Hamàs no sap ni on paren els ostatges

Avui fa una setmana el diari anglès Financial Times va publicar una entrevista reveladora amb el xeic Mohàmmed bin Abdulrahman al-Thani. Aquest home, un dels prínceps i primer ministre de Catar, ha fet de mitjancer entre Israel i Hamàs durant la treva. I durant el lliurament dels ostatges. No solament això. Aquest home, minuts després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, parlava per telèfon amb els Estats Units, l’Iran, Israel i Hamàs. Minuts després, tu, i Catar ja se situava com a negociador entre les parts. Catar, el país a qui tothom agafa el telèfon, el país on Hamàs té l’oficina política i el país que ha enviat funcionaris a Israel i a Gaza per coordinar-se amb les parts. I fa set dies el seu primer ministre, negociador i ministre d’afers estrangers, donava una entrevista al Financial Times, amb aquest titular: “Hamàs ha de localitzar dotzenes d’ostatges per a allargar la treva, segons Catar.”

I a dins hi ha una peça reveladora, també de fa set dies, que tradueixo, resumida, al català: “Els esforços per a prorrogar una treva temporal entre Israel i Hamàs depenen del fet que el grup militant localitzi desenes de dones i nens retinguts com a ostatges a Gaza per civils i bandes, declara el primer ministre de Catar, el xeic Mohàmmed bin Abdulrahman al-Thani en una entrevista al Financial Times. Diu el xeic que a Gaza hi havia més de 40 dones i nens captius, que hom creu que no estan a mans de Hamàs [Hamàs diu que són 50, els que no té, afegeixo jo]. El xeic Mohàmmed afirma que la treva podria allargar-se si Hamàs aprofités la pausa del conflicte per localitzar aquests ostatges.” També diu que “si aconsegueixen més dones i nens, hi haurà una pròrroga. Encara no tenim informació clara sobre quants en poden trobar perquè… un dels propòsits [de la pausa] és que [Hamàs] tingui temps de buscar la resta dels desapareguts. Quan es va negociar l’acord sobre els ostatges, es va acordar d’alliberar 50 dones i nens perquè aquest era el nombre que Hamàs afirmava que havia pogut aconseguir.”

És a dir, la treva no es fa solament per motius humanitaris. També es fa perquè Hamàs pugui trobar els ostatges que no té. I si la treva acabava divendres, interpreto que no els havia trobats.

En aquest ball, m’he posat a fer números, que no seran mai precisos (Aljazeera diu que, segons Israel, els ostatges eren 240, segons Hamàs 250.) Aquests dies se n’han lliurat 108, segons que deia ahir el Mossad a Catar, i ahir l‘exèrcit israelià deia que encara hi havia 136 ostatges dins de Gaza. Ja fa dies que, segons el portaveu de la branca militar de Hamàs, Abu Obeida,  ja n’han mort cinquanta per causa, diu ell, de les bombes israelianes. Per tant, en restarien 86. D’aquests, en mans de Hamàs, n’hi ha una quarantena. I una quarantena més en mans de faccions diverses.

És a dir, segons l’exèrcit israelià, hi ha 136 ostatges a Gaza. Però Hamàs, de vius, tan sols en té una quarantena. La resta, morts, en mans de civils (flipa) o de faccions diverses (la Gihad Islàmica Palestina, les Brigades Mujahidines i les Brigades Al-Nasser Salah al-Deen han dit que tenen ostatges, segons la BBC).

Ahir Israel va fer tornar l’equip que negociava amb Hamàs a Catar. Una de les raons és que en la llista d’ostatges que s’havien de lliurar, Hamàs hi incloïa deu morts. Israel vol ostatges vius.  Hamàs va dir que ja no tornarà ostatges, fins que acabi la guerra. Però abans els haurà de trobar (fa poques hores encara ho intentava) que aquests de Hamàs no saben ni on paren, els ostatges, segons el negociador de Catar.