S’ha mort Agustí Villaronga, un dels grans cineastes del país

El cineasta Agustí Villaronga (Palma, 1953 – Barcelona, 2023), s’ha mort d’un càncer quan era a punt de fer setanta anys. Villaronga ha estat un dels cineastes més destacats del tombant del segle XX-XXI. Va dirigir una vintena de pel·lícules, entre les quals l’adaptació de clàssics de la literatura catalana contemporània, com ara El mar (2000), de Blai Bonet, i Incerta glòria (2017), de Joan Sales. I va ser amb l’adaptació de la novel·la Pa negre (2010), d’Emili Teixidor, que va passar de ser un autor de culte a conquerir l’èxit de públic, un èxit que fou aclaparador.

Totes tres pel·lícules les va produir amb Massa d’Or, d’Isona Passola. Però a Villaronga li va mancar de fer un treballat i desitjat projecte, portar a la gran pantalla La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. L’any passat, entrevistat a VilaWeb, explicava d’aquest projecte: “M’imagín molt fer La mort i la primavera. Té tantíssimes virtuts! Tantíssimes virtuts! És tan necessari que existeixi visualment! I veus que la gent es gasta la pasta amb unes beneiteries…” Les seves pel·lícules s’han vist en festivals internacionals, com ara els de Mont-real, Toronto, Roma i l’Havana.

Reconeixements

Han estat molts els reconeixements que ha rebut amb gairebé cinquanta anys de carrera. Va ser destacat amb el premi Nacional de Cultura en cinema del govern de la Generalitat el 2001 i, el 2011, el premi Nacional de Cinematografia del govern espanyol, l’any de Pa negre. El 2021 la Universitat de les Illes Balears el va nomenar doctor honoris causa. El 2012 va rebre el premi honorífic del Festival Internacional de Cinema i Arts Escèniques Gai-Lesbo i Trans de Bilbao (Zinegoak), el premi Jordi Dauder de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya i un homenatge de l’Spanish Cinema Now a Nova York.

Amb Pa negre va obtenir tretze premis Gaudí, entre el que el de millor pel·lícula i millor direcció; així també la van premiar als Goya del cinema espanyol, amb nou estatuetes. I per Pa negre també va rebre la conquilla de plata a la millor actriu per a Nora Navas al Festival Internacional de cinema de Sant Sebastià. A més, va competir per l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

El seu primer llargmetratge fou el 1987, Tras el cristal, un film amb què va entrar per la porta gran: seleccionat al Festival de Berlín, va rebre el premi de la crítica de Mallorca, el premi Ondas i el gran premi del Festival de Cinema de Barcelona. Dos anys després, el 1989, amb El niño de la luna, va arribar al festival de Canes i va guanyar el premi Goya al millor guió original. El 1997 va estrenar 9.99, que va rodar per diferents festivals internacionals i va obtenir el premi Méliès de plata a la millor pel·lícula fantàstica europea.

El 2000, El mar, amb guió de l’escriptor Biel Mesquida i el cineasta Antoni Aloy, va ser nominada a l’Ós d’Or al Festival de Cinema de Berlín i va rebre el premi Manfred Salzgeber a la innovació. I l’any següent, pel fals documentari Aro Tolbukhin, dins la ment de l’assassí (2001) va guanyar el premi Ariel a millor guió original. Amb Incerta glòria va obtenir vuit premis Gaudí i amb El ventre del mar (2021) ha estat guardonat amb sis premis al Festival de Cinema de Màlaga, entre els quals la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula, millor director i millor guió.

Abans de dirigir les primeres pel·lícules, havia fet d’actor de teatre i de cinema, figurinista, guionista, director artístic, decorador i més feines vinculades al món del cinema i la imatge. Ha deixat per estrenar una darrera pel·lícula, Loli Tormenta, que va començar a filmar el juliol de l’any passat, la seva primera incursió en la comèdia.

Sobre la malaltia i la mort

El gener del 2021 va estrenar El ventre del mar, basada en l’obra Oceà, d’Alessandro Baricco, i ha estat la seva última pel·lícula. Ja havia fet públic que patia un càncer. En una entrevista a VilaWeb va parlar amb sinceritat i intensitat de la mort. Deia: “No. Em feia por quedar-me inutilitzat perquè em costava d’imaginar viure independentment del cinema. Ara, por de la mort, no en tenia. Potser perquè no m’he cregut mai que m’hagués de morir. Quan em van dir que estava malalt, mai no vaig pensar ara em moriré, ara em moriré… Però és cert que canvies la manera de pensar. Tenc molts projectes, però sé que això pot durar el temps que duri. Pot no durar. Tens una visió de futur molt diferent. He agafat consciència del pas del temps i veig que ja no som jove. Pots tenir l’esperit emprenedor i curiós, que el tenc, però el temps ja ha passat.”

El cinema i la vida

Parlant de la seva vida en el cinema deia: “Aquest ofici es fa per amor. I si és per amor, has de seguir el teu cor. Afortunadament, puc dir que quasi mai he treballat d’una manera mercenària.” I parlant d’El ventre del mar, la seva última pel·lícula estrenada, explicava: “M’agrada molt perquè és molt lliure. Perquè és una pel·lícula feta sense concessions. Neix en un moment determinat, en plena pandèmia, sense haver de donar explicacions a les televisions. Pel fet de néixer així, amb un equip petitó, no hi havia grans pretensions, i això fa que sigui molt lliure. […] És un poc rebel. Rebel en el sentit que està en un moment que no toca. No tocava per pandèmia, ni tocava perquè aquesta mena de cinema arriscat, cada vegada toca menys i la gent en fuig més. És una manera de dir: som aquí, com aquí i aquí seguim.”

I sobre el gust per la lectura: “M’agrada molt llegir. Sempre intent que el que llegesc tengui una mica de relació amb el que vulgui produir, amb una pel·lícula que vulgui fer, amb algun tema que m’interessi. Llegesc cercant aliment…”

Arran de l’èxit de Pa negre, explicava en una altra entrevista en vídeo a VilaWeb la seva manera de treballar: “Pens bastant les coses abans. Em fa terror arribar al plató, al rodatge, amb tantes càmeres i gent que et demana tantes coses al mateix moment. M’agrada tenir respostes per a tothom. La preparació prèvia et treu l’angoixa a fora. Els actors, els preparem amb assajos. Assagem un mes o tres setmanes abans, de manera que també siguin clares les coses. I després, jo el que personalment faig és concentrar-me molt. Em fix que no es vagi per un cantó quan s’ha d’anar per un altre i res més, tampoc és més complicat.”