Halldor Mar: ‘Quan vaig arribar a Catalunya, pensava que el català era una ximpleria, ganes de complicar-se la vida’

Halldor Mar, o més conegut com a Katalonski, ara com ara és un dels personatges més populars de la televisió a Catalunya. Sempre acompanyat de la seva guitarra, ha recorregut el món a la cerca de persones que no viuen a Catalunya però que han decidit d’aprendre el català per alguna raó, sigui per amor, curiositat o fins i tot per seguir alguna sèrie. Així, descobreix a l’audiència de Katalonski una pila d’històries curioses sobre estrangers: de qui es fa independentista i d’esquerres després d’haver après la llengua i conèixer la situació del país, fins a qui s’enamora de cançons de Mishima o Manel i ja no poden deixar d’escoltar música en català. Històries tant o més curioses que la seva. En Halldor té un català perfecte, però el seu aspecte nòrdic el delata: és un islandès que va arribar a Catalunya fa vint-i-cinc anys i que, com tants més, hi va restar per amor. Hi parlem per conèixer més a fons la seva història, la dels Katalonskis i la seva relació amb la llengua. Ell que és músic, assegura que el català és una llengua ben musical, amb paraules que, com ‘xiuxiueig’ o ‘estimar’, li criden molt l’atenció.

—Per què vau decidir de venir a Catalunya fa vint-i-cinc anys?
—Jo estudiava guitarra a un poble d’Islàndia i, a l’estiu, venia a fer classes un professor que viu a Catalunya ja fa molt de temps, Arnaldur Arnarson. La meva idea inicial era que, havent acabat la carrera de guitarra, vindria a Catalunya a estudiar durant un o dos anys. Vaig trobar que era un lloc ideal. Encara recordo el mes de juny just abans d’anar-me’n, caminant per Islàndia. Bufava un vent de cinc graus, gèlid, del nord, i jo pensava que tenia moltes ganes de fer cap a un país càlid. Però una vegada a Catalunya em vaig enamorar d’una noia, també guitarrista i companya d’escola.

—Teníeu coneixements previs sobre Catalunya i el català?
—Res, res! Només tenia un llibre per a estudiar espanyol. Recordo que un dia vaig preguntar al meu professor: ‘Per què això ho poseu amb “ñ” i això amb “ny”?’ Em va explicar que aquí hi havia un altre idioma, però fins aquell moment jo no ho sabia. Em demanava per què no tots parlaven espanyol. Pensava ‘Som a Espanya. Què és això?’. Després vaig descobrir que al País Basc hi ha una altra llengua, i una altra a Galícia. Recordo que el primer any vaig anar al cinema Imax a veure una pel·lícula i era en català. Com que no el dominava, pensava que era una ximpleria, ganes de complicar-se la vida. Després t’adones que no és així.

—I com es passa de desconèixer l’existència del català a parlar-lo tan bé?
—Són molts anys… Ha estat una evolució lenta i gradual. Vaig acabar dominant molt bé el castellà i després vaig començar el procés de buscar escoles per a fer classes. Al centre en què vaig trobar feina, l’ACIS Artur Martorell, em van comentar que es tractava d’una escola catalana i que estaria molt bé que fes les classes en català. Com que no sóc de negar-me al primer moment, vaig dir que ho intentaria. Quan estava a punt de ser pare, l’any següent, vaig començar a parlar en català amb els nebots de la meva dona, no sé per què. Suposo que amb els nens petits és més fàcil perquè pots utilitzar un vocabulari senzill. També em va influenciar molt començar a veure a TV3 els programes de Buenafuente i Toni Soler. Era l’època del ‘Malalts de Tele’, del ‘Set de Nit’… A poc a poc, vaig anar-ne aprenent. Al principi parlava castellà a les classes, perquè davant de tants adolescents no em sentia prou segur per a fer-ho en català. Però un any vaig decidir de començar a parlar-lo amb una nova promoció i ara sempre ho faig.

—I a casa què parleu?
—Castellà. La meva dona sempre parlava castellà i jo pensava que no sabia català, però no era veritat. Ella a casa parla valencià perquè la seva família és de Castelló. Com que el seu català és diferent, ella de petita se sentia estranya i canviava al castellà. Ara, amb els fills, jo hi parlo islandès i ella valencià; entre nosaltres parlem castellà i entre ells parlen català. La més petita tenia molt clar del començament quin idioma o dialecte parlàvem cadascun: els pares, la cangur, l’escola…

—No tothom qui ve de fora decideix d’aprendre el català, però. Què en penseu?
—Al final veus que el català no existeix per a tocar els nassos, sinó que és l’idioma local, que parla la gent. És com si jo hagués de renunciar a l’islandès per parlar anglès perquè aquest es parla molt. És ridícul… A Islàndia hi ha molta invasió anglesa. No és la mateixa situació que hi ha aquí amb el català i el castellà, ni de bon tros, però sí que tenia mestres que parlaven anglès a classe perquè eren polonesos o d’alguns altres indrets. L’idioma d’aquí és el català i de mica en mica l’acabes entenent i estimant. Si algú no ho veu així i s’hi resisteix, potser és perquè és tossut o no ho vol per alguna raó. No acabo d’entendre per què no…

—Molta gent considera que, si no el necessita per comunicar-se en el seu dia a dia, no és necessari…
—Exacte. És com si tu vas a Islàndia i penses que no et cal aprendre islandès perquè tothom t’entén en anglès. Però jo penso que si vols acabar d’entendre bé el lloc i les persones que t’envolten, hauries de fer aquest pas, que és un vidre molt fi que es trenca i prou. També hi ha la vergonya d’equivocar-se… Jo m’ho vaig plantejar, però també tenia vergonya quan parlava castellà al principi. Al final tant se val…

—Després de tretze capítols de Katalonki, quina diríeu que és la raó més comuna que du a aprendre català a persones que no viuen a Catalunya?
—En molts casos és l’amor. També hi ha molta gent que sap molts idiomes i que té una passió per aprendre’n més. El català, a més, potser perquè és petit, apassiona moltes persones. He conegut gent que parla deu idiomes i que té el Twitter en català. Se l’estimen molt… Alguns fins i tot s’impliquen en la política i s’assabenten de tot. Miren ‘Polònia’ i ‘Crackòvia’ i en coneixen tots els personatges i tots els polítics. Molts acaben apassionats per la cultura, que juga moltíssim. També és important l’efecte musical. Molta gent ha après l’idioma gràcies a una cançó. Serrat és un gran ambaixador del català al món, com també Manel o Sopa de Cabra.

—Un altre element important són les sèries. Alguns han après a parlar català després de trobar a YouTube un capítol de ‘El cor de la ciutat’ i haver-s’hi enganxat.
—Cert! Hi ha gent que ha descobert el català gràcies a sèries com ‘Polseres Vermelles’ o ‘Merlí’. Potser les miraven en castellà, però s’hi enganxaven i trobaven els capítols nous sense doblar. Els miraven, buscaven què volien dir les paraules i, de mica en mica, aprenien l’idioma.

—Quina és la història més curiosa de Katalonski?
—Em va cridar l’atenció aquell noi argentí mig polonès que va descobrir, buscant cançons de Polònia, el programa de TV3. Li va fer gràcia, se’l va mirar dues hores i va acabar aprenent l’idioma. Encara m’agrada més la història de Leandro, que gràcies a la cançó ‘Fil de llum’, de Polseres Vermelles, decideix d’afrontar el seu problema d’agorafòbia. No havia sortit de casa en un any i decideix de fer el pas per anar a classes de català gràcies a la cançó. Després, mirant ‘Merlí’, s’identifica amb el personatge que també té agorafòbia i, gràcies a això, pràcticament ha superat una depressió. També hi ha històries molt divertides, com la de Georgie Mattingley, d’Austràlia, que fa obres d’art amb la seva femta! Ella va decidir d’aprendre català gràcies al seu xicot.

—En algunes crítiques de televisió, el programa ha estat acusat de fer ‘propaganda del català’ i de tenir cert ‘complex nacional’. Com les heu viscut?
—Hem de tenir present que aquestes persones no aprenen un idioma com el castellà, que el parlen milions de persones. El català no és una llengua per viatjar i està bé donar reconeixement a persones que dediquen moltes hores a aprendre un idioma que no necessiten, només per gust, amor i passió. I és força gent, unes 12.000 persones arreu del món. Es tracta d’un reconeixement i agraïment mutu: de nosaltres cap a ells per aprendre una llengua petita com el català i d’ells cap a nosaltres per interessar-nos per les seves històries i anar-los a veure. Veus històries curioses i coses que no t’hauries imaginat, no és ‘autobombo’ del català. Malgrat algunes crítiques, el programa ha tingut molt bona acollida. També és cert que arriba en un moment delicat…

—Com a persona que ve de fora, com esteu vivint aquest moment polític?
—Ho intento mirar des de fora i sento que em falta informació sobre economia, història… Ara bé, és difícil mirar-ho com a estranger perquè, al cap i a la fi, visc aquí i hi tinc la família. És un moment complicat… Però intento no ficar-me gaire en política. M’interessa més l’idioma, la cultura i la música. Els meus amics islandesos pregunten força. Es pensen que la situació és molt greu i jo els dic que estem bé, que els nens van a l’escola i que no és tan greu. Els queda lluny, però ara la gent, com a mínim, sap que a Catalunya hi ha un sentiment independentista i que aquí hi ha un altre idioma i una altra cultura. Si d’alguna cosa ha servit tot això, ha estat per a posar Catalunya al mapa, no com a destí turístic, sinó com a lloc amb història, cultura i tradicions.

—Tornant a el vostre vessant musical, abans de presentar Katalonski, vau adquirir certa popularitat amb el disc Winds, que recollia versions de diverses cançons catalanes en anglès, com ara ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, ‘Paraules d’amor’ i ‘País petit’. Com va sorgir la idea?
—Vaig posar música a un anunci on sortia Cesc Fábregas. Em van demanar de cantar una versió en anglès de l’havanera ‘La bella Lola’. Va quedar molt bé i la productora em va demanar de fer un parell de temes més, que també s’inclouen al disc. Finalment, en vam fer un disc amb deu. Va tenir molt bona acollida, però no tenia clar què pensaria la gent d’aquí en versionar les seves cançons.

—El ‘Remena, nena’ es converteix en ‘Shake it, baby’…
—Sí, exacte! [Riu.] Va sorgir com la broma del disc i es va convertir en el segon single. Que el català tingui paraules curtes, ajuda. És més fàcil traduir del català que del castellà.

—Ara componeu en català?
—Sí, per a l’últim disc, Records. Algunes cançons, les vaig fer directament en català i algunes altres són traduccions de temes que ja tenia fets en anglès o castellà. Compondre en anglès surt natural. Amb el català, en canvi, m’agradaria ampliar el meu vocabulari per acostar-me al de molts músics d’aquí.