10.07.2024 - 21:40
L’11 d’agost de l’any passat una entrevista de VilaWeb a José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, va caure com una autèntica bomba enmig del debat sobre la investidura de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia. Martín Pallín hi defensava: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat.” Fins aleshores ningú no havia parlat en aquests termes.
L’afirmació va causar estupor i va ser rebutjada de primer per totes les forces polítiques, però a mesura que avançava la negociació, de mica en mica, es va anar obrint pas. Fins al punt que solament Marta Vilaret, la negociadora d’ERC de la llei d’amnistia, va provar d’evitar-ho fins al darrer minut.
La conseqüència de tanta deixadesa dels grups polítics independentistes? Avui, just avui, fa un mes de l’entrada en vigor de la llei i el marcador és aquest: han estat amnistiats 50 policies i tan sols 24 represaliats. És a dir, dos dels seus per cada un dels nostres. I ni això. Matemàticament, ni això.
Falta tan sols un mes per a acabar d’aplicar l’amnistia i ara com ara, doncs, el balanç no pot ser més dolent. Amb un afegit greu, encara, a tenir especialment en compte.
L‘ANC, Òmnium o Irídia –i també organitzacions com ara Amnistia Internacional– han recorregut contra l’aplicació de l’amnistia als policies acusats de les agressions del Primer d’Octubre; pledegen per intentar que en siguen exclosos. Però, mentrestant, el govern de la Generalitat de Catalunya s’ha adherit a les peticions d’amnistia dels policies espanyols, amb un argument irrisori: “Tot allò que cap dins la llei d’amnistia obliga a ser aplicada. El govern no fa diferències, com sí que en fan altres estaments judicials.” Doncs anem bé!
A primers de març, el dia que es va desencallar la llei de manera definitiva, vaig escriure en aquest mateix article editorial que l’amnistia era solament una circumstància concreta; que d’ençà que va nàixer el moviment catalanista, la repressió espanyola ha estat una constant històrica i que aquesta constant sols es pot acabar amb la independència. De manera que la llei pactada per ERC i Junts a Madrid havia de ser jutjada únicament d’acord amb l’efectivitat que tingués.
I sobre això no vull ser pessimista, però tan sols falten quatre setmanes i de moment el resultat indigna. Per això cal alçar la veu i protestar, com l’ANC vol que fem dissabte. Perquè, damunt de tot, només faltaria que ells poguessen dir que ningú no s’ha plantat contra aquest desficaci, contra aquesta vergonya, contra aquesta ensarronada.
PS1. La podrimenta de l’estat ja fa temps que s’ha escampat més enllà del perímetre independentista. Ahir es va saber, per exemple, que el diputat de Compromís Joan Baldoví també va ser espiat pel govern espanyol. Esperança Camps hi ha parlat en aquesta entrevista: “Joan Baldoví: “Crec que ara la policia no treballa com ho feia aquella, però no posaria la mà al foc per ningú”“.
PS2. “La societat ens obliga i condueix a ser feliços tota l’estona, que somriguis, que posis la teva millor cara, perquè, si no, ets una persona tòxica. No se’ns permet d’estar tristos, però la tristesa és una cosa que fa avançar, és necessària. Totes les emocions són vàlides i les hem de tenir totes, no podríem ser feliços si no estiguéssim tristos.” Qui parla així és l’actriu Georgina Latre, que aquests dies estrena una obra de teatre sobre el tema i n’ha parlat amb Clara Ardévol: “La societat ens obliga a ser feliços tota l’estona”.
PS3. Segurament la raó principal per a fer-se de VilaWeb és donar suport al nostre periodisme i ajudar que continue essent d’accés lliure per a tothom. Però en aquesta pàgina trobareu tots els avantatges que també podreu tenir si decidiu de fer-vos-en subscriptors, aquells que encara no ho sou.
