31.07.2018 - 22:00
A punt de pujar a l’avió d’Air France per fer cap a París i des d’allà vol directe fins a Hanoi amb un vol de Vietnam Airlines. És el 20 de setembre del 2006, el meu primer viatge a l’Àsia. No serà l’últim, però llavors no sé encara que Hanoi em seduirà. Hi tornaré tres vegades més, l’any 2009, el 2013 i el 2015.
Arribo a Hanoi. Un aeroport petit i una bafarada d’aire calent i molta xafogor em donen la benvinguda al Vietnam. De camí a l’hotel, la ciutat em sedueix a l’instant, sense més. Durant aquest trajecte, observo les mirades de la gent on resplendeix fermesa, força i desig de viure. Caminen amb pas ferm o a gambades, o amb aquest balanceig peculiar de les venedores de carrer, i ho fan entre el xivarri i l’enrenou de les motos, les bicicletes, els taxis, els cotxes, els cyclos amb els turistes. Tot és moviment, soroll, un trànsit frenètic, eixordador, però també, he de dir, sorprenentment organitzat i sense fer massa cas dels reglaments. De sobte arribes al centre de Hanoi, al llac Hoan Kiem. Aleshores tot és pau i placidesa.
Hanoi és una ciutat mil·lenària. L’antiga Thang Long es va convertir en Hanoi l’any 1831. La ciutat a la vora del meandre del riu Song Hong (‘el riu roig’). Hi ha més de vint-i-vuit llacs per tota la ciutat. És una ciutat rural? Un poble ciutat? Totes dues coses.
Però també és alguna cosa més que la capital. No és gens administrativa i, per descomptat, gens avorrida. I es pot copsar quan hi ets. La majoria dels turistes expliquen tot el que han vist i viscut, sobretot les seves experiències en travessar el carrer, els milers de motocicletes, el transport peculiar de les mercaderies diverses en un scooter, mercats, arbres, llacs, parcs, flors, semàfors que no funcionen, menjars al carrer, la gent, botigues, mercats, edificis colonials entre petites edificacions de poble, temples, teatre de les marionetes, carrerons misteriosos on sempre hi ha una sortida. En definitiva, la vida al carrer.
Els mites, les llegendes sempre són presents. Perquè, no és bonic saber que la teva ciutat va ser concebuda per un drac? Hanoi és una ciutat perfectament embolcallada entre el mite, la història i les aspiracions de futur del poble del Vietnam.
Podria recordar un matí qualsevol al llarg de les meves estades. Petit esmorzar molt aviat a l’hotelet, fruita, papaia, pinya, plàtan, baguette. Són les sis del matí. Em trobo amb molts que tornen a casa després d’haver esmorzat al carrer i haver fet abans els exercicis de tai-xi o que senzillament han caminat, respirat, per començar bé el dia. Les botigues obrint portes i preparant les mercaderies per a la venda, alguns escolars repassant els deures i els treballs, un parell d’homes llegint el diari, jardiners arreglant les flors i els jardins al voltant del llac Hoan Kiem, unes noies jugant a bàdminton, dos avis jugant als escacs, estudiants i treballadors, joves i grans, homes i dones, i sí, les motos, bicicletes, cotxes.
El barri vell, el barri dels trenta-vuit carrers
M’arrisco i faig un pas fora vorera i ja hi sóc, sola al mig del carrer envoltada de centenars de motos, i continuo caminant. Sense perdre el rumb, elles i ells m’esquiven. Finalment arribo a l’altra banda del carrer, i entro al barri vell, el barri dels trenta-vuit carrers. Són uns grans magatzems on hi trobes de tot, però fragmentats en milers i milers de botiguetes.
Em ve de gust tornar a esmorzar, ara un pho bo. El pho és el plat nacional del Vietnam. Senzill, molt gustós, imprescindible en la dieta dels vietnamites. Decideixo seure en una cadireta que sembla d’escola bressol entre un munt de gent que fa el mateix, en un petit establiment on unes grans olles de pho esperen la clientela de cada matí. Als hanoians els agrada esmorzar al carrer. Jo diria que la meitat de la població esmorza fora i l’altra meitat cuina el pho.
Sempre cal llegir el menjar que ofereixen. En aquest cas el menú és chao long, farinetes d’arròs amb menuts de porc; bun long, fideus d’arròs amb menuts de porc; tiêt canh, sopa de carn de bou; pho bo, brou amb carn de bou, herbes, fideus d’arròs, espècies.
Passejo per aquest barri tan peculiar. Carretons, bicicletes convertides en botiga venent flors acabades de collir, verdures, hortalisses, cassoles, woks, diaris, llibres, sacs de peix assecat, espècies, roba, sabates, llaminadures, allà en aquella cantonada un home neteja els tòners de les impressores, un altre fa de sabater, una dona et fa els peus, un noiet enllustra les sabates, la dona del carrer del costat venent les baguettes sortides del forn fa ben poc, els ocells que no paren de cantar dins unes gàbies precioses fetes de bambú, sota un dels pocs cotxes aparcats apareixen unes gallines.
Noms dels carrers que et diuen què hi pots trobar i comprar… Hang Bac (llaunes), Hang Tre (bambú), Hang Gai (seda), Hang Bô (cistells), Hang Da (pell), Hang Giây (sabates) i així fins a més de quaranta carrers.
Veig un carreró estret que sembla que no tingui sortida. Hi entro. De ben segur que en l’època colonial, per una de les portes estretes i discretes podies entrar a fumar opi i oblidar els maldecaps i els problemes. Jo hi vaig entrar perquè em van dir que hi podria canviar dongs en euros o dòlars abans de tornar a casa. I sí, així va ser.
Un lloc centenari per a dinar
Sóc ben a prop del Mercat de Dông Xuân, el més gran de la ciutat. Després de copsar la vida intensa dels carrers, entres en aquest mercat i tot continua, fora i dins. Ningú es pot quedar indiferent davant l’explosió de vida d’aquest barri i més enllà.
Ha passat el matí ràpidament i abans de tornar a l’hotel, cerco el lloc per dinar. En aquest barri tens moltíssimes oportunitats de degustar el menjar que agrada als hanoians. Carn o peix ? Dues opcions: Bahn Cuôn o Cha Cá La Vong. Bahn Cuôn va ser la meva decisió. Hi serveixen un únic plat. Són uns rotllets petits fets de farina d’arròs, al vapor, i el farciment és de carn de porc, bolets, gamba, i amb cebeta fregida. És deliciós. Aquest petit restaurant, molt petit, és al carrer Hang Ga.
Si voleu peix, el Cha Ca La Vong és el lloc. Situat al carrer Cha Ca. Només hi tenen un plat, el cha ca, peix que tu mateix te’l prepares amb un fogó amb foc de llenya/carbó. Té una tradició molt forta a la ciutat i és un lloc més que centenari.
Per tornar a l’hotel demano els serveis d’un cyclo pousse. No sóc gaire lluny. Ja sé que hauré de negociar el preu, però ja forma part del que et trobaràs, i a més si et veuen com a turista, dona, sola, despistada, que ha estat badant tot el temps, decideixo deixar-me entabanar. Em demana dos-cents mil dongs. Què diu ara, home? Ni parlar-ne, quaranta mil dongs i ja és un preu correcte; em mira amb una cara d’emprenyat que no pot dissimular; jo no afluixo i ell va rebaixant. Accepta finalment.
Després d’un petit descans, i sobretot una dutxa per refrescar-me, la meva passejada continua. Penso que he aprofitat molt bé el temps. I de seguida em vénen el cap les paraules d’un coronel de l’exèrcit del Vietnam que va lluitar al llarg de les dues guerres contra el francès i els americans: ‘Vosaltres els occidentals teniu diners, nosaltres els vietnamites tenim temps.’
Tres llocs imprescindibles
Desprès de les meves visites a la ciutat hi ha tres llocs per a mi imprescindibles: el Temple de la Literatura, el Museu de les Belles Arts i la Citadelle.
No són gaire lluny del barri vell. I a més pots constatar com la ciutat va anar creixent durant el colonialisme, i la passejada es va ampliant i et porta per llocs inversemblants, per on el ferrocarril és un carreró més entre les cases els habitants de les quals conviuen amb els trens que arriben a Hanoi des de Lao Cai, frontera xinesa. O per carrers amples, Trang Hung Dao, Dien Bien Phu, Trang Thi, com els del nostre Eixample, amb un arbrat imponent, edificis colonials, on s’han instal·lat les ambaixades i alguna església catòlica. Places i parcs on pots seure i descansar. I arribes a la Citadelle. Abans del 2015 no s’hi podia entrar, ara sí. Vells vestigis del poder de França i durant la guerra quarter general del govern de Vietnam. Hi ha una col·lecció de bonsais meravellosa i un petit museu on es pot veure els vestigis de la ciutat mil·lenària. Un racó de pau. En un dels edificis et trobes el Museu de la Guerra i fins i tot un avió nord-americà que va ser abatut durant la contesa.
I una mica més a l’est arribes al Temple de la Literatura. La primera universitat del país, construïda l’any 1070 i dedicada a Confuci. És aquí on els joves fills dels mandarins estudiaven filosofia, literatura, poesia. És aquí on pots seure i meditar, llegir, compartir el silenci amb la gent.
Una mica més enllà, el Museu de les Belles Arts. Edifici de l’any 1925 inaugurat per Victor Tardieu, director de l’Escola de Belles Arts, on van estudiar centenars de nois i noies vietnamites. Va ser escola fins als anys trenta i més tard museu fins l’any 1945. Durant la guerra del Vietnam es va tancar definitivament. Els responsables van guardar i amagar tots els quadres i en van fer còpies exactes. En aquestes antigues aules de l’Escola es pot gaudir de l’art que aquells nois i noies van aprendre i van fer seu. La botigueta del Museu és un bon lloc per comprar i saber més dels artistes.
Per apaivagar la calor, res millor que prendre un che thap nam, una beguda de coco, cacauets, trossets de poma deshidratada i llavors de lotus, o seure en un bia hoi, on et serviran un bon got de cervesa lager, de tirador, feta pels hanoians i apresa dels txecs.
I com que sóc al costat mateix del Restaurant Koto, hi entro per sopar. Ja són les sis de la tarda tocades i els vietnamites sopen molt aviat. Koto és tota una institució com a exemple d’integració de joves amb greus problemes personals, sobretot per un desarrelament familiar profund. Aquí aprenen l’ofici de cuiners, cambrers, serveis d’hostaleria. Quants d’aquests joves treballen avui aquí a Koto, però també als centenars, milers, d’hotelets, restaurants, cafès de la ciutat. Molts.
Torno ja a l’hotel. Caminant, per carrerons, carrers amples, per la via del tren, arribo novament al centre, el llac Hoan Kiem. Al vespre és encara més bonic, hi faig la volta i enfilo el carrer Trang Tien fins a la plaça on es troba el Teatre de l’Òpera, una còpia en petit de la de Paris. A uns metres més enllà, l’Hotel Metropol, de l’any 1925, de luxe, arquitectura colonial, on pots reviure els vells temps quan els francesos tenien el poder i que de ben segur que enyoren. ‘La dernière nuit de la guerre. La paix est imminente: ce sera celle de l’humiliation.’ Lucien Bodard, La Guerre d’Indochine.
La tomba de Ho Chi Minh i…
No he anat on es troba la tomba de Ho Chi Minh, figura fonamental en la vida dels vietnamites i veritable pare de la revolució que va aconseguir la independència després de molts anys de guerres i lluites. Ell va deixar escrit que volia que l’incineressin i escampessin la meitat de les cendres al poble on va néixer, al nord, i la resta al sud del país. No ho van fer. I el mausoleu és allà. No hi he entrat mai ni vull fer-ho.
La gent ja és a casa seva. Més tard de les deu del vespre tot és calma al carrer. Alguns bars són oberts, sobretot per a donar servei als visitants estrangers. Demà cal llevar-se aviat. A les cinc del matí la ciutat torna a la vida i el brogit i la intensitat del trànsit no pararà fins a la tarda.
Demà he d’anar al Pont Long Biên, que ha sobreviscut a totes les guerres i travessar el riu Roig. Sota mateix del pont hi ha un dels mercats majoristes a l’aire lliure més grans de la ciutat. Abans de les quatre del matí comencen a posar les parades esperant els clients. És tot un espectacle. I a mig matí, tampoc vull deixar d’anar al Museu de la Dona Vietnamita. Un altre imprescindible si es decideix visitar aquesta ciutat poble, poble ciutat. Hi ha bastants més llocs imprescindibles per veure, viure, en aquesta ciutat, però el relat es faria massa llarg.
Fa calor. Molta humitat. No sé si podré dormir. El ventilador del sostre de l’habitació fa la seva feina. Llegeixo una mica… ‘et puis on vous apprend que vous n’êtes pas Vietnamien, et qu’il faut cesser de voir des petits Vietnamiens parce que c’est pas des Français et qu’il faut mettre des souliers, qu’il faut manger des “steak-frites” et puis pas se conduire aussi mal, quoi. C’est très tard que je me suis aperçue de ça, peut-être maintenant, voyez-vous.’ Marguerite Duras, Les lieux de Marguerite Duras, Éditions de Minuit.
