El Hard Rock i la tomba d’Aragonès

El deure d’Esquerra Republicana, si volia sobreviure al desert autonòmic, era demostrar que, gràcies a la castració i el sacrifici, podia evitar que uns altres arrasessin el país; que, malgrat no tenir cap unça de sobirania, podia fer una feina de contenció. Almenys, els qui en privat encara defensen honestament Esquerra diuen que hauria de tenir aquest paper. Fóra una mica ingenu adonar-se’n ara que no se’n surt, però la flaquesa amb què han gestionat l’afer del Hard Rock és una cirereta ben representativa de la seva incapacitat. El govern reconeix sense embuts que el projecte del macrocomplex turístic a Salou i Vila-seca no respon al seu model de país: “Si demà haguéssim de construir el Hard Rock i s’hagués de construir de zero, no ho faríem. No ha estat mai un projecte que hagi generat entusiasme a aquest govern”, va dir la portaveu Patrícia Plaja. Però l’avalen –fent veure que no– en canvi de governar un any més.

Diuen que el pressupost no preveu cap partida per al Hard Rock, però ells mateixos admeten que els tràmits continuaran arran de l’acord amb el PSC. Diuen que no ho poden frenar perquè caldria pagar una indemnització als particulars que hi han de fer negoci, però no donen cap xifra sobre els diners que costaria, perquè enlloc no diu que calgués cap indemnització. Cap de les excuses que ha posat el govern no és creïble; no hauria de sorprendre, però Esquerra arribarà a final de mandat projectant més debilitat que no al principi. Si fa sis anys que dius que has de governar l’autonomia perquè no ho faci el PSC, quin sentit té assumir-ne els plans? Si un govern en minoria no té més remei que empassar-se els projectes de l’oposició, per què no defensa que no hi creu, s’hi confronta i convoca eleccions? Si el govern autonòmic no es pot encarar ni a la pinça PSC-Junts ni als interessos del sector privat, de què serveix tenir-lo?

Els últims anys, aquest país s’ha farcit de nihilistes que opinen que tot és dat i beneït i que aquesta mena de discussions ni tan sols paguen la pena perquè pràcticament ja ens hem extingit i tenim el país en una runa impossible de reconstruir. Jo he arribat a pensar-ho, i a escriure-ho, i ja no ho penso: sense independència molt difícilment farem cap reforma estructural que aporti prosperitat al país, però el paisatge sens dubte pot empitjorar. L’any passat, Salou va rebre més de dos milions de turistes i és el municipi amb menys renda per càpita familiar de tota la comarca; la Costa Daurada ha multiplicat substancialment els turistes que rep i el poder adquisitiu dels treballadors que hi viuen ha baixat: és clar que hi ha una diferència si es fa el Hard Rock o no. La Barceloneta ja és el barri més car de tot el país i els allotjaments turístics proliferen i s’encareixen fins i tot a la Mina: és clar que hi ha una diferència si es fa la Copa Amèrica o no.

Això no impedeix que les coses podrien haver anat diferent, i que el país podria estar menys devastat, però, amb el president Puigdemont ja al centre de la política espanyola, el president Aragonès podria haver començat a actuar amb més valentia, i no ho ha fet. No hi ha res de nou en tot això –ja es va veure amb la immersió–, però els últims moviments d’Esquerra –el pressupost amb el PSC, l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb socialistes i comuns, l’acostament a Jaume Collboni– revelen que Oriol Junqueras ha començat a renunciar a la seva ambició d’hegemonia. El preu que han hagut de pagar els republicans per esclafar Convergència els ha acabat inhabilitant per dur a terme cap idea de país pròpia.