‘Hamlet’, un actor i catorze titelles

‘Ser o no ser, aquesta és la qüestió.’ I aquesta és, possiblement, una de les frases teatrals més conegudes de la història de la literatura universal. El clàssic de William Shakespeare ha estat interpretat centenars de vegades arreu del món, amb moltes adaptacions i interpretacions. La poètica i la profunditat de les idees que plasma Hamlet, l’obra més llarga de Shakespeare, amb una vintena de personatges, la fan una de les peces més completes de l’autor. Però què passaria si la representés un sol actor i catorze ninots? Aquesta ha estat l’opció presa per Bambalina Teatre Practicable, que representarà l’obra a la Sala Versus Glòries de Barcelona del 4 al 15 de desembre.

Sintetitzar les vicissituds i dilemes del príncep Hamlet a catorze titelles en escena i un actor-demiürg que els governa i els dóna vida era el desafiament de Jaume Policarpo, director i adaptador de l’obra i cofundador de Bambalina. Tot i que la companyia és activa d’ençà del 1981, aquest és el primer Shakespeare que representen, i és tota una fita pel format que ha adoptat: ‘Sempre crec que és millor agafar la idea més complexa o més inversemblant, i l’última cosa que se t’acudiria és fer l’obra culminant de Shakespeare amb un actor…, de manera que vaig decidir de fer-ho’, explica. Perquè, per ell, aquesta mena de contrasts fan que el cap s’activi, serveixen d’estímul per a treure la part més creativa. I ara, trenta-vuit anys després de començar, Policarpo s’ha decidit a rescatar històries que sempre havia volgut fer, com ara La Celestina o Hamlet, sempre innovant en la manera d’executar-ho: ‘Agafar idees que impliquen un desafiament per veure fins on poden arribar, explorar els límits, tant amb els actors com amb mi mateix.’

Com es condensa tot un Hamlet en un sol actor? La part més important és la síntesi, deixant les qüestions més essencials i prescindint d’allò que és sobrer. ‘És anar revisant i repassant de manera que tot tinga un sentit sense pensar que ho farà un sol actor; i després maltractar-lo i portar-lo al límit de la seua capacitat’, diu Policarpo. L’actor en qüestió, Jorge Valle, de només vint-i-sis anys, interpreta els catorze personatges de titella i també fa d’actor de text, en una peça que barreja el teatre gestual i el de text: ‘En el món dels titelles, tu treballes per a ells i ells treballen per al públic, és un triangle’, explica. Aquesta simbiosi entre actor i titella és cercada per Policarpo, que elimina la barrera entre l’un i l’altre: ‘Aquest és el codi que acaba sorprenent l’espectador’, diu. El fet titellaire és, en el fons, l’element que sustenta tota la representació: ‘Potser una interpretació com la que faig jo sense titelles quedaria massa estirada’, diu Valle.

Aquesta versió, que lliga amb l’estil de Bambalina Teatre Practicable, és una versió d’impacte gràcies als titelles; és per això que prescindeix de certs matisos que es compensen amb la potència de l’escenografia i l’estructura amb els ninots. La capacitat de Valle d’entrar i sortir dels personatges crea una complicitat amb l’espectador, que és capaç de veure l’interior i l’exterior de l’obra amb les diverses metamorfosis de l’actor. El treball previ, de poder canviar de personatge amb un gest, de dominar l’estructura i el text, ha costat uns sis mesos de feina ininterrompuda, en què la tasca de domini de l’espai que ha fet Valle ha estat cabdal, tot i que, una volta integrat, no li és tan difícil: ‘Pensava que seria més traumàtic, però al cap i a la fi la cosa traumàtica és fer un Hamlet‘, diu, divertit.

Aquesta síntesi del clàssic shakespearià i l’expressivitat del teatre gestual encarnada en un sol actor, sense artifici, va a l’arrel de l’obra: ‘És un Hamlet que no té cap més intenció que contar-te el Hamlet.’

Bambalina Teatre, gairebé quaranta anys fent de titellaires

El 1981, a Albaida, un grup de joves va decidir de fundar una companyia de teatre de titelles. ‘Començava la transició, hi havia un reviscolament de la cultura i de les tradicions i nosaltres volíem fer teatre’, explica Jaume Policarpo, que en va ser un dels fundadors. ‘Com que no hi havia teatre al nostre poble, ni tampoc als del voltant, vam dir “fem titelles i així portem el teatre amb nosaltres”‘, recorda. Al cap d’un parell o tres d’anys, Bambalina Teatre Practicable ja era una companyia professionalitzada, i ja en fa trenta-vuit que duen les seves obres arreu.

Un dels trets distintius de Bambalina és l’adaptació de clàssics al teatre de titelles, escenificant obres com el Quixot, La Celestina, Cyrano de Bergerac, Ubú, Història del Soldat, Carmen i El geperut de Notre Dame. ‘Els clàssics em porten més satisfacció que no pas els espectacles de creació pròpia’, explica Policarpo. En adaptar un clàssic, en posar-lo en escena, la immersió a l’obra és total: ‘En muntar-la, em canvia molt la perspectiva de l’obra; quan l’analitzes, l’estudies, l’escrius, arribes a un nivell d’immersió molt gran.’ Ara, en la ronda, tenen tres grans obres de la literatura: Hamlet, La Celestina i el Quixot, i una biblioteca inabastable per a continuar explorant els límits del teatre.