Voldemort mata d’una manera diferent en català: els secrets de la traducció de Harry Potter

El juliol del 1997, una estudiant catalana, d’Erasmus, s’adreça a l’encarregat de la biblioteca de la Universitat de Lió. “M’heu de posar el teclat en català, per favor”, li va dir. L’home va arquejar una cella, incrèdul. “Això no es pot fer”, va dir. “I tant que es pot fer!” La noia era Laura Escorihuela, que cursava segon de Traducció i Interpretació. Tenia un encàrrec important i molt poc temps per a complir-lo. Havia de traduir Harry Potter i la pedra filosofal per a l’Editorial Empúries. L’editor Ernest Folch, bon amic seu, s’havia fixat en el llibre tot passejant per una fira literària, i va llançar-se a l’aventura. Escorihuela era en període de formació, tot just si havia fet la seva primera traducció, un guió del film Jackie Brown, de Quentin Tarantino. S’hi va lliurar amb entusiasme. Llavors Harry Potter no sonava a ningú. J. K. Rowling vingué a Barcelona per presentar les versions en català i en castellà i tan sols hi havia quatre periodistes o cinc a la sala.

“La primera lectura era de feina, em fixava en els noms i en els detalls”, recorda Escorihuela. Però després, mentre traduïa, tot i que ja l’havia llegit tècnicament, “la història em captivava tant que deixava de traduir i havia de continuar llegint”. Però el llibre no va acabar d’arrencar el vol. No es venia. I Folch va dubtar. Havia de publicar el segon volum? La inversió, aleshores, era significativa. Va anar d’un pèl: restaven dos mesos perquè Salamandra el publiqués en castellà, i Empúries va tornar a provar sort. Van donar trenta dies a Escorihuela per a fer la traducció. “Em vaig haver de dividir les pàgines que havia de fer per dia i fins que no acabés no me’n podia anar a dormir, perquè si no, acumulava retard. I què passava? Cada dia anava a dormir més tard i, per tant, em llevava més tard, perquè amb son no podia traduir, fins que vaig capgirar el rellotge del tot. El vaig acabar traduint de set del vespre a set del matí.”

Les hores passades amb aquell Harry Potter que encara era lluny de la fama, que no tenia gaire èxit, hores intenses i frenètiques, van fer que Escorihuela hi establís un lligam molt íntim. “I l’afecte crec que es nota en les traduccions”, diu. És cert. Llavors a Catalunya gairebé tan sols el coneixien l’editor i ella, i el seu home. “Amb el meu home el vam adoptar, dèiem que era el nostre fill de paper.” El vincle es va trencar a partir del cinquè llibre. Al moment de fer els films –que fou quan la saga agafà volada i quan la traductora començà a rebre liquidacions de drets importants–, la productora Warner va voler que tots els traductors firmessin un contracte perquè les seves traduccions es poguessin fer servir per al doblatge amb unes remuneracions escasses. Ella s’hi va plantar i va voler negociar; els tres últims són traduïts per Xavier Pàmies, també amb molta precisió.

Escorihuela no ha volgut veure els films. En va mirar els dos primers, per curiositat, i després ho va deixar. “Harry Potter té moltes capes. Les pel·lícules se centren molt en l’aventura, i a mi m’interessa més com explica les relacions humanes i la lectura política que se’n pot fer.”

El model de llengua: “Rowling no feia cap concessió”

La història de Harry Potter no és tan sols trepidant. La prosa no és recaragolada però tampoc mecànica ni ben bé fàcil per a la canalla. Està molt ben escrita, i molt ben traduïda. El català hi és ric, genuí, natural. “Jo no vaig fer cap gran plantejament sobre la riquesa de la prosa, em vaig deixar endur per la novel·la. Ara, és cert que era claríssim que Rowling no feia cap concessió a l’edat del lector. Si havia de fer servir una paraula, ho feia, per complicada que fos. De fet, és així com s’aprenen les paraules.”

Sobre el model de llengua li va preocupar una altra cosa. “La situació sociolingüística del català i la normativa. Hagrid, en la versió anglesa, té una manera molt seva de parlar. Al segon llibre hi ha una escena en què Harry el sent i el reconeix. Això en una pel·lícula és molt fàcil, perquè sents la veu i ja està, però al llibre has de respectar la seva parla especial. No podia ser que parlés català estàndard. No podíem ser una piconadora que ho uniformitzés tot. I això em va costar.” Van aconseguir trobar un equilibri: Hagrid parla un col·loquial no castellanitzat. Diu “re”, diu “allavorens”. “Amb tanta uniformitat en la narrativa i amb TV3 i tot plegat, ens hem carregat una mica la possibilitat de tenir un català col·loquial i la riquesa que et dóna una llengua col·loquial”, apunta.

Malabars amb els noms propis

Escorihuela tingué molta traça per a traduir amb punteria els jocs de paraules que amaguen molts noms propis, un exercici d’ironia molt característic de la saga. A Harry Potter i la pedra filosofal, per exemple, hi ha un mirall en què cadascú veu allò que més desitja –Harry s’hi veu amb els seus pares, assassinats al començament de la història. En diuen el mirall de Gised, que és “desig” a l’inrevés. En la versió anglesa, el mirall es diu Erised, “desire”, desig, a l’inrevés. En unes altres traduccions, com ara la castellana, detalls com aquests van passar-los per alt sovint. “Vaig tenir molt clar des d’un primer moment que l’experiència per al lector català havia de ser tan semblant com fos possible a l’experiència del lector anglès”, explica Escorihuela. “Totes les al·literacions les havia de transformar amb rimes. Però era complicat. Els noms de les residències no els vaig traduir perquè havia d’anar amb prudència. Com rimes Hufflepuff, per exemple? En francès no van deixar res. Ni tan sols Hogwarts es diu Hogwarts.”

És curiós que un dels noms que més recorden molts lectors és el de Gemma Gemec, un personatge menor que surt tan sols en un parell de trames de la història. Escorihuela se’n sorprèn, és un dels que no li van costar de traduir –el camí de l’anglès Moaning Myrtle, Myrtle la que gemega, fins a Gemma Gemec, és encertat però prou evident. En canvi, del nom que està més satisfeta és Ben Babbaw, l’amic més justet de la colla dels pares de Harry Potter. És un nom també poc traduït en unes altres versions. L’original és Peter Pettigrew, un cognom que etimològicament vol dir molt baixet, curt, amb la metàfora burleta que se’n deriva. “El ximple del poble”, explica Escorihuela. Més: Berta Noca, i Pau Parra, un nen que és una autèntica paparra. I un d’especialment deliciós: el Pi Cabaralla, un arbre que té branques amb vida pròpia per estomacar els qui li amenacen el tros. Divertida, també recorda que abans no sortissin els films hi havia qui la felicitava pel malvat Lord Voldemort. “Quin nom més bo”, li deien. Rowling l’havia pensat en francès.

L’altre envit gros van ser els encanteris. En l’original, Rowling, que és llicenciada en llengües romàniques, fa acrobàcies entre el llatí i una mena de cosa que sembla llatí, però que en realitat és anglès que sona com si fos llatí. Escorihuela va voler fer endreça: “Vaig pensar que el lector anglòfon no sol saber tant de llatí com el català, i no podia fer les mateixes trampes que Rowling.” Va ajudar-la una amiga i van cercar una coherència en els temps verbals, en persona i nombre, en tot. “Hi havia noms d’encanteris que ja ens anaven com l’anell al dit, en català”, és clar. Però n’hi havia que no. “Avada Kedavra”, per exemple, és el malefici de la mort en la versió anglesa, un emblema de les Forces del Mal. Però ací, la connotació un punt ridícula del terme abracadabra –“pota de cabra”, diu, riallera– va fer que decidís tirar pel dret i canviar-lo pel cèlebre “Obitus per subitum”.