Habitació número set de Can Brians

A l’habitació número 7 de Can Brians, hi dorm avui el pres Marcel Surià. Ja fa una setmana que hi és. Marcel Surià va ser batlle per CiU de Santa Fe del Penedès durant sis anys (2003-2009). A Santa Fe del Penedès, hi viuen 380 habitants. Fa nou anys el senyor Surià, veient el drama dels sensepapers, els va començar a falsificar papers. Ho va explicar ell mateix en el llibre ‘Pinzellades d’amor‘, i en aquesta carta que es pot descarregar:

‘Certament, l’any 2007, com a alcalde del petit municipi de Santa Fe del Penedès vaig emetre informes de residència d’algunes persones que no havien residit o no ho havien fet el temps que es deia en el document. Vaig actuar per causes humanitàries, amb l’únic propòsit d’ajudar persones necessitades, amb autèntics drames. Segons he pogut descobrir amb posterioritat, darrere d’algunes d’aquestes sol·licituds hi havia una trama organitzada de tràfic de persones immigrants. Així, a causa de la delictiva utilització dels documents per terceres persones alienes a mi, m’he vist jutjat juntament amb un greu delicte de tràfic de persones. Mai vaig percebre cap contraprestació econòmica per l’emissió d’aquests documents, com ha quedat provat. I tan aviat vaig ser coneixedor de l’ús que s’estava donant als documents emesos, vaig deixar d’emetre’ls. […] L’indult el demano per seguir treballant en les tasques socials i projectes i poder seguir cuidant el meu nucli familiar format per una família nombrosa especial. En l’actualitat convisc amb la meva mare, de 78 anys, i tinc quatre fills de 9, 12, 18 i 21 anys.’

Però en aquesta història l’indult no va arribar mai. I ja és estrany, perquè a l’estat espanyol s’han indultat 10.000 persones. El consell de ministres que havia de decidir l’indult es va reunir l’11-D, en plena campanya electoral espanyola. Un govern del PP, indultant un membre de la independentista CDC, en plena campanya electoral? Impossible que passés. Si almenys fos d’Unió! ‘Ja havia passat el mateix quan va esclatar el cas. Amb l’obsessió dels polítics corruptes, que n’hi ha, en un primer moment es van pensar que ell formava part de la trama. Que ho feia per diners. Papers a canvi de diners. És després que es va veure que no havia vist ni un cèntim. Que ho feia per raons humanitàries. Fixa’t: la trama es va acabar detenint, també. I cap ni un dels condemnats, ni un de sol, va dir que Marcel Surià cobrava. Ell ho feia per bona persona’, diu Rafel Rafecas, un periodista local del Penedès, que ha anat seguint el cas des del la publicació El 3 de Vuit, que dirigeix.

‘Més enllà dels fets, t’explico per què és indignant que estigui a la presó. Mira com ha anat. Surià primer va ser condemnat a menys de dos anys de presó. Ell va acceptar els fets, va col·laborar amb la justícia i va acceptar la pena econòmica que li van imposar. Entre altres coses, suposo, ho va acceptar perquè sabia que amb menys de dos anys no entres a presó. Però després va i el fiscal descobreix que havien comptat malament els dies de la pena. No havien sumat bé. Li tocaven dos anys i tres mesos. Això sí que és presó. El fiscal va recórrer contra la sentència i el Tribunal Suprem va donar-li la raó. I després no va deixar recórrer-hi Marcel Surià, perquè ja havia acceptat la pena. És a dir: acceptes una pena de menys de dos anys, després et diuen que són més, i si et queixes, et diuen que ja has acceptat. Ho trobo increïble, la veritat’, informa Rafecas.

La seva germana, Roser Surià, ha pogut parlar amb el seu germà per telèfon. I ens ho explica: ‘El primer dia els presos, just després d’entrar, tenen dret a fer dues trucades. La segona me la va fer a mi. Jo no ho sé si el vas veure per les televisions i les ràdios, però el Marcel va tenir molta seguretat. Molta. Ara, un cop dins, estava amb el xoc d’entrar. Natural. En canvi el dimecres va ser un regalàs. Certament. El vaig trobar d’una altra manera. Optimista. Ja comptava els minuts de telèfon que rep per setmana. I l’habitació, perquè nosaltres no en diem cel·la, l’habitació és la número set. I el 7 és un dels números de la sort, oi? Dimecres era ell que em donava ànims a mi. Ell que era a la presó, a mi que sóc fora’, afegeix.

Els més optimistes del seu entorn afirmen que, amb sort, d’aquí a tres mesos ja podrà dormir a casa. De dia a la presó, de nit a casa. Els més pessimistes, que es menja la pena sencera. Jo sóc dels que crec que des de nosaltres, la premsa no local, passant pels partits polítics, i la justícia que no sap sumar, diria que tots plegats hem badat una mica en aquest cas. Trenca tant el relat, que ningú el fa seu. Un alcalde convergent ajudant sensepapers? Un europeu solidaritzant-se amb aquests que vénen de fora? Un home aprofitant-se del poder… sense cobrar-s’ho? Una justícia que no sap sumar? Marcel Surià té la sort dels seus familiars, els seus amics, les 1.800 persones que van signar pel seu indult, i una adreça postal per als tardaners, com jo, que la germana dóna. ‘Si voleu escriure al Marcel, haureu de fer-ho com abans. Per carta:

Marcel Surià
Brians 1.
Apartat de Correus 1000.
08760 Martorell.’