Gustavo Petro arriba a la presidència de Colòmbia amb les polítiques d’esquerra damunt la taula

Gustavo Petro prendrà possessió demà del càrrec de president de Colòmbia. Ho farà posant les polítiques d’esquerra al centre de l’agenda del govern i el seu projecte recull gran part de les demandes de les protestes socials que han sacsejat aquests mesos els principals carrers del país.

Disposa d’un programa de govern ambiciós, amb propostes per a fer un canvi radical del model econòmic i social, basat en l’impuls de la producció agropecuària a partir d’una reforma agrària amb què pretén de posar fi a la desigualtat. I també posant al centre de la política la figura femenina, tot fent valdre la paritat al govern i creant un Ministeri d’Igualtat que pivoti les iniciatives de gèneres i d’orientació sexual.

Segons que es desprèn del document, té previst de transformar de dalt a baix el país per fer front a l’emergència del canvi climàtic i a la pèrdua de la biodiversitat, bo i fent èmfasi en l’energia neta per tal de superar els desafiaments de la crisi global. En l’àmbit econòmic i del treball, vol enfortir i promocionar l’economia popular per teixir aliances entre el sector públic i el popular –és a dir, el privat–, les organitzacions comunitàries i territorials i els treballadors.

La proposta més ambiciosa: la reforma tributària

Sense cap mena de dubte, seguint en l’àmbit econòmic, la proposta més ambiciosa és la reforma tributària. A parer de Petro i el seu equip, el sistema tributari actual no satisfà els principis constitucionals d’equitat, progressivitat i eficiència: “Les tarifes efectives no responen a la capacitat de pagament de persones no jurídiques i naturals declarants, amb un clar biaix a favor de les persones excessivament riques.” Una reforma estructural sense privilegis i per a lluitar contra el canvi climàtic. Així ho explica Petro: “Promourem una reforma, pensada no tan sols per a afrontar la conjuntura, sinó per a resoldre els problemes d’arrel que té el sistema a la via de posar Colòmbia de manera gradual al nivell de tributació dels països de l’OCDE.”

I afegeix: “Desmuntarem gradualment aquells beneficis tributaris que sense justificació econòmica i social introdueixen distorsions greus a la competència, incentiven l’extracció minero-energètica i privilegien primordialment persones naturals i jurídiques d’alts ingressos i patrimoni, o els fan servir en favor seu.”

Un dels altres desafiaments a fer front serà la inflació i la desocupació, dues qüestions que han empitjorat arreu i tampoc no han passat desapercebudes a Colòmbia. En aquest cas, el full de ruta no és tan clar. Pretén de desenvolupar una estabilitat macroeconòmica “al servei de la ciutadania”, no tan sols basada en el creixement. “Tindrem un diàleg permanent amb el banc de la república tot respectant-ne la independència, això serà clau en la cerca d’una política monetària inclusiva, fonamental per a superar la crisi”, assegura. I en relació amb la desocupació: un nou pacte social que reconegui aquelles feines que el mercat laboral tendeix a excloure, com per exemple les que estan associades a les cures i a les vocacions juvenils.

Malgrat que ara per ara encara no està configurat el govern, un dels noms que Petro va donar poc després de guanyar les eleccions fou el d’Álvaro Leyva, un dels negociadors de l’acord de pau amb la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) durant el govern de Juan Manuel Santos (2010-2018). Serà ministre d’Afers Estrangers i d’experiència no li’n falta. Va ser ministre de Mines i Energia durant el mandat de Belisario Betancur (1982-1986) i candidat presidencial el 2006 pel Moviment Nacional de Reconciliació, malgrat que es va retirar abans de les eleccions.

Petro fou el candidat més votat en la segona volta de les eleccions presidencials del 20 de juny, per davant del rival, l’ultradretà Rodolfo Hernández. La victòria es deu, en gran manera, al fet que va traslladar un missatge esperançador a la classe treballadora. Arriba al palau de Nariño, la seu del govern colombià, amb un grapat de desafiaments polítics, uns electors que li recordaran les demandes, i les latents mobilitzacions socials d’aquests anys.