27.09.2021 - 19:50
El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol, José Luis Escrivà, ha aixecat polseguera dient que haurem d’allargar la vida laboral, però als estats capdavanters d’Europa la gent de 55 anys a 65 que treballa és més del 70%, i, en canvi, a l’estat espanyol és del 55%.
Escrivà considera que a Espanya cal un canvi cultural per a seguir la tendència europea de treballar cada vegada més entre els 55 anys i els 70 o 75. En una entrevista al diari Ara, deia ahir: “En aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no solament no seguim aquesta tendència sinó que reduïm la proporció de majors de cinquanta-cinc anys en actiu.” Quan li van demanar si el sistema de pensions era sostenible, va respondre que sí i que aconseguir que l’edat efectiva de jubilació s’acosti a l’edat legal és el mecanisme més potent perquè ho sigui més, de sostenible, de manera que l’objectiu del govern espanyol és que es desincentivi la jubilació anticipada.
Com era previsible, li han caigut garrotades de tot arreu. Avui ha volgut matisar-ho, arran de l’onada de crítiques. “En cap cas no dic que calgui treballar fins a setanta-cinc anys com alguns suggereixen, sinó fomentar mesures que contribueixin a canviar la mentalitat de les empreses perquè no expulsin treballadors del mercat laboral a partir de cinquanta-cinc anys, desaprofitant-ne l’experiència; cal millorar els incentius a la jubilació demorada perquè qui ho vulgui pugui treballar més enllà de l’edat ordinària de jubilació, com hem acordat amb els agents socials i com recull el projecte de llei que ja és al parlament”, ha dit a Twitter.
El secretari general d’UGT, Pepe Álvarez, va qualificar les paraules del ministre de “disbarat absolut”. “És una falta de respecte als qui fa 30 anys, 40 o 45 que treballen”, va dir. També s’hi oposa el dirigent de Comissions Obreres, Unai Sordo: “No hi ha cap proposta de ningú d’elevar l’edat de jubilació al nostre país i tots els missatges que confonguin en aquest sentit són missatges que no aporten res.” Els sindicalistes diuen allò que creuen que toca dir i la gent vol sentir, però no sé si ho pensen realment. Jo no.
Més cautelosa ha estat la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que aquest matí ha recordat que era un afer de màxima importància per a gairebé deu milions de pensionistes. “Demanaria prudència –ha subratllat–. És prou sabuda la nostra posició. Millorar les pensions públiques: això hem de fer”, ha afegit. I ha precisat que la proposta d’Escrivá no forma part de cap acord de govern.
Penso sincerament que el ministre Escrivá té raó, però ningú no ho vol sentir dir. Uns perquè senzillament s’emprenyen i uns altres perquè fan allò que els toca fer. Cal recordar unes quantes coses que fan que l’evolució actual sigui insostenible. Cal mirar tan sols la demografia i l’envelliment de la població, els comptes públics, la següent onada de jubilacions dels baby boomers (nascuts entre final dels cinquanta i mitjan setanta), la sostenibilitat del sistema públic de pensions, la necessitat de començar a estalviar com més aviat millor per complementar la pensió pública… Tots els elements d’aquesta coctelera que agiten la futura jubilació semblen apuntar cap a aquesta direcció. Aquí i a la resta d’Europa. Amb una diferència: que a molts països ja han començat a fer feina i en alguns altres encara no.
Hi ha un exemple que no demana gaires explicacions. En relació amb l’edat legal de jubilació, que a Espanya passarà de 65 anys a 67, progressivament fins l’any 2027, i atès que hi ha incentius per a allargar la vida laboral més enllà de l’edat legal de jubilació, cal preguntar-se quanta gent de més de seixanta-cinc anys treballa efectivament i en quins països n’hi ha més.
A la Unió Europea dels 27, hi ha més de dos milions i mig de treballadors, concretament 2.687.000, més grans de seixanta-cinc anys. Segons les dades d’Eurostat del 2020, Alemanya encapçala el rànquing d’Europa, amb 840.000 treballadors en actiu de més de seixanta-cinc anys. Molt més enrere hi ha Itàlia (258.000) i França (240.000). Cal tenir en compte, això sí, que l’estatística d’Eurostat no té dades del Regne Unit, país que probablement supera Alemanya. Per trobar l’estat espanyol cal baixar fins a la vuitena posició, amb 121.000. És evident que els valors absoluts poden desvirtuar la realitat, però cal tenir en compte que la població espanyola no és set vegades menor que l’alemanya, ni la meitat de la francesa o italiana. Aquesta és la realitat, encara que costi d’admetre. I es contradiu amb tot allò que explicava a la píndola del 10 de setembre, on es deixava prou clar que, enmig de la recuperació, hi ha moltes empreses que rebutgen els de més de cinquanta anys. Una part del canvi de cultura que esmentava el ministre Escrivá anava també per aquí.
Si voleu, podem mirar una altra franja d’edat, la de 55-65 anys, que potser ens dóna una idea més clara de la situació actual. A l’estat espanyol (segon trimestre del 2021, OCDE) treballen un 55% de persones d’aquesta franja; a Suècia un 77%; a Alemanya, Dinamarca i Suïssa, un 72%; a Portugal, un 64%; i a Grècia, un 44%. La mitjana de la UE-27 és de 60%. Som lluny dels països capdavanters i aquesta és una dada clau, no solament per la feina, sinó també per les pensions. Moltes vegades sento parlar de les pensions i sembla talment que caiguin del cel.
Penso, en definitiva, que ja és hora d’anar-nos fent a la idea que l’evolució demogràfica que tenim ens diu que haurem de treballar més –i les empreses hi tenen molt a veure–, perquè, al capdavall, els diners que cobrem en pensions són faves comptades. Tant si vénen com ara de les prestacions a la Seguretat Social com si en passem uns quants al pressupost general. El cost serà el mateix i el desequilibri, també.
