Guy Standing: ‘La renda bàsica universal seria meravellosament alliberadora’

L’economista Guy Standing (1948), doctorat a Cambridge, és un dels pares teòrics de la renda universal bàsica: un sou per a tothom, tant si té feina com si no. Standing també ha teoritzat molt sobre el precariat, la nova classe social que té feina ara sí, ara no, sense cobertures ni vacances pagades. Aquests dies, la seva idea de sou per a tothom ha agafat més empenta que mai, i es veu com una possible solució a la crisi econòmica causada per la Covid-19. El darrer a mostrar-se’n partidari ha estat el papa de Roma. A Catalunya, el govern Torra hi és favorable. VilaWeb entrevista telefònicament el senyor Guy Standing per parlar de la renda universal bàsica. Suau de formes i radical de fons, Standing és contundent en les crítiques a governs, sindicats i polítics.

—Sou un dels ideòlegs de la renda universal bàsica. De donar un sou a tothom, tant si té feina com si no. Una idea radical que darrerament ha agafat molta força.
—Aquestes dues darreres setmanes s’han posat en contacte amb mi centenars de persones de tot el món. He vist interès de polítics de tota mena. Fins i tot el papa s’hi ha mostrat a favor! És un canvi de posició radical que es vegi la renda bàsica com a resposta a la pandèmia. Hi ha un interès enorme. Finalment, molta gent normal i corrent s’ha adonat que s’ha d’aplicar una cosa semblant a la renda bàsica. I que es veu com una necessitat. No se n’havia parlat mai tant com ara.

—La gent es pot demanar com ho poden fer els estats per pagar un sou a tothom, tant si té feina com si no.
—Hem de mirar-ho en tres fases. La fase del rescat, la fase de la resistència, i la fase del ressorgiment. Ara som en la fase del rescat. Hem de donar renda universal bàsica a tothom. És una emergència. I les autoritats poden fer servir polítiques monetàries.

—Polítiques com les del Banc d’Anglaterra? Diners creats pels bancs centrals que no s’haurien de tornar?
—Exacte. Es podria pagar així en la fase de rescat. Però només en la fase de rescat. A mi no m’agrada la idea de llançar diners des d’un helicòpter, com a manera de fer. La renda bàsica es pot pagar d’unes altres maneres en la fase de resistència i ressorgiment . Per això hauríem de tenir un fons nacional de capital. D’aquí trauríem els diners. Aquest fons s’alimentaria d’imposts a la riquesa i imposts als mals ecològics, que jo en dic. Imposts per les activitats nocives per a l’ecologia. Començaríem amb un impost al carboni i més combustibles. Aquest impost que, per definició, és regressiu (els pobres paguen més que no els rics, proporcionalment) es pot convertir en progressiu i popular si recicles els diners que en treus, posant-los en un fons de capital nacional. Fa anys que ho proposo. Amb aquests diners dónes dividends i rendes bàsiques. De fet, aquest sistema es basaria en el model de pensions noruec. Però no caldria que els països tinguessin el petroli que tenen els noruecs, es podria fer aplicant imposts a activitats digitals, als creuers i a totes les altres ecològicament nocives. Amb aquests diners es podria aixecar el fons de capital. Aquesta és la base del meu llibre, Plunder of the Commons. Sé que això requereix temps. Però si hem de tenir una renda bàsica universal, comencem amb polítiques monetàries, després amb polítiques fiscals i a la llarga bastim el fons de capital nacional que ens permetrà de pagar la renda bàsica. Tot això que explico és perfectament factible.

—Com s’explica que tingui tants partidaris, ara, aquesta idea vostra?
—Perquè el sistema econòmic ja es trobava en un embolic terrible. Un sistema que jo en dic ‘capitalisme rendista’. I els vuit gegants d’aquest sistema són cada vegada més grans i amenaçadors: la desigualtat, la inseguretat, el deute, l’estrès, la precarietat, l’automatització, el perill d’extinció i el populisme neofeixista debiliten el sistema enormement. I només ha faltat un desencadenant com aquesta pandèmia per a desfermar una crisi econòmica de proporcions terribles. La situació és molt fràgil. I si els polítics no hi responen de manera ferma tindrem una crisi enorme, molt pitjor que la crisi del 2008 a Grècia o Espanya. Podríem arribar a una desocupació del 30%. No ens ho hem de pensar dues vegades. He de dir que em van impressionar les declaracions del vice-president català, Pere Aragonès: sembla entendre que fa falta una renda bàsica universal. En canvi, em preocupen els cauts polítics de Madrid, que són capaços de sortir ara amb ajuts destinats als anomenats pobres, en lloc de proposar una renda bàsica universal. Si actuen així, Espanya tindrà molts més problemes. Espero que tinguin prou coratge per a implantar la renda bàsica universal.

—Coneixeu cap país que l’hagi implantat, el sou per a tothom, durant la pandèmia?
—De moment, tenim gests d’alguns governs. Hong Kong va ser el primer, donant 10.000 dòlars hongkonguesos als ciutadans. Els Estats Units, també. Però només paguen una vegada, i a la part de la població que han pagat uns certs imposts. Per tant, són gests i prou. I necessitem canvis estructurals. Hem d’adonar-nos que hem de donar a tothom una renda bàsica com a dret universal. Per exemple, tots els residents legals a Espanya haurien de tenir cada mes un ingrés modest de diners. Així sabrien que si tota la resta els va malament, almenys tenen aquests diners per a pagar menjar i lloguer. Per mi és molt obvi aquest principi. I veig que com més va més gent hi creu. Per això crec que després d’aquesta pandèmia ja no voldrem tornar enrere cap a un capitalisme de mercat, que fa que milions de persones es trobin insegures econòmicament. Penso que la pandèmia tindrà un efecte transformador en la consciència de la gent. Voldrem reconstruir les societats amb unes bases més sòlides. Diria que d’entrada els polítics no seran prou valents per a implantar la renda bàsica, però tard o d’hora s’hi trobaran arrossegats.

—Itàlia i l’estat espanyol. Dos dels pitjors llocs en aquesta pandèmia. Per què? Com veieu les accions del govern espanyol, per exemple?
—Crec que han estat febles. Sovint dic que els polítics tenen ossos d’espagueti. No lideren si no els forces. Els governs que tenim a Itàlia, als Estats Units, a la Gran Bretanya són molt febles i populistes. I en part, si més no en part, és culpa nostra, dels progressistes, perquè no hem articulat un discurs per a definir la solució. I per tant hem perdut el suport del precariat. I part del precariat ha votat populistes com Salvini, Trump, o Johnson que han agafat una via plutocràtica, i ara els milionaris fan molts més diners que abans i retallen ajudes per als pobres. En el cas italià, el Moviment Cinc Estels hauria pogut ser un moviment progressista. A Espanya, Podem hauria pogut ser el moviment progressista del precariat. Però tots dos han perdut empenta, han volgut ser burgesos i respectables. Han deixat de ser l’avantguarda de la transformació. Ara podem dir que o bé són un moviment transformador o, si us plau, que abandonin l’escenari. Que se’n vagin i deixin que uns altres liderin.

—Ara recordo una frase de la vostra darrera entrevista a VilaWeb: el precariat veu els sindicats com a part del sistema.
—Els sindicats s’han acomodat. I no m’agrada de dir-ho, però els sindicats són part del problema. I no m’agrada de dir-ho perquè crec en l’acció col·lectiva. Sóc d’esquerres. L’esquerra verda. Però els sindicats s’han convertit en un impediment, una barrera per a reformes reals. Mireu la Gran Bretanya: els sindicats hi van encapçalar la pressió per introduir subvencions regressives als salaris, en lloc de la renda bàsica. I en això s’han arrenglerat amb el govern Johnson. I se’n feliciten. És un desastre! Els sindicats no han canviat ni sembla que en siguin capaços. I és una pena, perquè necessitem entitats col·lectives. El precariat necessita organitzacions amb agendes transformadores. Però crec que els joves i el precariat s’enfortiran de resultes d’aquesta pandèmia. D’entrada els joves i el precariat s’enfadaran. La ràbia és necessària. I la ràbia es transformarà en un moviment progressista, i en una protesta progressista que prendrà els carrers i es manifestarà. I que es traduirà en un moviment polític que entrarà al govern i actuarà des del govern. I si Podem i altres grups no hi ajuden, que se’n vagin.

—Quins senyals hi veieu en l’establishment, aquests dies, que us donin esperança?
—Crec que l’establishment està espantat. I això em dóna esperança. Han d’estar-ho. M’agrada. Fa dues setmanes un home que es diu Jim O’Neill, Lord O’Neill, que havia estat president de Goldman Sachs, molt hostil amb la renda bàsica i més idees, de sobte va escriure un article dient que havia canviat de manera de pensar. I que ara donava suport a la renda bàsica. Per què un home com ell fa una cosa com aquesta? Doncs perquè no té clar que el sistema econòmic pugui subsistir. I vol que subsisteixi. Crec que quan tinguem legitimada la renda bàsica, la gent normal i corrent s’apoderarà econòmicament. I no s’aturarà aquí. Farà seves més demandes. I serà molt interessant de veure com l’establishment agafa pànic. Han d’agafar-ne, perquè no poden tornar a les mesures d’austeritat del 2008. N’hem vist el resultat a Espanya, a Grècia. Ells saben que van fracassar. Nosaltres sabem que van fracassar. La gent normal que no són ni economistes ni sociòlegs ho saben: el resultat van ser deu anys de misèria. Deu anys d’afebliment dels sistemes sanitaris. I això ha fet que la pandèmia encara fos molt pitjor. La gent ara no s’hi conformarà.

—Personalment com viviu el confinament?
—Fa quatre setmanes que sóc a Suïssa. Normalment seria a Itàlia, on visc en un molí d’aigua. Però el confinament em va agafar aquí, i aquí m’he quedat. Clarament veig l’efecte en la consciència de la gent. Som més conscients de la necessitat de pensar en la família, en la comunitat i en els petits detalls. La nostra consciència tindrà un canvi profund. I la nostra valoració del fet local, també. Si sobrevivim, a la llarga això és potencialment beneficiós. Però l’experiència actual és dolorosa perquè sabem que la crisi és sistèmica. I els polítics i els financers en són tan responsables com qualsevol altre. Crec que tot plegat ens induirà a esmerçar més temps a tenir cura dels éssers estimats i de les nostres comunitats. I crec que la renda bàsica ho facilitaria. Aquesta eina construiria una altra mena de societat. La renda bàsica universal seria meravellosament alliberadora.