Hassan Nasral·là, la mort de l’home que va fer gran l’Hesbol·là

Hassan Nasral·là, un clergue xiïta que va dirigir durant dècades el grup militant libanès Hesbol·là i es va convertir en un dels dirigents més poderosos i controvertits del Llevant, reverenciat pels seus seguidors com un salvador i condemnat pels seus enemics com un terrorista, va morir ahir a Beirut a causa d’un atac israelià. Tenia seixanta-quatre anys.

Nasral·là, que va transformar el seu moviment de guerrilla xiïta gihadista, amb el suport de l’Iran, en l’organització paramilitar més capacitada del Llevant, va dedicar la vida a enfrontar-se a Israel i els Estats Units. Durant el seu lideratge d’ençà de començament de la dècada dels noranta, Nasral·là va supervisar l’expansió de l’Hesbol·là d’un moviment clandestí dedicat a expulsar les forces israelianes d’ocupació del Líban a una força militar regional que va dur a terme operacions més enllà de les fronteres del Líban a Síria, l’Irac i el Iemen.

Tot i que no va ocupar mai cap càrrec oficial al govern, Nasral·là va ser el polític més influent del Líban. Sota el seu lideratge, l’Hesbol·là es va convertir en el partit polític dominant del país, amb escons al parlament libanès, ministres al gabinet i la capacitat de formar els eternament fràgils governs del país o desfer-los.

Al mateix temps, va dirigir l’equivalent a un govern paral·lel que operava al costat d’un estat libanès més feble. La xarxa de clíniques, escoles i serveis socials de l’Hesbol·là per a la seva base xiïta superava la que podia oferir el govern libanès. La seva milícia superava l’exèrcit libanès i es considerava “l’actor no estatal més armat del món”, segons un informe del 2018 del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals.

Nasral·là va ser l’aliat àrab més fidel i de confiança de l’Iran xiïta i va permetre a Teheran de projectar la seva influència més enllà del país fins la costa de la Mediterrània i la frontera d’Israel amb el Líban.

Entre els seus seguidors, Nasral·là era vist com una figura paterna, una brúixola moral i una guia política. Va ser elogiat com l’home que va apoderar la comunitat xiïta libanesa, abans oprimida i empobrida, la va protegir de les incursions israelianes i va convertir l’Hesbol·là en una força de dissuasió formidable.

A causa de les amenaces contra la seva vida, no se l’havia vist en públic del 2014 ençà. En comptes d’això, es comunicava amb els seus seguidors per mitjà d’emissions televisades regularment, enregistrades en llocs que no van ser mai revelats.

Vestit sempre amb el turbant negre que indica descendència del profeta Mahoma, Nasral·là oferia consells sobre qüestions que anaven dels esdeveniments regionals complicats fins a la higiene personal durant la pandèmia de la covid, i parlava sovint durant hores sense apunts, sempre amb el seu estil planer però articulat, que el va establir com un orador hàbil.

Camí cap al lideratge

Hassan Nasral·là, el pare del qual tenia una parada de verdures i després una botiga de queviures modesta, va néixer en un barri de barraques majoritàriament cristià prop de Beirut el 31 d’agost de 1960. Era el novè de deu germans i de ben jove es va sentir atret per l’estudi de la teologia.

El 1978, va anar a estudiar a la ciutat santa xiïta de Najaf, a l’Irac. Era una època de fervor religiós intens per als xiïtes de la regió, que s’aglutinaven al voltant dels ensenyaments de Muhammad Baqir al-Sadr. Les teories religioses de Sadr van inspirar l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el cap revolucionari iranià que també estudiava a Najaf en aquell moment.

Nasral·là es va unir al partit Dawa de Sadr i va estudiar sota Abbas al-Musawi, un xeic libanès que es va convertir en un dels dirigents fundadors de l’Hesbol·là després d’haver-se creat a l’Iran el 1982.

Després de l’assassinat de Musawi per Israel el 1992, Nasral·là el va succeir com a secretari general de l’Hesbol·là, un càrrec que ha ocupat fins que ha mort. Segons els termes de l’acord que va posar fi a la guerra civil del Líban el 1990, l’Hesbol·là va ser l’única facció a què van permetre de conservar les armes, amb el propòsit de mantenir la guerra de “resistència” contra les tropes israelianes que ocupaven el sud del Líban.

Durant els vuit anys següents, Nasral·là va dirigir un seguit constant d’atacs suïcides i bombardaments que finalment van obligar a la retirada de les tropes israelianes del Líban l’any 2000. La mort del seu fill de divuit anys, Hadi, en una batalla amb Israel el 1997, va reforçar les credencials de lideratge de Nasral·là i el va posicionar com un home que havia compartit el patiment d’aquells que lluitaven contra l’ocupació israeliana.

Ell i la seva dona, Fatima Yassin, es creu que van tenir quatre fills més.

La retirada dels israelians, que va portar la pau a tot el país per primera vegada en gairebé vint-i-cinc anys, va ser celebrada al Líban i a tota la regió com una victòria per a l’Hesbol·là i com un triomf personal de Nasral·là.

Però els seus èxits en nom de la població xiïta van començar a causar malestar entre les altres comunitats religioses del Líban, una divisió que es va aprofundir amb un atemptat suïcida el febrer del 2005 que va matar el principal polític sunnita del Líban, l’ex-primer ministre Rafiq Hariri, juntament amb vint-i-una persones més.

Molts libanesos van culpar Síria d’haver organitzat l’assassinat, i les tropes sirianes, que havien ocupat el Líban d’ençà del 1976, es van veure obligades a retirar-se’n per la pressió de protestes multitudinàries als carrers encapçalades per sunnites, cristians i drusos.

El 2020, un tribunal amb el suport de l’ONU als Països Baixos va condemnar un membre de l’Hesbol·là (i en va absoldre tres més) per conspiració en l’assassinat, però va dir que no havia trobat proves que poguessin vincular els dirigents de l’Hesbol·là o Síria amb l’atac.

L’Hesbol·là també ha estat sospitós durant dècades d’un seguit d’assassinats de periodistes, polítics i activistes. Després de la mort de Hariri, la comunitat internacional, especialment els Estats Units, van començar a pressionar l’Hesbol·là perquè es desarmés.

Nasral·là va restaurar breument les seves credencials nacionalistes durant la guerra de l’Hesbol·là del 2006 contra Israel, en què el grup va portar l’exèrcit israelià, més poderós, fins a un punt mort. Com a únic dirigent àrab que havia aconseguit de resistir contra Israel en els seus gairebé seixanta anys d’existència, Nasral·là va ser aclamat a tot el món àrab com un heroi.

L’Hesbol·là va emergir de la guerra amb una força renovada i la determinació de construir un arsenal i desenvolupar armes més grans i sofisticades amb la capacitat d’atacar objectius en profunditat dins el territori israelià. Però al Líban va començar a créixer el ressentiment contra la creixent força de l’Hesbol·là.

Prioritzar la seva secta

El 2008, després de l’intent del govern libanès de reduir la xarxa privada de telecomunicacions en expansió de l’Hesbol·là, Nasral·là va enviar els seus combatents al carrer. Va ordenar als seus soldats que actuessin en un discurs televisat, en què va descriure la xarxa com una “línia vermella equivalent a una declaració de guerra”.

“La nostra resposta és que contra qui declari la guerra contra nosaltres –sigui un germà o un pare– és el nostre dret defensar-nos a nosaltres mateixos i la nostra existència”, va afegir.

Els combatents de l’Hesbol·là van envair aleshores l’oest de Beirut, històricament una esfera d’influència sunnita. La demostració de força va afirmar l’Hesbol·là com la força militar més poderosa del país. Però també va minar l’estatus de Nasral·là com a dirigent nacionalista: per primera vegada, l’Hesbol·là havia emprat les armes que guardava per lluitar contra Israel en contra dels seus propis conciutadans libanesos.

L’enviament per ordre de Nasral·là de combatents de l’Hesbol·là a Síria el 2012 per donar suport als esforços de Baixar al-Assad per aixafar la rebel·lió contra el seu règim va polaritzar encara més el Líban i la regió. La intervenció va accentuar els matisos sectaris d’una guerra que enfrontava una rebel·lió majoritàriament sunnita contra el règim sirià aliat de l’Iran, dominat per membres de la secta alauita d’al-Assad, una branca de l’islam xiïta.

Militarment, la intervenció va ser un èxit. Els combatents de l’Hesbol·là, disciplinats i ben entrenats, van reforçar les capacitats afeblides de l’exèrcit sirià, van assegurar la supervivència d’al-Assad en un moment clau i van ajudar l’Iran a reforçar el seu bastió a Síria.

Però l’esforç també va fer malbé les credencials panàrabs de Nasral·là i el van marcar com un dirigent que prioritzava els interessos de la seva secta. Després de suportar dècades d’ocupació siriana, molts libanesos, especialment els correligionaris sunnites dels rebels sirians, simpatitzaven amb la rebel·lió contra al-Assad.

I el conflicte va costar diners i vides tot just abans del que es convertiria en el desafiament més gran de Nasral·là: el col·lapse de l’economia libanesa i les noves sancions imposades per l’administració Trump al seu finançador principal, l’Iran.

El desmantellament el 2019 del sistema bancari i financer del país va causar una privació generalitzada per a tots els libanesos, inclosos els xiïtes que havien vist millorar les seves condicions de vida sota el lideratge de Nasral·là.

L’Hesbol·là va haver d’enfrontar-se aleshores a nivells més reduïts de finançament per part de l’Iran, l’economia del qual es deteriorava de pressa. El moviment es va veure obligat així a fer retallades als seus generosos programes de despesa i, per primera vegada, van començar a aparèixer indicis de descontentament amb l’Hesbol·là entre els xiïtes.

La freqüència dels discursos de Nasral·là va augmentar a mesura que pretenia d’alleujar les preocupacions de la seva base de seguidors, i hi abordava qüestions com ara els tipus d’interès que els bancs haurien d’establir i la captació d’inversions xineses al Líban per a resoldre la crisi econòmica.

Els discursos el van revelar com un dirigent més preparat per lluitar en guerres que no pas per afrontar les dificultats financeres del país, però l’adulació amb què Nasral·là era obsequiat pels seus seguidors era tan gran, que mai va ser culpat personalment pels desastres que hi havia al Líban.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb