24.04.2022 - 09:50
|
Actualització: 24.04.2022 - 13:30
S’ha mort el pare Josep Massot i Muntaner (Palma, 3 de novembre de 1941), un dels intel·lectuals de referència de la cultura catalana de la segona meitat de segle XX i principis del XXI. Historiador i assagista erudit, tenia vuitanta anys. Va publicar més d’una vuitantena de volums i centenars d’articles. Massot era monjo de Montserrat des del 1962 i s’havia especialitzat en la història de la llengua a les Illes Balears, havia tractat en profunditat aspectes de la llengua catalana, la guerra del 1936-1939, l’església catalana i el Cançoner Popular.
Va dirigir durant més de quaranta anys les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga del món. I també fou director de les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Randa.
L’any 2012 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També havia estat destacat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; va rebre el premi Francesc de B. Moll de l’Obra Cultural Balear pel conjunt de la seva obra; i el Premi Manuel Sanchis Guarner. També el premi nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, per la recuperació i edició de l’Obra del Cançoner Popular. El 1998 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.
L’any 2012 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També havia estat destacat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; va rebre el premi Francesc de B. Moll de l’Obra Cultural Balear pel conjunt de la seva obra; i el Premi Manuel Sanchis Guarner. També el premi nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, per la recuperació i edició de l’Obra del Cançoner Popular. El 1998 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.
En motiu dels vuitanta anys, el periodista Sebastià Bennasar va publicar una semblança de Massot a VilaWeb. Hi deia: “De pell blanca quasi translúcida, de qui passa moltes més hores a la biblioteca monacal que no pas respirant l’aire fresc de la muntanya montserratina, Massot i Muntaner és un intel·lectual venerat i respectat, rigorós i a la vegada proper i afable. Els qui el coneixen de prop asseguren que també té un esmolat sentit de l’humor, més irònic que sarcàstic, intel·ligent, com d’espia anglès en un casino on es juguen els designis d’una operació cabdal per al bon futur dels aliats. I, així i tot, malgrat ésser allunyat de la imatge d’un camperol i molt més acostat a la de l’intel·lectual, sense cap mena de dubte se li pot aplicar la frase mallorquina que resumeix centenars d’anys de relació atàvica en les relacions dels pagesos: “Primer sa feina ben feta i després cobrar.” Massot és això, un home que estima sobretot la feina ben feta.”
I també: “Llegir el pare Massot és important, o hauria de ser-ho. Cadascú hi pot entrar per la porta que més li plagui: els estudis lingüístics, els literaris, els històrics, els treballs vinculats amb Montserrat. Els seus texts són rigorosos, aporten moltes dades i sobretot susciten preguntes en el lector, no deixen indiferents. A banda les monografies hi ha dues sèries que s’hauran d’analitzar amb cura pel pes que tenen en la contribució al descobriment de la nostra cultura més quotidiana: la sèrie Escriptors i erudits contemporanis, que del 1996 al 2013 ha ocupat dotze volums; i la sèrie A la ciutat dels llibres, que del 2015 fins ara compta amb cinc volums publicats. L’obra de Massot és una de les més sòlides del país, intel·lectualment parlant.”
I arran del premi d’Honor, Josep Massot i Muntaner va fer un parlament molt compromès. Entre més va explicar: “A Mallorca sempre m’he considerat un català de Mallorca i a Catalunya un mallorquí de Barcelona. Miro de tenir relació amb totes les terres de parla catalana, i com a mallorquí també tinc estranyament molta relació amb Menorca, Eivissa, Formentera. També tinc una estreta relació amb el País Valencià; amb contactes amb la universitat i amb el món de la cultura (era molt amic de Joan Fuster). També he cultivat l’aspecte internacional de la cultura catalana: fa molt, gràcies a Badia i Margarit, vaig ser el primer secretari de Llengua & Literatura, que em va portar molts maldecaps, però que em va permetre una xarxa molt ampla de contactes que encara mantinc.”
Llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, també havia estat professor a l’Escola Filosòfica i Teològica de Montserrat, secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, al qual pertanyia d’ençà del 1999.
