10.03.2016 - 02:00
Hartmut Rosa arribava al CCCB dilluns a la tarda per impartir una conferència sobre l’acceleració del nostre temps en els nostres temps. El nostre temps, perquè més enllà de la fórmula matemàtica, allò que s’accelera no és el temps físic, sinó –com va dir Daniel Gamper, que va introduir l’acte– el temps viscut. Parlem d’una acceleració existencial, que es viu en primera persona, relacionada però no exhaurida amb i en la fórmula que usem per a estudiar l’increment de velocitat en els cossos. La pregunta sobre l’acceleració passa a orbitar inevitablement al voltant dels verbs poder i voler: què podem o no podem accelerar? Què volem o no volem accelerar? Preguntes com “Volem envellir més ràpid?” o “Podem escurçar el període de gestació d’un nadó?” són algunes de les qüestions que va formular Gamper abans de la intervenció del pensador alemany, deixeble d’Axel Honneth i referent en la qüestió de l’acceleració social i la Teoria Crítica. Les respostes haurien d’esperar.
Rosa va iniciar la conferència parlant-nos d’un món que es mou, i que ho fa cada vegada a un ritme més accelerat. Aquesta intuïció és evident: hi ha una dinamització que es fa present no només als ulls sinó al cos i a la ment de cadascun dels habitants del planeta i que per a Rosa té conseqüències negatives. El fet, però, és que aquesta dinamització té com a paper fonamental el manteniment d’allò establert. Cal afegir un adverbi a la premissa d’Il Gattopardo: “si volem que tot segueixi com ara, cal que tot canviï (i ràpid)”.
(Podeu continuar llegint aquest article de Núvol ací)
