22.02.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.02.2019 - 11:46
‘Evidentment / sobra retòrica/ i dictadura’. Aquest poema de Damià Huguet (Campos, 1946-1996) inclòs en el poemari Ofici de sords del 1976 és un dels 1596 haikus que Sam Abrams ha recollit a Llum a les golfes, la primera antologia sobre el conreu d’aquesta art poètica a casa nostra i que acaba de publicar Viena Edicions. Abrams ha seleccionat un total de 96 poetes d’arreu dels Països Catalans que n’han conrat aquests darrers cent deu anys, de Joan Alcover a Emilia Rovira.
El títol del llibre parteix d’un haiku escrit per Tomàs Garcès i que Abrams va descobrir llegint-ne el dietari, El temps que fuig. ‘Llavors vaig pensar que algun dia hauria de fer una antologia de l’haiku perquè en els meus treballs sempre intento donar visions diferents sobre el patrimoni poètic en català, fixant-me en allò en què poca gent s’hi fixa i perquè fins ara ningú no havia treballat aquest gènere’, explica l’estudiós americà, que fins ara havia preparat antologies de prosa poètica, de l’amor i el desig i d’odes a Barcelona.
Segons que explica Abrams, els haikus han tingut dos grans moments en la tradició literària catalana. El primer és del començament del segle XX fins abans de la guerra del 1936-1939, quan l’haiku esdevé una porta a la modernitat just quan irrompen les avantguardes i es consoliden. El segon gran moment és després de la poesia social i civil dels anys setanta i vuitanta i una altra vegada és tot un rejoveniment i tota una renovació poètica. ‘En aquest sentit vull remarcar que aquesta és una antologia possible i que espero que no sigui l’última, que hi hagi qui en faci la seva, amb més propostes i amb autors que hi entrin o en surtin. Jo volia cridar l’atenció sobre aquest fenomen i explicar que no totes les tradicions literàries poden fer un llibre com aquest. És un honor i un luxe de tenir tot aquest patrimoni i de poder-lo posar al descobert.’
El llibre gaudeix del suport de l’Institut de Cultura d’Olot, que durant setze anys ha convocat el premi d’haikus en línia i que ara revalora què fer-ne. ‘De moment, una manera molt brillant de tancar aquesta etapa ha estat amb el llibre. També tenim el suport del departament de cultura de la Generalitat i crec que podem dir que al llibre es reuneixen dues circumstàncies felices: d’una banda diners públics ben gastats i de l’altra la complicitat d’un editor que accepta un desafiament, perquè aquest és un llibre d’una complexitat evident’, afirma Abrams.
L’editor del volum va començar a pensar-hi just en llegir Garcès, però ‘seriosament no va ser fins el 2002. La cosa es va accelerar notablement quan l’Ajuntament d’Olot va revalorar els guardons i llavors em vaig trobar en el lloc adequat en el moment just i vàrem poder tirar endavant aquest vell somni. El llibre juga amb el sentit de la tradició, de la continuïtat i de l’ordre perquè jo crec en la tradició i el cànon’.
Quant a això, cal destacar que cronològicament el llibre abasta del 1906, quan trobem un primer haiku d’Eugeni d’Ors, que va aparèixer al Glossari, i s’acaba el 2018. ‘Serveix també per a rescatar alguns noms com Alfons Maseras, el gran poeta valencià Josep Maria López i Picó, l’oblidat poeta nord-català Patric Gifreu, l’experimental Lluís Maicas o per a incorporar peces inèdites com les que s’inclouen de Manel Ollé, ara com ara un dels màxims especialistes del món oriental a casa nostra’, segons Abrams, que explicà que ‘tenim una llarga tradició importada del Japó però passada per Anglaterra, França i Alemanya i que després arriba a Catalunya i s’anostra, és a dir, que els autors se la fan seva per crear les seves composicions de la manera que millor els convé’.
El volum inclou, com no podia ser d’una altra manera, una àmplia selecció bibliogràfica que indica la procedència de la majoria dels texts i de cada un dels autors en fa una petita glosa per a explicar-lo. I malgrat que cronològicament el primer haiku sigui d’Eugeni d’Ors, el primer autor que hi trobem és Joan Alcover, perquè el criteri seguit en l’ordenació és l’any de naixença. Per començar Alcover ja subverteix la tradició i en fa de quatre versos –la cosa habitual és de tres– i a més a més es mostra contrari a la moda que va arribant. Diu: ‘Conec un japonès / gran enemic / dels versos que jo escric/ perquè en té cada estrofa més de tres’. Abrams explica que això mateix ja és tot un encert, ‘perquè el llibre comença amb els antihaikus d’Alcover, que es qüestiona, en la seva posició de poeta ja gran i una mica de tornada de tot, el perquè d’aquesta febrada amb el nou gènere que arrenca amb tanta força, i que ho fa amb una mirada escèptica que també volíem recollir’.
Aquest fet demostra que la voluntat de l’antòleg ha estat d’aplegar les diferents sensibilitats i maneres de fer dins l’haiku, ‘simplement perquè en català hi ha hagut una evolució pròpia que en molts de casos defuig de la idea original d’aquells poemes arrelats a la natura. Per exemple, en el cas de Manel Ollé, que és qui millor coneix la tradició, com ja he dit abans, fa absolutament com vol amb els seus poemes. També hem de destacar que n’hi ha molts que parlen de la relació de parella i fins i tot que parlen del compromís social, que aquesta és una temàtica poc usual en la tradició clàssica. La idea d’Orient és la de la transmissió de serenitat i tranquil·litat, però quan aquestes fórmules es traslladen a la nostra literatura sovint es fan servir per a unes altres coses, com explicar les dificultats personals, les de parella i la relació amb el món, per exemple, perquè l’haiku és obert a tot allò que hi vulguis incorporar.’
