Vallès acompanyats de la batllessa. Invariablement, es repeteixen els aplaudiments unànimes dels qui protegeixen els espais quan veuen que la comitiva és formada per diputats estrangers. Una diputada nòrdica del nostre equip fa estona que té els ulls humits. Està bé de comprovar com a Sant Cugat la gent vota amb normalitat, en un ambient festiu i de menys tensió que el que hem viscut fins ara.
Dinem al Mesón de Sant Cugat i no puc evitar de pensar en Ramon Barnils i en tots els qui haurien volgut viure una jornada com aquesta i ja no hi són. Ho fem per ells, també. Mentre dinem, un diputat bàltic em confessa que ha reviscut sensacions del seu procés d’independència i que l’actitud del govern de Madrid li recorda les hostilitats de Moscou que van sofrir en la pròpia pell. Abans d’emprendre el viatge de tornada cap a Barcelona, el conductor de la furgoneta m’explica que ha aprofitat la pausa del dinar per anar a votar al seu poble, Cerdanyola del Vallès, i em mostra orgullós la fotografia del seu mòbil. Parla castellà i confesso que em sorprèn alegrement.
6 p. m.
Torno a l’Escola Cervantes de Barcelona per poder votar. Hi trobo la tensió i els nervis que el grup de WhatsApp que s’ha creat ha transmès durant tot el dia. Uns quants col·legis de Ciutat Vella han hagut de tancar i això implica que les urnes del Cervantes acumulin molts vots, en aquella hora. Alguns diuen que valdria més tancar les portes. El fet que la comissaria de Via Laietana sigui a la vora fa que cada moviment de furgonetes sigui vist com el preludi d’un atac imminent. L’accés és estret i hi ha molta gent concentrada a la porta. Per enèsima vegada, la multitud expulsa tres policies espanyols de paisà que intentaven accedir al local.
La presència de diputats internacionals dóna una certa tranquil·litat als qui defensen el col·legi. L’arribada de Carme Forcadell encara ajuda més a aixecar la moral. La presidenta saluda un a un els membres de les meses i es fon en una abraçada amb l’actriu Sílvia Bel, que també hi és. Càmeres i fotògrafs la segueixen fins que la responsable de la seva seguretat l’obliga a anar-se’n, en contra de la seva voluntat. Però ja falta molt poc per al tancament i finalment els vots es poden comptar sense entrebancs. La gent s’abraça i aplaudeix, la tensió acumulada al llarg del dia ha estat molt gran.
9 p. m.
En un hotel de prop del Centre Internacional de Premsa que Mediapro ha organitzat a la vora de la plaça de les Glòries, els 33 diputats i eurodiputats es tanquen en una sala per consensuar un informe que llegiran al cap d’un parell d’hores. Tenen refrescos i entrepans, un ordinador i una impressora. De tant en tant, un grup de 5 o 6 diputats surt de la sala per poder discutir algun punt en petit comitè. Un diputat m’explica sense pudor que avui ha plorat tres vegades: de ràbia quan ha vist com la policia pegava gent indefensa, d’alegria quan ha vist com la gent podia votar i d’emoció quan una àvia l’ha abraçat per agrair-li la seva presència.
A quarts de dotze de la nit, el portaveu de la delegació, Dimitrij Rupel, ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia, llegeix la declaració conjunta, en què condemnen la violència policíaca i mostren admiració per la determinació del poble català a poder votar. Les fotocòpies del document que reparteixo entre la premsa internacional que omple la sala les ha fetes una periodista de Madrid que treballa a Mediapro. Mentre la màquina va copiant, em deixa clar que considera vergonyós i inacceptable això que ha passat avui, més enllà de si sent simpatia o no per la causa independentista.
