24.10.2015 - 02:00
Cada any en arribar aquestes dates la mateixa murga, és omplir-se els comerços de disfresses relacionades amb el més enllà, amb la bruixeria, amb les carbassetes etc. que ens exclamem del que considerem una festa invasora que es reprodueix i es reprodueix i va creixent, creixent any rere any.
Una mica és bo en aquest cas fer servir el símil de festa invasora per analogia al que passa amb els animals quan s’instal·la una especie al·liena a un habitat determinat. La supervivencia de l’animal foraster està assegurada per el fet de que no troba depredador. Això mateix, i dit a l’engros és el que passa amb el Hallowen.
D’entrada dir que no estic gens d’acord en contraposar la castanyada amb el Hallowen. No te cap sentit, ni una ni l’altre son festes en si mateixes. La Castanyada forma part, és un fragment d’una seqüencia molt més complexe que compren la diada de tots Sants i el dia de difunts. Estariem parlant doncs de la nit del 31 d’Octubre, 1 de novembre i 2 de novembre.
No cal dir i sempre parlant en general que per la pròpia dinàmica de la societat occidental tot aquesta litúrgia popular i antiga de la tardor on la relació del món dels vius i el dels morts és l’eix central de la festa ha desaparegut. Diversos motius han afavorit que sigui així i no d’una altre manera.
Per exemple la lenta però continuada i efectiva laicització de la societat ha canviat molts dels continguts de les celebracions, moltes d’elles s’han banalitzat. També el canvi de relació que des de mitjans del segle XX hem establert amb els nostres morts. Els nostres avis encara van viure en una relació íntima amb la vida i la mort. Es naixia a casa i també s’hi moria, sense fer cap mena d’escarafall, era d’allò més natural. Per tant les persones, els grups familiars etc tenien una experiència intensa amb la vida i la mort, ho tenien a tocar.
Actualment venim al món des de l’asèpsia d’unes parets hospitalàries i marxem d’aquest món des de l’impersonal ambient d’un tanatòri. Col·lectivament hem donat l’esquena als dos esdeveniments més transcedentals d’una persona.
Aquesta relació cada cop més minvant amb la mort te efectes directes en com gestionem, tant individualment com col·lectivament el record i memòria dels que ja no hi son. Tot Sants i el dia de difunts donava resposta a aquesta necessitat a diferents nivells. En el clos familiar existia, i existeix encara hi ha qui ho fa, tot un seguit de costums destinats a recordar els més propers que ja no hi son i dins el compendi de rituals adreçats a aquest afer hi ha la castanyada. Al voltant de la taula tota la família del més xic al de més edat celebraven aquesta menja ritual.
Quan la castanyada es desvincula de tota aquesta pràctica, l’isolem i encara més volem donar-li categoria de festa per ella mateixa és quan esdevé molt i molt feble. Quin sentit te un apat ritual que ha perdut els elements que li donen sentit i força pel camí?
Encara més feble esdevé en el moment que infantilitzem la castanyada. Parlo d’aquell moment tràgic per qualsevol celebració en que els adults ens desentenem de la seva pràxis i ho deleguem als infants. La festa, en genèric, no entén d’edats és per definició comunitaria i això inclou a tots grans i petits.
Amb tot aixó no estic prenent part en un tot temps passat va ser millor, sinó intento constatar un seguit de fets, segur que n’hi ha molts més, que explicarien el fet de l’arrelament del Hallowen i la reculada de la Castanyada.
El Hallowen ha trobat el camp adobat per creixer i reproduïr-se. Això sí, i cal dir-ho determinats mitjans de comunicació hi han ajudat , establiments d’oci, grans magatzems i comerços han trobat en aquesta celebració la manera de fer l’agost a l’octubre i això al meu entendre ha estat un dels factors més determinants.
La insistència en aparadors, anuncis, decoracions, missatges amb la promesa d’unes experiencies d’oci, que no festives, inolvidables, intenses, úniques han guanyat per golejada a les humils i austeres castanyades debilitades i despullades del seu continent natural que és la celebració de la festa de Tots Sants i el dia de Difunts.
Jo que sóc optimista de mena penso que encara hi som a temps. Podem rellençar la Castanyada sempre que la dotem d’elements d’interès col·lectius, és a dir cal cercar motius per celebrar-la i per convertir-la en festa per ella mateixa, encara que ja no me la imagino des de la intimitat familiar i tampoc honorant els que ens han precedit.
