29.09.2024 - 01:41
|
Actualització: 29.09.2024 - 01:54
Hasan Nasral·là, un clergue xiïta que va dirigir durant dècades el grup militant libanès Hesbol·là i es va convertir en un dels líders més poderosos i controvertits del Llevant, reverenciat pels seus seguidors com un salvador i condemnat pels seus enemics com un terrorista, va morir el 27 de setembre a Beirut a causa d’un atac israelià. Tenia 64 anys.
Nasral·là, que va transformar el seu moviment de guerrilla xiïta gihadista, recolzat per l’Iran, en l’organització paramilitar més capacitada de l’Orient Mitjà, va dedicar la vida a enfrontar-se a Israel i els Estats Units. Durant el seu lideratge des de principis de la dècada de 1990, Nasral·là va supervisar l’expansió de l’Hesbol·là d’un moviment clandestí dedicat a expulsar les forces israelianes d’ocupació del Líban a una força militar regional que va dur a terme operacions més enllà de les fronteres del Líban, a Síria, l’Irac i el Iemen.
Tot i que mai va ocupar cap càrrec oficial en el govern, Nasral·là va ser el polític més influent del Líban. Sota el seu lideratge Hesbol·là es va convertir en el partit polític dominant del país, amb escons al parlament libanès, ministres al gabinet i la capacitat de formar o desfer els eternament fràgils governs del país.
Al mateix temps, va dirigir el que equivalia a un govern paral·lel que operava al costat d’un estat libanès més feble. La xarxa de clíniques, escoles i serveis socials de l’Hesbol·là per a la seva base xiïta superava el que podia oferir el govern libanès. La seva milícia superava l’exèrcit libanès i es considerava “l’actor no estatal més armat del món”, segons un informe de 2018 del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals.
Nasral·là va ser l’aliat àrab més fidel i de confiança de l’Iran xiïta, permetent a Teheran projectar la seva influència més enllà d’Iran fins a les costes del Mediterrani i la frontera d’Israel amb el Líban.
Entre els seus seguidors, Nasral·là era vist com una figura paterna, una brúixola moral i una guia política. Va ser elogiat com l’home que va empoderar la comunitat xiïta libanesa, abans oprimida i empobrida, i la va protegir de les incursions israelianes convertint l’Hesbol·là en una força de dissuasió formidable.
A causa de les amenaces contra la seva vida no se l’havia vist en públic des de 2014. En comptes d’això, es comunicava amb els seus seguidors a través d’emisions televisades regularment, gravades en llocs mai revelats.
Vestit sempre amb el turbant negre que indica descendència del profeta Mahoma, Nasral·là oferia consells sobre temes que anaven des dels esdeveniments regionals complicats fins a la higiene personal durant la pandèmia de la covid, parlant sovint durant hores sense apunts, sempre amb el seu estil planer però articulat, que el va establir com un orador hàbil.
Camí cap al lideratge
Hasan Nasral·là, el pare del qual tenia una parada de verdures i després una botiga d’aliments modesta, va néixer en un barri de barraques majoritàriament cristià prop de Beirut el 31 d’agost de 1960. Era el novè de 10 germans i des de ben jove es va sentir atret per l’estudi de la teologia.
El 1978, va anar a estudiar a la ciutat santa xiïta de Najaf, a l’Irac. Era una època de fervor religiós intens per als xiïtes de la regió, que s’aglutinaven al voltant dels ensenyaments de Mohammed Bakr al-Sadr. Les teories religioses de Sadr van inspirar l’aiatol·là Ruhollah Khomeini, el líder revolucionari iranià que també estudiava a Najaf en aquell moment.
Nasral·là es va unir al partit Dawa de Sadr i va estudiar sota Abbas al-Musawi, un xeic libanès que es va convertir en un dels líders fundadors de l’Hesbol·là després de la seva creació per part de l’Iran el 1982.
Després de l’assassinat de Musawi per Israel el 1992, Nasral·là el va succeir com a secretari general de l’Hesbol·là, un càrrec que ha ocupat fins a la seva mort. Sota els termes de l’acord que va posar fi a la guerra civil del Líban el 1990, l’Hesbol·là va ser l’única facció que se li va permetre conservar les armes, amb el propòsit de mantenir la guerra de “resistència” contra les tropes israelianes que ocupaven el sud del Líban.
Durant els vuit anys següents, Nasral·là va liderar un seguit constant d’atacs suïcides i bombardeigs que finalment van obligar la retirada de les tropes israelianes del Líban l’any 2000. La mort del seu fill de 18 anys, Hadi, en una batalla amb Israel el 1997, va reforçar les credencials de lideratge del senyor Nasral·là, posicionant-lo com un home que havia compartit el patiment d’aquells que lluitaven contra l’ocupació israeliana.
Ell i la seva dona, Fatima Yassin, es creu que van tenir quatre altres fills.
La marxa dels israelians, que va portar la pau a tot el país per primera vegada en gairebé 25 anys, va ser celebrada al Líban i a tota la regió com una victòria per a l’Hesbol·là i com un triomf personal per Nasral·là.
Però els seus èxits en nom de la població xiïta van començar a causar malestar entre les altres comunitats religioses del Líban, una divisió que es va aprofundir amb un atemptat suïcida el febrer de 2005 que va matar el principal polític sunnita del Líban, l’ex-primer ministre Rafiq al-Hariri, juntament amb 21 altres persones.
Molts libanesos van culpar Síria d’organitzar l’assassinat, i les tropes sirianes, que havien ocupat el Líban des de 1976, es van veure obligades a retirar-se sota la pressió de protestes massives als carrers liderades per sunnites, cristians i drusos.
El 2020, un tribunal recolzat per l’ONU als Països Baixos va condemnar un membre de l’Hesbol·là (i en va absoldre tres altres) per conspiració en l’assassinat, però va dir que no havia trobat proves que poguessin vincular els líders de l’Hesbol·là o Síria amb l’atac.
L’Hesbol·là també ha estat sospitós durant dècades en una sèrie posterior d’assassinats de periodistes, polítics i activistes. Després de la mort de Hariri, la comunitat internacional, especialment els Estats Units, van començar a pressionar Hesbol·là perquè es desarmés.
Nasral·là va restaurar breument les seves credencials nacionalistes durant la guerra d’Hesbol·là de 2006 amb Israel, en la qual el grup va portar l’exèrcit israelià, més poderós, fins a un punt mort. Com l’únic líder àrab que havia aconseguit resistir a Israel en els seus gairebé 60 anys d’existència, Nasral·là va ser aclamat a tot el món àrab com un heroi.
L’Hesbol·là va emergir de la guerra amb una força renovada i la determinació de construir el seu arsenal i desenvolupar armes més grans i sofisticades amb la capacitat d’atacar objectius en profunditat dins del territori israelià. Però a Líban, va començar a créixer el ressentiment contra la creixent força d’Hesbol·là.
Prioritzant la seva secta
El 2008, després que el govern libanès intentés reduir la xarxa privada de telecomunicacions en expansió d’Hesbol·là, Nasral·là va enviar els seus combatents al carrer. Va ordenar als seus soldats que actuessin en un discurs televisat, en el qual va descriure la xarxa com una “línia vermella… equivalent a una declaració de guerra.”
“La nostra resposta”, va afegir, “és que contra qui declari la guerra contra nosaltres -ja sigui un germà o un pare- és el nostre dret defensar-nos a nosaltres mateixos i la nostra existència.”
Els combatents de l’Hesbol·là van envair aleshores l’oest de Beirut, històricament una esfera d’influència sunnita. La demostració de força va afirmar Hesbol·là com la força militar més poderosa del país. Però també va minar l’estatus de Nasral·là com a líder nacionalista: per primera vegada, Hesbol·là havia girat les armes que guardava per lluitar contra Israel en contra dels seus propis conciutadans libanesos.
L’enviament per part de Nasral·là de combatents d’Hesbol·là a Síria el 2012 per donar suport als esforços d’Assad per aixafar la rebel·lió contra el seu règim va polaritzar encara més el Líban i la regió. La intervenció va accentuar els matisos sectaris d’una guerra que enfrontava una rebel·lió majoritàriament sunnita contra el règim sirià aliat de l’Iran, dominat per membres de la secta alauita d’Assad, una branca de l’islam xiïta.
Militarment, la intervenció va ser un èxit. Els combatents d’Hesbol·là, disciplinats i ben entrenats, van reforçar les capacitats afeblides de l’exèrcit sirià, assegurant la supervivència d’Assad en un moment clau i ajudant l’Iran a reforçar el seu bastió a Síria.
Però l’esforç també va fer malbé les credencials panàrabs de Nasral·là, marcant-lo com un líder que prioritzava els interessos de la seva secta. Després de suportar dècades d’ocupació siriana, molts libanesos, especialment els coreligionaris sunnites dels rebels sirians, simpatitzaven amb la rebel·lió contra Assad.
I el conflicte va costar diners i vides a les portes del que es convertiria en el major desafiament del Nasral·là: el col·lapse de l’economia libanesa i les noves sancions imposades per l’administració Trump al seu principal finançador, l’Iran.
El desmantellament el 2019 del sistema bancari i financer del país va provocar una privació generalitzada per a tots els libanesos, inclosos els xiïtes que havien vist millorar les seves condicions de vida sota el lideratge de Nasral·là.
Hesbol·là va haver d’enfrontar-se aleshores a nivells més reduïts de finançament per part de l’Iran, la pròpia economia del qual s’estava deteriorant ràpidament. El moviment es va veure obligat així a dur a terme retallades als seus generosos programes de despesa i, per primera vegada, van començar a aparèixer indicis de descontentament amb Hesbol·là entre els xiïtes.
La freqüència dels discursos del senyor Nasral·là va augmentar a mesura que buscava alleujar les preocupacions de la seva base de seguidors, abordant qüestions com els tipus d’interès que els bancs haurien d’establir i la captació d’inversions xineses al Líban per resoldre la crisi econòmica.
Els discursos el van revelar com un líder més preparat per lluitar en guerres que no pas per afrontar els problemes financers del país, però tal era l’adulació amb què Nasral·là era obsequiat pels seus seguidors que mai va ser culpat personalment pels desastres que tenien lloc al Líban.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
