29.12.2024 - 21:40
The Washington Post · Louisa Loveluck
Hama, Síria. Durant més de quatre dècades, la família al-Assad va assegurar-se que els horrors que havia comès en aquesta ciutat romanguessin sota un silenci estricte.
Pocs en aquesta ciutat de l’oest de Síria gosen descriure com, el febrer del 1982, van veure a través de les finestres de casa seva com els soldats del règim separaven els homes de les dones per executar-los. Durant dècades, han provat d’oblidar les hordes de gossos que recorrien els carrers de la ciutat tot cercant nous cossos a espedaçar.
Hama va ser on Hafez al-Assad, el pare Baixar al-Assad, va consolidar el brutal govern de la dinastia en aixafar un aixecament encapçalat pels Germans Musulmans. Aquest mes, el regnat de la família –i el clima de silenci que va aconseguir d’imposar a la ciutat durant tant de temps– es va esfondrar en qüestió de dies.
En un turó cobert de pins prop de Hama, l’indret on les tropes del govern van perdre una de les darreres batalles contra els rebels islamistes, les trinxeres continuen repletes de la roba militar i les provisions que els soldats dugueren al front. Els cossos de molts soldats continuen estesos en la mateixa herba on van ser abatuts fa dies.
A la ciutat, els residents encara s’adapten al tancament sobtat d’un capítol que temien que continuaria obert per sempre més. Les estimacions sobre la xifra de morts en l’ofensiva militar del 1982 oscil·len entre els 10.000 i els 40.000. La major part dels quals, civils.
En molts sentits, la repressió desfermada pel govern de Hafez al-Assad en aquesta ciutat va establir el model que el seu fill seguiria per esclafar les manifestacions antigovernamentals del 2011 i que van sumir el país sencer en una cruenta guerra civil. Encara que la majoria dels sirians no van arribar a saber mai els detalls de què havia passat a la ciutat, pràcticament tots associen el nom de Hama amb l’advertència que, a la Síria dels al-Assad, la mort o l’empresonament eren el preu de qualsevol dissidència.
Abans que els horrors de la presó de Sednaia fessin la volta al món, hi havia Tadmour, el centre penitenciari on s’empresonava i executava els homes de Hama. Un poeta i antic reclús la descriu com “el regne de la mort i la bogeria”.
Mayssa Zaloukh va néixer el 1982 sota l’ombra de la repressió del règim. El seu pare, li explicà més tard la seva tia, havia estat afectuós i sociable en la seva joventut. Tanmateix, l’home que la va criar no tenia amics: tots aquells amb qui havia crescut eren morts o desapareguts. “Tenia tanta por que no confiava en ningú”, explica Zaloukh.
La primera vegada que el va veure plorar va ser quan els rebels van entrar a la ciutat, el 5 de desembre, i va copsar finalment que el règim era a punt de caure.
“Va ser increïble, estava tan content”, diu Zaloukh. “Va dir que fins aleshores havia pensat que al món hi havia set meravelles, però que aquesta n’era clarament la vuitena.”
En un banc d’un parc pròxim, en Hamed Shaaban i el seu amic Hassan es miren i deixen escapar un somriure quan els demanen quan va ser la primera vegada que van parlar de la matança, que va ser ara fa quaranta-dos anys.
“Ara mateix”, diuen tots dos.
De casa estant, expliquen, podien veure la plaça on van esclatar les protestes del 2011 contra el règim a la ciutat. Les forces de seguretat van obrir foc contra els manifestants i, més tard, van formar “comitès de recerca” per a detenir un cercle com més anava més ampli de civils per la seva presumpta implicació en les protestes, fos real o imaginària.
“Aquells dies, jo m’ho mirava des de lluny”, diu Shaaban. “Érem conscients dels riscs de protestar, i tots estàvem massa espantats.”
Al barri de Kilaniya, tot just a l’altra llera del riu, els vianants s’aturen a escoltar els seus veïns compartir, per primera vegada, els records que havien mantingut reprimits durant tants anys.
El destacament de 12.000 soldades enviat a Hama el 1982 era dirigit per Rifaat al-Assad, el germà petit de Hafez, i els seus soldats van bombardar districtes sencers fins a reduir-los a runa. El setge de la ciutat significà que els ciutadans no tenien possibilitat d’escapar-se’n. Després del setge, expliquen, van començar les operacions de “neteja”.
Un d’aquests veïns assenyala l’espai, ara buit, on hi havia la casa de la seva família. Un altre assenyala una teulada on, segons que explica, els soldats del règim van disparar a un nen petit que demanava menjar a crits.
“Sincerament, em costa de creure que res d’això passi”, explica un veí, que diu estar massa espantat per a revelar el seu nom a la premsa. “No ens ho hauríem imaginat mai. Pensàvem que havien construït un règim que duraria per sempre.”
Parlar dels assassinats es considerava perillós fins i tot entre els membres d’una mateixa família, fins al punt que la majoria de pares advertia als fills que no en parlessin mai.
“N’acostumava a provar de parlar, però no es veia mai amb cor de continuar, diu Abdelaziz Shamah, un altre veí de la ciutat, sobre la seva tia, Fatma Mahmoud.
Els soldats, segons que li ha explicat Mahmoud d’ençà de la caiguda del règim, van presentar-se casa seva un dia i van endur-se dos dels seus fills i una de les seves filles. Mentre se n’anaven, van agredir la resta de la família i van emportar-se tots els diners que van trobar. Quan resava, explica, no sabia si demanar que alliberessin vius els nens i la seva germana Rouah, o bé que Al·là en deixés descansar les ànimes en la mort.
“Solia plorar cada nit i cada dia”, va dir. “Tant de bo els pogués tornar a veure, encara que siguin morts. Vull veure’ls, encara que siguin morts.”
“A totes les mares que van veure com s’enduien els seus fills, encara que no tinguessin armes”, va dir en un vídeo publicat fa poc pel seu nebot a les xarxes. “No eren terroristes, eren gent del Sham”, digué, tot emprant el terme àrab per a referir-se a la gran Síria.
“Volem donar a conèixer aquestes històries. Ací tothom té una història”, continuà.
Molts dels qui eren adults quan les tropes del règim van entrar a la ciutat l’any 1982 ara són morts. La tia de Shamah, el marit i els sis fills de la qual van ser executats per les tropes del règim, té Alzheimer.
Quan els periodistes la van visitar la casa de la família aquesta setmana, Amina Baradeh, de vuitanta-vuit anys, era al llit, coberta per tota mena de mantes per suportar el fred hivernal. La xarxa elèctrica de Síria és en un estat ruïnós després de dècades de corrupció, guerra i crisi econòmica. Tanmateix, al cap de Baradeh encara són els anys vuitanta.
Sovint, Baradeh confon el so de la porta amb el de la seva filla petita Mokhlis tornant de l’escola. “On són?”, crida a vegades de nit. “Per què no tornen a casa?”
Ali Rahabi ha contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
