Han passat

Ho hem explicat altres vegades, i ara hi tornarem. En aquest país es pot viure fàcilment sota el regnat de l’esquerra sàdica. Quan passa, tota quanta retòrica sobre la justícia social, aleshores, s’escola entre les mans. I la feina és tota seva a tapar proves, mostres i evidències. Per sort, hi ha alguns supervivents que en poden donar testimoni. Per exemple, Diosdado, ara un lluitador a favor de la renda mínima universal i aleshores un dels afectats dins la fàbrica SEAT. Encara que sembli increïble, l’home va veure com els sindicats UGT i CCOO s’aliaven amb la patronal per a fer fora treballadors de la mítica fàbrica. Fou l’horror, i encara es recorda: va ser obrer fent fora obrer. Llistes d’ERO escrites a quatre mans. És a dir: en comptes de tenir sindicats frenant els acomiadaments, els tenies… participant-hi! Aquest continua essent un dels moments més bèsties de l’esquerra sàdica.

Passa que aquest cap de setmana s’han superat. És un sadisme en construcció, diguem-ne. La fiscalia general de l’estat, òrgan dependent del govern socialista de Pedro Sánchez, ha demanat penes de vint-i-cin anys de presó per als presos polítics. És a dir, la fiscalia del PSOE demana les mateixes penes que la fiscalia del PP. Quant a l’advocacia de l’estat, la cosa ha estat molt pitjor: sota el PSOE, aquest òrgan demana més anys de presó (per sedició  i malversació) que sota el PP (només per malversació). Torna a ser l’esquerra sàdica.

Mentre ha passat tot això, la resta de mortals podem sentir el crit net, sec i familiar de l’esquerra sàdica: ‘hem de fer fora el PP!’ Ui, sí. ‘Hem de fer fora el PP.’ I tant que sí. Junqueras ha fet fora el PP i el resultat és que sota govern del PSOE, a ell, li demanen vint-i-cinc anys de presó. L’esquerra sàdica hi torna de nou.

No passaran!
En l’escrit d’actuació els fiscals escriuen que Jordi Cuixart, el 20-S, ‘malgrat reivindicar el pacifisme de la mobilització, va apel·lar també a la determinació mostrada en la guerra del 1936 (fent servir l’expressió “no passaran!”)’. Ui, amics. Només ha faltat aquesta frase perquè inevitablement el crit de ‘no passaran’ hagi tornat a ressonar per terra, mar i Twitter. El problema de cridar ‘no passaran’ és que passen. I tant que passen.

Perquè aquí no parlem tan sols dels hereus del bàndol franquista, feixista i nacional. No passen aquests i prou. Aquí també hi ha una esquerra sàdica que va comprar i promocionar el relat fals de la transició pacífica (quan resulta que la transició va causar més de set-cents morts), que no va tancar cap franquista a la presó i que va deixar intacte una justícia que quaranta anys després no tan sols els esclata a la cara sinó que hi estan a favor. La fiscalia del PSOE demana vint-i-cinc anys de presó a homes plens de raó.

En fi, com sempre recorda el diputat Wagensberg, ‘el problema d’aquest estat no és el PP. El problema d’aquest estat és aquest estat’. Un estat que la dreta (i l’esquerra també!) apuntala. Per sort, una setmana més, i per a alegria meva, veig que, contra el seu autoritarisme es va obrint el debat de la desobediència civil organitzada. De mica en mica, gota a gota, i acceptant la realitat. Han passat. Ara hem d’actuar en conseqüència:

Ay la cultura del clic. Los que creen que parar un país, hacer una huelga o sacar a los presos basta con clicar muy fuerte
Lo que hace falta s organización, previsión, logística, reserva, estado mayor, formación, comunicaciones, presupuesto, discrecion
Pero es más fácil un tuit

— Antonio Baños (@antoniobanos_) November 2, 2018