Guy Davidi, director de cinema israelià, ha presentat Innocence al Festival de Cinema Jueu. L’obra, seleccionada a Venècia, alhora tendra i dura, és aquest documentari basat en set-cents casos de suïcidi a l’exèrcit israelià (IDF) que ell ha aplegat d’ençà dels anys setanta. Filmat abans del 7 d’octubre de l’any passat, són joves soldats que se suïciden per refusar de servir a l’exèrcit. Davidi ha triat cinc casos, i amb les seves cartes, imatges familiars enregistrades durant les vacances, de petits, però també amb imatges reveladores preses durant els entrenaments dins l’IDF, el director basteix l’obra i mostra la pressió de la societat perquè els joves s’allistin. Davidi va refusar de servir l’exèrcit adduint motius psicològics, en una lluita que va durar mesos i el va marcar. Militant pacifista, i favorable als dos estats, ara viu a Dinamarca, on té un fill. Five Broken Cameras, documentari anterior seu, va ser nominat als Oscar. VilaWeb va entrevistar Davidi fa uns quants dies a tocar de la Sagrada Família, poca estona abans que es trobés amb una amiga militant pacifista que també ha acabat anant-se’n d’Israel i s’ha acabat establint a Barcelona.

—Qui són Ron Adler, Doron Assaf, Rotem Shaphira, Ofer Weisburt i Yogev Yechieli?
—Joves que es van enrolar al servei militar israelià [és la llei: tres anys per als nois i dos per a les noies]. I també  són persones realment humanistes. Alguns pacifistes de veritat, alguns potser no, però amb consciència política. L’únic que tenien tots en comú és que no van acabar el servei. Tots es van suïcidar durant el servei militar. Són els protagonistes del film. Tots van escriure dietaris, cartes… I el film es basa en els seus texts.

—Com és que acabeu fent documentaris?
—Molt jove, veient que no encaixava a Israel, potser perquè sóc orfe de pare, vaig anar a viure a París. No tenia diners ni suport, no em podia mantenir. Al cap d’un any vaig haver de tornar. A París vaig notar una mena de llibertat. Vaig conèixer àrabs d’uns altres països i, si vols, una vida cosmopolita. Quan vaig tornar a Israel em vaig dir a mi mateix que havia de poder viure en aquest país d’una manera diferent. “Porta una mica d’aquest ambient a Israel”, em deia. La meva manera de fer-ho va ser anar immediatament a Cisjordània i conèixer el poble palestí, per entendre una mica més què significava viure sota l’ocupació, per polititzar-me i entendre la seva narració de la història. Vaig començar a descobrir la idea de fer documentaris.

—Parleu  àrab?
—Parlo una mica d’àrab.

—Com es guanyaven la vida els vostres pares?
—La meva mare no tenia estudis superiors. Sóc de classe mitjana baixa. El meu pare tenia feina de comptable i coses d’aquestes.

—Com és que trieu aquests soldats? Perquè s’havien suïcidat o perquè eren persones com vós, que ja expressaven en els seus diaris que no encaixaven a l’exèrcit?
—M’agrada d’aportar alguna cosa una mica secreta, un tabú. De gent que s’allista a l’exèrcit i després ho explica, en tens milers de milions de films. O de gent que es nega a anar-hi. També n’hi ha.  Però de gent que es va suïcidar, no. Els qui he triat al film no van acabar el servei militar, com jo. Suïcidar-se va ser la seva manera de negar-se a fer el servei militar. No volien participar-hi, però no sabien negar-s’hi, o no ho van poder fer. Ni volien afrontar el fet de ser odiats pels altres. Estaven atrapats al mig. Crec que és una bona manera d’entendre la pressió per a unir-se a l’exèrcit, però també d’entendre què significa negar-se a allistar-se quan no tens el privilegi d’un entorn que t’ajuda.

—Totes les imatges són documentals, o alguna cosa és ficció?
—Tot és documental. L’únic que es ficciona és l’actor que camina pel desert, les imatges enregistrades pel dron. Quan el vam contractar vam descobrir que era una persona que realment havia intentat de suïcidar-se quan estava a l’exèrcit.

—No ens dieu mai de quina manera es van suïcidar. Tots es disparen o les noies trien una altra manera?
—He cobert 700 històries i la majoria es disparen un tret. Al film, la que no es va suïcidar amb una pistola és la noia, sí. Va pujar a un edifici famós i va saltar. Hi ha qui afirma que a les dones no els agrada arruïnar el seu cos. Però quan saltes, arruïnes el teu cos.

—En una escena es veu una dona parlant amb una nena: “No toquis la tanca, no toquis la tanca. Mira el nostre amic. Allò és Gaza. El veus el noi?” Volia saber si aquesta mare i filla encara viuen a aquella casa o després del 7 d’octubre, ja no.
—Els dos quibuts on vaig filmar Innocence van ser envaïts per Hamàs el 7 d’octubre. Algunes de les persones van ser assassinades. Algunes, tancades a casa. El nen que menciones està bé, es va escapar amb la seva família. Hi ha un altre nen que no surt tant que va ser assassinat per Hamàs. Van cremar casa seva amb ell i els seus pares dins. Un dels nostres tècnics de so, un pare molt jove, feia un viatge amb bicicleta al matí i el van assassinar. La persona que ajudava en el càsting dels nens era amb els seus fills. Em va escriure, des del quibuts: “Estem envoltats, no sé si d’aquí en sortiré amb vida.” Ho va aconseguir. Molts ja no hi viuen perquè encara no hi poden tornar, no.

—Comenteu, doncs, aquesta frase: “D’acord, no voleu servir l’exèrcit. Però mira, ens ataquen. I ara què?” Què hi respondríeu?
—Que la desmilitarització o la pressió sobre l’exèrcit a Israel és molt important. Hauríem de trobar una manera d’expressar que no estem contents com es gestiona l’exèrcit ni la societat. En primer lloc, no estem contents de l’ocupació, ni de controlar la gent en massa. La missió és controlar la població, entrar a cases de civils, arrestar nens, córrer amb jeeps i fer pressió sobre la població. Blocar la lliure circulació entre la població és una forma de terror en molts aspectes. Hem de dir: no acceptem aquesta mena de missió. I això no vol dir que l’exèrcit israelià hagi de ser eliminat. No és això. Però si empenyem els militars negant-nos a allistar-nos, dient que no hi participem, llavors el govern i la societat hauran de reaccionar. “Això fa perillar la nostra seguretat, de manera que hem de trobar-hi una solució”, diran. Una manera de pressionar els militars és no participar-hi. I no diem que ens hàgim de suïcidar com a societat, ni que no hàgim de tenir militars. Però es tracta de quina classe d’exèrcit, i amb quina missió.

—“Hem d’afrontar el fet que vivim en una societat en què els militars són ben vists, com una cosa positiva, i que la majoria dels soldats s’allisten feliços.“ Cita vostra.
—Sí.  M’agrada molt triar la història de la noia cega del film perquè volia demostrar que pot ser molt temptadora, la via militar. Però els joves haurien de trobar la seva seguretat i la seva identitat no pas amb el servei militar. L’exèrcit i la violència esdevenen una manera d’expressar força, positivitat i creixement. I no és exclusiu d’Israel, és clar.

—Viviu a Dinamarca i no a Israel. És una decisió política?
—La primera crisi que realment vaig tenir va ser amb la guerra del 2008 i 2009 a Gaza. Érem a la manifestació de Tel-Aviv, i va ser un gran xoc. Quan la premsa ens va fer preguntes als manifestants, vaig dir que els nens petits creixerien amb experiències molt fosques, les coses empitjorarien i seria terrible. Gaza va començar a estar realment tancada. Ja no coneixen israelians. Hi ha una por més gran i una manca de coneixement més gran, i no tenen ni la possibilitat de parlar hebreu. Aquesta nova generació és molt més fosca, amb molt més d’odi, i han passat a l’acció. El 7 d’octubre de l’any passat van dir: “Veieu com necessitem militars?” I vaig dir: “Ai si ens haguessin escoltat l’any 2008!” Crec que Israel hauria de ser boicotat com a país per coses com aquestes. Al final, també m’hi hauria pogut quedar. Però vaig conèixer una noia i em vaig traslladar a Dinamarca. Volia viure a l’estranger. Probablement, si m’hagués quedat a Israel, no hauria tingut cap fill. Mira, a Israel hi ha una cultura de l’autocrítica, però primer t’has d’allistar, has de seguir les regles, i més tard et pots queixar. Però fins i tot això va canviant. Jo no vaig córrer mai perill, pel fet de parlar, com a cineasta. No em van amenaçar mai. Doncs ahir mateix a Israel la policia va aturar una projecció sense cap ordre judicial ni judicial. Era un film sobre una història palestina. És la segona vegada que passa aquests últims dos mesos. I no tenen el dret de fer-ho. Les coses van canviant.

—Tesi meva: la gent no us veurà com un noi que va anar a Cisjordània a ajudar els palestins. Veuran un jueu. Punt. I un matanens.
—Sí, a alguns els passa. El problema de la violència és que realment crea divisions. Vaig projectar Five Broken Cameras amb el noi palestí dels territoris ocupats i un jove palestí va venir i em va començar a atacar. Això passa, i tant. Són persones molt afectades per l’odi i la ira. Sempre hi ha persones destructives, tant si són militars israelians com si són palestins. Es pensen que lluiten per la llibertat, però fan horrors en nom de la humanitat. Five Broken Cameras parla sobre Bil’in, un poble de Cisjordània on volen recuperar un tros de terra que els van prendre. Els colons començaven a construir els seus futurs edificis. És tan sols un petit poble de mil habitants que va lluitar durant cinc anys amb els israelians, de manera internacional i no violenta. Van recuperar la terra. Què va aconseguir Hamàs, amb tot el seu gran poder? Van perdent grans quantitats de terra. I potser no els la tornaran mai, aquesta terra. Llavors, qui pot ser admirat, avalat i incorporat? De moment, no veig cap argument pràctic a favor de la resistència violenta. Posa-me’n un exemple. No ho veig.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat?
—Innocence és un film adreçat a la població d’esquerres israeliana. La dreta no m’escolta. La idea de dos estats, Israel i Palestina, als anys noranta hi havia la meitat del país que hi donava suport. Hi ha el potencial. Però aquesta població d’esquerres encara és una població que confia molt en l’exèrcit com a element unificador. Per a ells servir a l’exèrcit és una gran part de la seva identitat, no els és fàcil. Molts són els pilots que bombarden nens palestins ara mateix. L’esquerra diu que és molt important que Israel sigui una democràcia que ens servirà com a israelians. “Som la gent lleial: mira, hem servit a l’exèrcit.” El servei militar es converteix en la seva manera de dir que tots som u, tots anem units. De manera que, quan arriba un tipus com jo, que idealitza la idea de no fer el servei militar i diu que l’exèrcit israelià és un dels elements més corruptes de la nostra societat, que ocupa territoris i més persones, això realment no els és convenient.

—El nombre d’antimilitaristes és més gran ara que abans?
—No crec que hagi estat mai gran. Fa pocs dies, però, finalment hi va haver un cas molt positiu: 130 soldats van dir que no continuarien, que es negarien a fer el servei. Encara que és força ambigu, això que diuen. “No és per allò que fem als palestins, sinó per l’aire d’extrema dreta dels militars, per la manca de voluntat d’alliberar els ostatges i de no fer un alto-el-foc. I són majoritàriament reservistes. No són la lleva natural.

—Aquesta societat d’esquerres de què parlàveu potser es va movent cap a la dreta?
—Està trencat, tot trencat. Estem trencats. Vull dir, els moviments estan trencats, la població està trencada, hi ha baralles, grans parts de l’esquerra s’han desplaçat cap a la dreta. I el 7 d’octubre ha estat una experiència dura, ha estat un toc d’atenció. A més, és difícil de veure les reaccions d’activistes i palestins de tot el món. És difícil de veure els joves, occidentals, o de la diàspora palestina, expressant l’alegria per l’assassinat dels ciutadans. Té un gran impacte en part de la població, això. Alguna gent podria canviar de bàndol. La màscara ha caigut! Mireu com són! El fet és que en vista de tanta violència, un acte com aquest és com afegir benzina al foc. I ara és la bogeria.