Els lloguers i el control del territori

Per entendre la crisi de l’habitatge, hi ha dues dades que toquen el moll de l’os. La primera la pot consultar qualsevol a les dades del cadastre: entre el 2008 i el 2020, prop de la meitat de les compres d’habitatge les han fetes empreses que ja en tenien més de vuit. La segona és que d’ençà del 2011 –llevat del 2020 i el 2021–, més de la meitat de les compres s’han fet sense hipoteca, bitllo-bitllo. La xifra va a l’alça perquè som en una espiral que facilita l’acaparament de propietats: l’any passat, aquesta mena de compres arribaren al 61%. Ho explicava un informe de Funcas, think tank encapçalat per CaixaBank, que és l’empresa privada propietària de més habitatges a Catalunya. Així doncs, aquest informe, que data del febrer de l’any del Senyor 2024, és ben poc sospitós de tenir cap biaix esquerranós ni tampoc, suposo, de revelar cap dada “xamànica” o “analfabeta” als ulls d’aquests liberals que titllen de “xamànica” o “analfabeta” qualsevol aproximació mínimament d’esquerres a la qüestió de l’habitatge. 

Totes dues dades volen dir, és clar, que la majoria dels qui es van quedant les cases i els pisos del nostre país no se’ls queda pas per anar-hi a viure, sinó per fer-hi negocis. Són compres especulatives que enverinen tot el mercat. Diu el document: “Es fan nombroses operacions d’inversió majorista i no resident que determinen de manera important les transaccions totals al mercat i, per tant, les pujades de preus.” I encara ho rebla amb més claredat: “Això pot ser un obstacle també per a l’accés al primer habitatge per a ús residencial, atès que incita pujades de preus, fins i tot, en conjuntures en què els fonaments econòmics apuntarien a la seva reducció. No s’ha d’oblidar que, en el prolongat període de tipus d’interès reduïts o negatius d’ençà de la crisi financera fins a final del 2021, l’habitatge es va convertir en una destinació d’inversió fonamental, a falta d’altres oportunitats de rendibilitat, cosa que també ha tingut efectes a llarg termini.”

La dinàmica de fons és rotunda: una minoria d’obediència espanyola –CaixaBank i el Banc Sabadell, que, és clar, obeïren Felipe VI el 3 d’octubre; i la Sareb i el BBVA– o bé estrangera –els fons Cerberus i Blackstone, per exemple, o Goldman Sachs–, seguits d’un trencadís d’altres grans tenidors, s’apodera del país pam a pam. És un paisatge de despossessió que es confirma per l’altra banda: segons una enquesta de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona, el 71% dels llogaters no preveu d’heretar mai cap habitatge de propietat i el 84% dels qui sí que ho preveu sap que l’haurà de compartir. És una esquerda social extraordinària i que no s’eixampla per atzar, sinó perquè el sistema ho alimenta. La tendència va més enllà de l’habitatge: el poder econòmic es concentra en menys mans, i aquestes mans, més poderoses, coopten la política perquè no actuï en contra dels seus interessos. És la sopa d’all, però ara, amb més all encara.

En llenguatge del procés, d’això se’n diu també “control del territori”, i en aquest cas també l’anem perdent. I, com llavors, la resposta és la mobilització, precisament, perquè la solució és molt complicada. Qualsevol problema es pot esmicolar en problemes més petitons encara perquè se’n multipliquin també les solucions que has de trobar i, així, resignar-te a constatar que la solució és molt complexa i que “cal començar a treballar”. És clar que una part del problema és que manca habitatge públic. I que el que teníem s’hagi privatitzat, i que hi hagi el 14% del parc d’habitatge buit segons l’Institut d’Estatística espanyol i el 10% dels habitatges de lloguer desviats al mercat turístic segons el Banc d’Espanya. Una cosa és la solució i una altra és el conflicte. I el conflicte és que ens roben el pis o la casa com ens han robat la política, i que això es contesta plantejant un torcebraç polític, i no pas emprenyant la gata amb un debat tècnic –importantíssim, però que la majoria de vegades s’estrafà per a despistar el personal.

La situació fa abrandar, perquè el preu del lloguer a Barcelona és a punt d’empatar amb el salari mínim i perquè tenim habitacions de deu metres quadrats a nou-cents euros. Hi ha independentistes que, de vegades, honestament, per ideologia, i de vegades per interès particular, o per una concepció epistocràtica de la societat, demanen rigor i critiquen l’abrandament “amb una qüestió tan important com l’habitatge”. A mi, aquests independentistes em recorden els federalistes que predicaven que l’independentisme oferia solucions màgiques i que no entenia la complexitat d’un món on la seva causa ja havia passat de moda. Declamaven que havia arribat el temps de les fronteres invisibles i de la governança global. Set anys després, els tres conflictes geopolítics més calents tenen a veure amb l’autodeterminació –Ucraïna, Gaza i Taiwan– i torna el proteccionisme. Aquí, mentrestant, els qui ens deien antics han assassinat la política i n’han proscrit tota idea de conflicte.

Molts d’ells són els mateixos. Els socialistes i els convergents cínics que els segueixen el joc. Exactament igual com demanaven seny amb la independència mentre la policia els protegia per davant, ara demanen grisos i matisos i parlen de “problema multifactorial” mentre, per darrere, els teledirigeix la Caixa. Ningú no nega que la solució és difícil ni que el debat no hagi de ser rigorós, però l’estratègia d’intentar petites millores en un sistema tan pornogràficament injust –en l’eix social o en l’eix nacional– sempre despista. L’ordre sempre és invers. És la mobilització –tan desprestigiada, tan ridiculitzada– que et posa en condicions de desbrossar solucions concretes. És així, que funcionen, les negociacions. Encara que perdis al final. El cor de la idea del procés era que l’apoderament ciutadà, l’alliberament col·lectiu i la democratització de debò t’arrosseguen per inèrcia cap a la llibertat. Cap a la independència i cap a la vida digna de cada dia.