Hamza Yalçin llegeix la Rodoreda a can Brians

L’11 de setembre, la Diada, el periodista Hamza Yalçin podria ser extradit des de Can Brians cap a Turquia, on l’esperaria presó perpètua. Exiliat des de fa més de trenta anys, va ser detingut a l’aeroport de Barcelona aquest 3 d’agost a petició del govern d’Erdogan quan anava a agafar un vol cap a Londres. Està empresonat tot i tenir també nacionalitat sueca. Però Suècia no l’ha reclamat.

Més sort ha tingut un altre periodista dissident d’origen turc i doble nacionalitat, en aquest cas alemanya: Doigan Alkhandi va ser detingut al cap de pocs dies a Granada, el 19 d’agost. El govern de Merkel hi ha intervingut i el periodista ja és en llibertat provisional. Però, per què provisional? Per haver-se oposat al règim d’Erdogan. És tal vegada terrorisme, això, i terrorisme internacional? Ja, ja ho sabem: l’Audiència espanyola ha de decidir, per això la llibertat d’Alkhandi encara és provisional. Com també el jutge ha de decidir què fa amb la presó provisional de Yalçin: si l’extradeix a Turquia o si el torna a Suècia, on és un exiliat polític amb papers. Aquestes interpretacions del dret internacional –que es pugui detenir en un altre territori un periodista opositor d’un règim autoritari que l’acusa i prou– s’assemblen massa, més i més, a una representació medieval al mig de la plaça del poble. Joc de trons.

Com que són exiliats polítics, els dos periodistes hi estan acostumats. La Federació Internacional de Periodistes informa que el 2016 Turquia va empresonar 113 periodistes, va retirar l’acreditació de 700 i va tancar 186 mitjans de comunicació. Altres fonts parlen de 140 periodistes empresonats i gairebé 5.000 investigacions judicials obertes per haver ‘insultat’ Erdogan. La mateixa acusació, insultar, contra aquests dos periodistes. En el cas de Yalçin, s’hi ha afegit l’acusació de ‘propaganda terrorista’. De cinquanta-nou anys, té una llarga trajectòria d’oposició política des dels anys setanta. Ara és l’editor en cap de la revista crítica Odak (‘Focus’), que és també impulsora d’activitats culturals i educatives, que són les que més molesten Erdogan.

Yalçin passa els dies a Can Brians llegint, sense poder treballar. Potser ja s’ha acabat El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, que ‘també li va tocar viure l’exili’, reflexiona aquest periodista que a Suècia ha treballat de professor de pedagogia. L’estava llegint a final d’agost, segons que manifestava en unes breus declaracions telefòniques a Público (en castellà, per la manera com el diari cita el títol de la novel·la). La vagabunderia erràtica a la recerca d’empara i protecció de Cecília Ce per Barcelona, des del Guinardó i el Carmel fins al Somorrostro, l’Eixample i Sant Gervasi, l’ha acompanyat a la presó.

‘Erdogan em persegueix per les meves idees polítiques, Espanya li ha seguit el joc i Suècia m’hauria de protegir més’, conclou. Quan li demanen per l’estat de la premsa, rebla: ‘A Turquia estan eliminant la professió.’

Mals temps per al periodisme crític. Per tantes raons. A les notícies falses i els ‘fets alternatius’ en democràcies així reconegudes, s’hi sumen els atacs contra els periodistes dissidents a tants llocs autocràtics, si no és que els maten. Aquesta Diada, també ens hauríem de recordar de Hamza Yalçin.